dissabte, 5 de setembre de 2009

La dent

Al Mateu li ha caigut una dent. Està pletòric, emocionat, avui no cal pregar-lo perquè se'n vagi a dormir. Agafa una caixeta, hi posa la dent i la col·loca, amb molta cura, sota el seu coixí, just al centre. Després se'n va a la cuina i agafa un plat petit, em demana un tros de formatge per la rateta i deixa el plat a terra, perquè la rateta mengi alguna cosa si té gana.
Es fica al llit amb un somriure ampli, es tapa, creua les mans darrera el cap, fa un sospir profund i em mira amb una lluïssor als ulls semblant a la de la nit de reis.
I jo no puc més que dir-li, quina enveja que em fas, Mateu.
Ell em contesta que ja em deixarà jugar amb el que li dugui la rateta.
Però el que a mi em fa enveja és això que ell te i jo vaig perdre fa tants anys: la innocència.