dissabte, 3 d’octubre de 2009

Què hauria fet ELL?

Feia temps que no em passava, i avui m'ha tornat a passar.
Tornava de plaça, anava molt carregada i m'he aturat un moment en un carrer on no hi passava ningú en aquell moment, per fer una trucada. En això que se m'ha acostat un noi. Li calculo uns 35 anys, no us ho sabria dir perquè estava bastant atrotinat. Tenia la mirada boirosa i no vocalitzava bé. M'ha començat a explicar la història per demanar: que té una nena de 7 mesos, que viu a una furgoneta i tenen gana i patatin i patatan.
Jo se la seva història real, se que és un drogoaddicte del barri que els diumenges es posa a demanar sortint de missa i al qual algunes vegades les monges li donen menjar.
Li he dit que no duia monedes i he començat a caminar. Ell s'ha posat a caminar al meu costat continuant amb la seva lletania.
Jo m'he aturat, tenia por: no passava ningú, anava molt carregada, duia el telèfon a la ma i el bolso obert amb la cartera a la vista, m'he sentit molt vulnerable. I amb la veu dura i mirant-lo als ulls li he dit "Déjame en paz, porfavor"
I se n'ha anat.
I després, caminant cap a casa pensava en això que m'ha passat. En la meva reacció, en la meva por.
Com per consolar-me he pensat que realment no l'ajudo donant-li diners. Ho tinc claríssim, però també tinc clar que tampoc l'he ajudat no donant-li res.
Què hauria fet Jesús?
No estaria en condicions de donar almoina, més aviat de rebre'n, ho se. I també se que no hauria passat de llarg. Se que s'hauria commogut (jo també m'he commogut, però no fins al punt de ser capaç d'aturar-me)
Se que hauria estat capaç d'interpel·lar-lo. Se que aquell pobre noi no se n'hauria anat amb les mans buides.
Se que Jesús no hauria tingut por que li robessin, entre altres coses perquè no hauria dut res de valor més que la seva paraula.
Se que no sóc digne d'ell, amb la meva por a l'exclòs, amb la meva casa còmoda i el meu mòbil nou.
Ei, també se el que són les drogoaddiccions, i que la solució no passa per que jo m'assegui al seu costat i li faci reflexions i copets a l'esquena. Però tampoc passa per pensar que, com que no puc fer-ho tot, no cal que faci res.
És com molt fàcil dir-te seguidora d'ell quan simplement vas a missa i llegeixes la bíblia i col·labores amb unes quantes ONG's i votes el partit que penses de cor que protegeix els desafavorits. Però no deixa de ser un compromís epidèrmic, en el sentit que no canvia ni un pèl la meva vida.
Aquell noi se n'ha anat amb les mans buides. I jo he vist com n'està, de buit i de poruc, el meu cor acomodatici.

2 comentaris:

Assumpta ha dit...

Si estaves sola en tot el carrer, suposo que la majoria hauriem reaccionat igual... i també suposo que, després, ens hagués sabut greu... Però la por existeix.

A mi em passa igual. Si algú em demana i és un lloc per on passa més gent, no me fa res obrir la bossa i donar alguna cosa. Però si no hi ha ningú més, m'agafa por. Por a que em donin una empenta i em tirin per terra per endur-se'n tota la bossa, por que em treguin un ganivet... Por.

jordi_morrós ha dit...

Per a la Maria.

Crec que aquesta situació que descrius és força habitual als qui vivim dins o al voltant de les grans ciutats, i segur que gairebé tots podríem explicar experiències força curioses a vegades sobre les diferents respostes que hem donat a peticions d'aquesta mena.

Avui llegint un text del pare Lluís Duch de Montserrat hi he pensat.

Pots trobar-lo aquí:

http://www.esglesiaplural.cat/modules.php?name=News&file=article&sid=1819#comentaris

El repte és testimoniar a partir de la pròpia vida on hem de comptar que també hi seran presents les pors i les febleses de cadascun de nosaltres.

Fins la propera.