dilluns, 5 d’octubre de 2009

El dauradet

En Miquel està terriblement trist: se'ns ha mort el dauradet, el peix que va guanyar per les fires de Mataró.
Ell, que és de plorar ben poc, ha fet uns llagrimots ben espessos durant una bona estona.
M'ha emocionat la serenitat greu amb la que posteriorment ha volgut fer una petita pregària pel seu amic peix. Amb els ulls vermells, molt compungit, pregant a Deu que el tingui al seu costat.
M'ha fet molta pena. Jo tenia molta feina, havia de preparar classes i històries, però ell m'ha abraçat i ens hem quedat asseguts al sofà en silenci. Encara plorava a estones.

Abans que passés això jo estava francament desencoratjada: per la tarda havíem participat en una pregària infantil i semblava que en Miquel anava molt a la seva, no li agradava, i fins i tot havia tingut actituds de boicoteig. I jo em plantejava si ho estem fent bé: que el nen estigui tota l'estona remugant i dient "quin rollo" no inspira gaire a la pregària.
Però després, quan ha sabut la mort del seu amic, ha volgut pregar i estar en silenci. I en acabat hem parlat de la germana mort. De com n'és, d'inevitable. De com tots hi hem de passar.
No li he estalviat cap llàgrima. Tampoc li comprarem cap altre peix.
Pensem que avui el Miquel s'ha fet una mica més gran, i estem contents que espontàniament hagi volgut pregar. Hagi volgut posar Deu en la seva vida.

3 comentaris:

El mosquit i el camell ha dit...

El meu condol al Miquel, i la meva felicitació a vosaltres. Crec que li esteu facilitant un bon aprenentatge per viure i per entomar amb serenitat els cops i les alegries que ens van arribant...
Mercè

El mosquit i el camell ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit...

Ei, què maco això que expliques!!

Bé, crec que a vegades, de petits, tots hem dit (o pensat) una mica això de "rotllo" quan ens venia més de gust jugar que no pas pregar... Ho trobo ben normal :-))

Ara bé, ell va interioritzant tot el que aprèn i, en el moment de la pèrdua de l'amic, ha sortit d'ell mateix fer-li una pregària :-))

Recordo que jo, de petita, quan una Missa se'm feia llarga, li preguntava a mon pare "Papa, quan falta pel Parenostre?" perquè sabia que el Parenostre ja era a prop del final i quedava molt millor que dir "Papa, quan falta per què s'acabi?" :-))