dijous, 15 d’octubre de 2009

Acomiadar-se

Sempre he pensat que quan em mori, me'n vull donar compte. Voldria tenir temps d'asserenar-me i preparar-me, de dir adéu als que estimo, de perdonar i ser perdonada.
També voldria, posats a demanar, morir gran, havent pogut conèixer els fills dels meus fills i sentint que he tingut una vida plena i feliç.
Voldria que quan arribi la mort em trobi molt plena de vida. I que la gent que deixi aquí pugui pensar que he estat feliç i que me'n vaig contenta de tot el camí recorregut.
L'A. el coneixem més o menys de tota la vida. No és un amic íntim, però com que viu a Mataró i fa anys que ens anem trobant a misses a la cripta al principi, i després a pregàries, altres misses i eventos similars, tenim una relació d'afecte i de sentir-nos units en un projecte.
L'A. està en fase terminal d'un càncer virulent i cruel que se l'emportarà massa d'hora pel gust de tots. Diuen que ell i la seva dona ho estan vivint amb una serenor admirable. Nosaltres, els amics que no som íntims no gosem molestar i simplement preguem per ells i els fem saber que els estimem i que volem que sentin el nostre carinyo.
Ahir quan el Jordi i jo anàvem a dormir parlàvem d'això. De què faríem nosaltres si ens passés això, si seriem capaços d'estar serens i tranquils, de no enrabiar-nos amb tot.
La fe hi juga un paper molt important, aquí: ser capaç de confiar i d'acceptar els plans de Deu. Encara que no siguin els que nosaltres havíem fet. I quan això no s'entén, és quan surt la frase que el seu regne no és d'aquest món.
Ahir pensava com deu ser la conversa amb una persona que sap que veurà Deu cara a cara ben aviat. Si no s'omple tot de transcendència greu. Una de les coses que més m'agrada de l'A. és aquella rialla fàcil i contagiosa, aquell somriure amb que sempre il·lumina totes les frases. Desitjo que no l'hagi perdut, malgrat tot.
Ahir doncs, mentre la dolça marea de la son m'anava vencent tenia la ma de'n Jordi entre les meves i donava gràcies per tenir-lo encara al meu costat. Sembla que hagem de prendre consciència, una vegada més, que cada dia és un regal, un petit miracle, que no hem d'estalviar cap carícia ni cap somriure ni cap moment de dolçor possible.
A, prego per tu i t'envio el meu afecte més profund.

6 comentaris:

El mosquit i el camell ha dit...

Nosaltres també hi pensem molt i ens sentim admirats per com ho porten ells i la seva colla més directa, i una mica descol·locats, perquè nosaltres no sabem gaire què fer. Estem en una edat, a més, en què això comença a passar massa sovint i ens cal preparar-nos. Per quan ens arribi a nosaltres, per quan els passi a les persones estimades. Certament només queda la pregària...
Mercè

Assumpta ha dit...

Fa unes setmanes va morir un conegut, mesos enrere, la mare d'una amiga i sents frases com "no se'n va enterar de res, quina mort més bona"... A casa, en parlavem amb el meu marit i deiem el mateix que dius tu: Tan ell com jo... No ens agradaria una mort "tan bona" com aquesta.

I és que jo també me'n vull donar compte, i tenir una mica de temps per a preparar-me, per acomiadar-me...

Tinc un amic molt jove, molt més jove que jo i molt malalt. També prego per ell. Tant de bo es pogués curar i viure totes les coses que l'il·lusionen, però si no fos així, tan de bo que tingui la serenor de preparar-se be per, com tu dius amb aquesta frase tan maca estar a punt per "veure Déu cara a cara".

Pascu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pascu ha dit...

És molt arriscat, peró ho diré...

Fa molt de temps vaig tindre una professora de Piano, i em va ensenyar lo gran que és la música

Un amic em va dir que la vida és com una gran sinfonía, i cada un de nosaltres formem una nota. Quina és la nota que tu interpetes?

El meu company em va dir ahir que la vida... és com és…

Jo, escoltan el Preludi Nº 15 de Chopin penso això:

Son gotas de agua que golpean, lenta y suavemente, con cariño el suelo.
Tan inerte de insatisfacción por no tener nada más que ser frío en una noche de invierno.
Repiten su Vals con esmero para demostrar que sí son queridas, las gotas, por la esencia de mostrar...
Reflejan un sentimiento puro, no más. Eso es lo que replican contra el barro.
Sienten miedo de no llegar a su lugar
El degoteo nos hace pensar… y ahora qué?
Vals que bailan al son de la lluvia, de aquí, para allá… alguien sabe?
Rayos y truenos ahuyentan a los males.
Y vuelven a derramar su calma con frías caricias. No es un derroche de pasión, es un alivio de un lívido temor por no saber…
Solo gotas de agua que repiten su melodía contra el firme asfalto.
Armonía que vibra para un bien que poco a poco va cesando los llantos de las nubes
Y vuelve a empezar, y vuelve a llorar la lluvia sobre la tierra, y vuelve a no tener sentido el sentido.
Y todo vuelve nuevamente a la calma
Se escucha tranquilidad
Regotea el tejado sobre el suelo, pero ya no tememos, es solo un goteo sobre agua. Llueve sobre mojado.
Que bonito, solo es agua, solo es escuchar qué grande es el mundo...
Solo ES.
Son gotas de agua...

auf dem Weg ha dit...

La veritat és que molta gent diu que vol una mort ràpida, sense adonar-se'n.
Sincerament, a mi sí que m'agradaria ser-ne conscient. Poder dir adéu, aprendre fins l'últim moment. Penso que la mort és una situació molt estranya i extrema (per dir-ho d'alguna manera), és un pas més del que se'n pot aprendre molt.

Laura ha dit...

Hola! Estic provant de donar-li una mica d’empenta al meu bloc http://jesusesluz.blogspot.com/
Jo sóc de Barcelona, encara que sigui en castellà. Vols passar-te?
La Pau sigui amb tu!