dissabte, 1 d’agost de 2009

l'atemptat

Quan estavem literalment pujant a l'avió per venir a Mallorca, a una noia que estava darrera nostre la van trucar per dir-li que hi havia hagut un atemptat a Palmanova i que havien tancat l'aeroport.
El nostre vol va ser el darrer que va arribar a Palma. Va ser desencoratjador, veure totes les cintes de recollida d'equipatges, que normalment estan bullint de gent, tan solitàries i silencioses. Semblava que elles també estaven de dol.
Vam arribar a casa normalment, i després de berenar vam decidir anar amb la barca a estrenar les vacances.
No ens van deixar sortir del port. Per deixar-nos marxar havíem de donar els papers de la barca i el DNI de tots els tripulants, i deixar que la guàrdia civil ens escorcollés, tant per sortir com després per entrar. A mi em va semblar lleig marxar, no se, a aquell guàrdia civil li acabaven de matar dos companys i nosaltres sortint de passeig.
O sigui que vam tornar a casa, amb la cua entre cames. I després pensava que aquests energúmens ( la paraula que vull dir és més forta, però queda lleig d'escriure-la)doncs això, aquests assassins, han aconseguit el que volíen. No només matar a dos persones i destrossar dues famíles (i això és, de molt, el pitjor) sinó també condicionar-nos a molta altra gent, malbaratar plans, aquesta sensació que enlloc estàs tranquil, canviar petits gestos. No poder actuar com si ells no hi fóssin.
I em queda, com sempre, el dubte de quina és la millor opció. Pot semblar una tonteria, però em pregunto si no hauriem hagut de sortir en barca malgrat les incomoditats, per demostrar-los que no aconseguiran res.
(No vull semblar frívola, plantejant-me aquests dilemes davant el drama de les dues morts, espero haver-me sabut explicar)

3 comentaris:

Anònim ha dit...

No has sonat frívola, al contrari. Tothom que defensa i reivindica una causa o qualsevol altre cosa vol ser escoltat, des del nen que vol un patinet per reis fins els col·lectius de ciutadans d'una nació que volen la independència. El principal error que cometem tots (i és el més normal del món després d'atacs terroristes injustificats) és acceptar inconscientment que la fi justifica els mitjans donant importancia als seus actes, als mitjans (que per altra banda en tenen perquè juguen amb vides humanes). El nen fa el marrano, i si és insistent aconseguirà el que vol, si tu segueixes amb el que feies li treus importància a l'asumpte... El problema vé quan fer el marrano és posar una bomba... Penso que el terrorisme és un tema de molt difícil solució, i entenc el dilema de sortir o no sortir malgrat les incomoditats. Sí, amb atemptats no aconseguiran res, i els ho hem de demostrar defensant la normalitat.

No sé si m'he explicat bé, una mica recargolat potser.

[De tant en tant vaig passant per aquí, m'agrada el que escrius.]

Pep ha dit...

Estic en contre de tota violència, i tan ¡¡
Però no tot és tan senzill com sembla.
Els americans es mouen per allà on volen, expoliant la terra sigui de qui sigui. Tan se'ls hi fa si moren nens de fam o torturen civils pels qui ells han posat com titelles a les regnes del país llunyà.
És trist veure algú patir d'algun atemptat, és vergonyós, és clar que si.
Saps quants nens afganesos moren, saps quantes mares ploren pels seus marits morts i tanta bruticia.. tanta tristesa.
És clar que és trist veure algú morir.
Però no ens deixem portar pels que juguen amb els nostres sentiments.
La societat americana i potser la nostre també, és molt hipòcrita.
Tant, que no ens deixa compartir el dol de tots els fills del món.
Perdona que hagi entrat sense demanar permís, però hi ha dies que el cel es torna gris i em sap greu no poder fer-hi res.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Pep, moltes gràcies per la teva intervenció. T'he contestat en un post sencer.
També he visitat el teu blog, i m'agrada molt, no serà la darrera vegada que ho faci!