dimecres, 23 de setembre de 2009

La situació.

Fa temps que no escric al blog, (es van publicant automàticament cites programades) perquè no tinc paraules.
Tinc aquella sensació de que per més que comparteixis la pena no aconsegueixes alleugerir-la, i és una mica cruel això, perquè sembla com si les alegries va molt bé compartir-les, i de fet així es fan mes grans, però les penes no es fan menys quan es comparteixen.
He de confessar que darrerament em sento enfadada amb Deu, i se que dir-ho sona molt gruixut, (i escriure-ho encara més) No em queixo de mi, parlo del que passa gent del meu costat a qui jo aprecio molt.
Això que ha passat a la Gemma és massa gros com perquè ho aguantin unes espatlles soles. No se si estic trista per solidaritat o és simplement que projecto en mi això que ha passat.
No vull semblar infantil amb aquests raonaments, però els llenço a l'aire, demanant ajut a qui em pugui fer un comentari.
Si tot lo bo em ve de Deu i li'n dono gràcies, penso que també se li poden demanar comptes quan les coses van tan tortes com han anat. Si Jesús ens va dir que no sen's cau un cabell del cap sense que Deu ho sàpiga, realment amb la Gemma sembla que badava una mica.
No renego del dolor, en absolut. Tot això de la resurrecció m'ho crec, hi confio. Per mi la setmana santa té molt sentit. Mirant la meva vida, veig que he crescut molt més en moments de passió que en moments de goig.
No em queixo del dolor que m'ha tocat passar a mi, m'ha fet forta i millor persona.
De tota manera, el que ha passat a aquesta família, que en quinze dies ha perdut a una mare, el seu fill i l'àvia, em sembla massa gros.

9 comentaris:

Assumpta ha dit...

I és clar que és dur!... i, als ulls humans, absolutament injust.

Però és que quan hi ha coses que costa d'entendre, jo només penso que un dia ho veurem clar. No guanyes res donant-hi voltes i més voltes, perquè no hi trobaràs cap explicació... però segur que un dia entendrem el sentit de tot el que ens passa :-))

Estàs segura que estàs enfadada amb Déu? No hi guanyaràs res d'estar-ne perquè, com deia la meva mare "dos no s'enfaden si un no vol" i Ell no vol estar enfadat amb tu.

Iseult ha dit...

Personalment, no estic enfadada amb ell. Però tampoc crec que mai ningú pugui arribar a entendre una barbaritat semblant.
Darrerament em sentia barallada amb l'Esglèsia, mentre em feia preguntes sobre l'existència de déu. Ara simplement, com Unamuno, em pregunto perquè estem abandonats. I no és un retret, més aviat una constatació. Ho sento. He perdut massa.

eloi ha dit...

Diu Isaïes "Déu eixugarà les llàgrimes"... el misteri del mal en el món és la pedra d'ensopec dels creients així com la bondat i la grtuïtat ho sol ser dels ateus. Jo vull seguir creient que "tot és gràcia" encara que a vegades no ho vegi gaire clar.

enric faura ha dit...

Hi ha nits molt llargues i fosques. Llavors tot és dubte, incertesa i decepció.

Fer-se gran, com a creient, a cops és acceptar preguntes sense resposta i que la fe trontolli però no desaparegui.

Front l'absurd, la injusticia, el dolor i el mal no hi ha respostes. Com davant la bondat i l'amor. Simplement existeixen.

Ànims!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Gràcies a tots

sísifo ha dit...

No creo en Dios. Me temo que debo empezar mi comentario por ahí. Pero, teorizando, debo decir que un ser, por muy extraordinario que fuera, debería dejar al libre albedrío los acontecimientos de unos seres tan pequeños.
Lo que sí sé es que en un momento de dolor todo se pone en juego, incluidas nuestras creencias. En general (y te deseo que sea tu caso) para reafirmarlas. Seguro encontrarás un motivo para entender y seguir creyendo.

Sparrow ha dit...

Més gent va morir a Rwanda i no ens va afectar tant, però precissament per això no puc creure, ni esforçant-me molt, en què algú ho està permetent des d'allà dalt. He perdut un fill, la dona i la seva mare, i no puc pensar-ho tot alhora perquè se'm neguen els ulls i no puc escriure... Potser necessitem creure en alguna cosa, però això de Déu Totpoderós em sembla massa fantàstic... No voldria ofendre a ningú.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Sísifo: No crec que mai ho entengui, això. Ni la fe ni l'ateisme ens dona la clau per entendre això.
Sparrow: No tinc paraules, davant el teu dolor. Tampoc puc dir que entenc com et sents, perquè és impossible des de la meva comoditat entendre com et pots arribar a sentir.
Només puc dir-te que em tens a mi, i a molts més, al teu costat.
Una abraçada forta, de les que fan cruixir les costelles.

Sparrow ha dit...

Gràcies pel recolzament! Petons i fins aviat!