dissabte, 25 de juliol de 2009

Pregar a l'Empire State



Durant el viatge a NYC vam pujar a l'Empire State dos cops: un al vespre i un altre al matí.
El dia que hi vam anar al vespre vam haver de fer molta cua. I quan finalment vam sortir a l'exterior era més tard del que ens pensàvem. El cel estava amb aquell to rosat, i els llums de la ciutat tremolaven als nostres peus.
Va ser un xoc, tanta bellesa dins tanta ciutat, no se com dir-ho. Estic acostumada a associar bellesa amb natura, i allà dalt tens la sensació que hi ha com una mena de natura salvatge associada a la gran ciutat.
La terrassa estava plena de gent, i tothom mirava a través del visor de la càmera. Jo era la única, em sembla, que no vaig treure la càmera i em vaig posar a mirar. Admirar, més ben dit. Una de les moltes coses bones que té anar amb el Jordi, és que com que ell fa les fotos tan maques, no cal que jo m'hi entretingui gaire.
Malgrat estar al pis 86, el soroll del carrer arribava, encara que atenuat: era com un motor engegat molt lluny, i algun moment sentíem una sirena, més o menys a prop.
I em va donar per resar, ves per on. Perquè veia mil llums, i cada llum il·luminava una història, una persona amb una lluita, una oficina on encara hi ha algú treballant, un cotxe en el qual algú se'n torna a casa cansat, un taxi que porta turistes al·lucinats com nosaltres, trens plens de treballadors, de joves estudiants, de gent sense papers que treballa per quatre xaus.
I lluny, molt lluny, a Brooklyn, a Queens, famílies com la que jo havia deixat a casa, nens fent casal d'estiu, alguna dona embarassada, una àvia que fa randa al porxo de casa, un adolescent enamorat, algú amb un gran secret, algú preparant-se per sortir al cine.
I pensava en allò que ens ha dit Jesús: que no se'ns cau un cabell del cap sense que Deu ho sàpiga, i sentia que Deu ens estima a tots. A tots.
I estava allà mirant lluny quan algú em va demanar de darrera "¿ya has hecho la foto?" y jo li vaig dir "no".
I vaig continuar resant i donant gràcies. Gràcies per ser tots tan diferents, per poder estar allà, i per poder pregar per la gent que no conec, i per les vegades que gent que no conec ha pregat per mi.

3 comentaris:

Marcos Mateu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marcos Mateu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marcos Mateu ha dit...

Maria, mes amb sintonia no hi podem estar, lo que dius a n'aquesta entrada descriu molt be una cosa que he sentit moltes vegades.
Sempre vaig tenir una gran atraccio per grans ciutats com aquesta, que me varen pareixer escenari de coses molt grans mentres que compostes de moltes coses petites. Cuan tenia uns 8 o 9 anys es meu pare solia comprar llibres d'una coleccio de 'Time-Life' que duie moltes fotografies (llavor en blanc i negre) de Nova York de vespre. I sempre vaig sentir lo mateix que tu, que darrera de cada una d'aquellas llums hi havia una historia molt diferenta i molt personal. De fet cuan vaig sortir d'Espanya per anar a cercar feina a una d'aquestas ciutats, es dia que finalment vaig trovar lo que cercava, en tornar a casa aquella nit vaig pensar, 'finalment, ara soc una d'aquelles llums'. Estic molt content de veure que aquesta visita ha estat una experiencia tan maca, molt content ja que molte gent que ve ho fa amb molt de prejudicis i clishes a n'es cap que moltes vegades, si tenen alguna cosa a veure amb sa realitat, es d'una forma molt matitzada. Estic ansios tambe de veure ses fotografies d'en Jordi perque aquest tio es un fenomeno, feis bon equip.
Una abraçada.