divendres, 20 de novembre de 2009

Goig i dol

Vam quedar el vespre, per assajar els cants del comiat de l'A. Vam afinar, i vam començar a cantar. Els cants els havia escollit ell mateix, i a mi això em frapava.
Demà serà difícil, va dir el J. Si, va contestar l'E. Però ho hem de fer. I ha de ser una cerimònia plena d'esperança i de serenor.
Ho va ser. El dia següent a Santa Maria els seus amics, els companys, la família, els que l'havíem estimat ens acomiadàvem d'ell serenament, esperançats. Donant gràcies per la seva presència entre nosaltres.
Sortint del funeral vaig anar a la meva festa d'aniversari. Molts dels presents a la festa ho havien estat també al comiat, us en parla la Mercè aquí.
Per a mi fou realment difícil fer el canvi de xip, i tampoc se si el volia fer. Vaig viure la meva festa molt contenta, veient molts amics estimats, alguns que no veia de feia massa temps. Si, vaig estar contenta però trista a l'hora. I al comiat estava trista, però tenia un punt de goig, quan algú amb tanta fe s'acomiada d'aquella manera, fent un cant a l'amistat com ho va fer ell, no pots deixar de pensar que ets molt afortunada d'estar allà, i de sentir que ell encara és present. Sentir que en mi viuen tants morts que encara habiten en mi. Goig i dol, tot junt, passant d'un a l'altre tan vertiginosament que el cor es queda astorat. Així és la vida.

3 comentaris:

Mar y Pepe ha dit...

Sento molt la vostra perdua... a la feina vam tenir una perdua molt dura, al maig passat. no es passa gens bé. queda, com llegeixo tot el que aquesta persona ens va aportar. Et vaig a posar una cita, que també la tinc al meu perfil de fb, i que resumeix com era el meu amic Valentino:
"Algunos hombres grandes hacen que los demas se sientan pequeños, pero la verdadera grandeza consiste en que se les haga a todos sentirse grandes" (Charles Dickens), salutacions.

montserratqp ha dit...

Voldria dir però no sé per on començar o deu ser que no sé què dir perquè no sé què pensar...o acceptar que sóc massa feble davant la Vida, que és com dius tu: goig i dol. Una abraçada.

Iseult ha dit...

No sé com em sentiria si em diguessin que em queden x dies. Imagino escollir el meu funeral i no se m'acut res. Quan pensava que em quedaven minuts no hi vaig pensar... I quan vaig veure el que hauria sigut, vaig descobrir que no sé si tanta gent m'hagués acompanyat en el "penúltim" dia... L'A es deu haver sentit ben acompanyat, estimat, com la G. Això crec que és el que realment ens deu quedar en la memòria... com diuen, néixer i morir vé a ser el mateix... i penso que s'ha de fer en companyia. El goig i el dol sempre van plegats, com tu dius...