dilluns, 28 de desembre de 2009

Dos xerrades

Parlo per telèfon amb la L. La seva filla està ingressada per segon cop aquest mes. La nena te tres o quatre anys, la seva germana gran en té sis.
Diu que van passar el Nadal a l'hospital. Que van portar el tió i el van fer cagar, i que les nenes van estar molt contentes, i que després en parlava amb el seu home i li va dir que tenia la sensació que havia estat, malgrat tot, un bon Nadal, perquè sabien el que tenia la petitona i que no era el que es temien, i perquè les nenes ho van viure amb alegria, amb aquesta gran permeabilitat que tenen els infants.
Jo penso que ha estat un bon nadal per l'actitud positiva de la L., per l'esforç que ha fet perquè les nenes ho visquin bé.
Després ve a veure'm a casa la N., a qui jo estimo tant, malgrat els kilòmetres i els anys que s'entesten a separar-nos.
La N ha patit un drama tan gran a la família que aquest serà sempre recordat com "el primer Nadal sense..."
I m'explicava el que havien fet, la resignació dels que s'han quedat, l'esforç que fa per no mirar les fotos emmarcades, el dia a dia, aprofitar a sortir quan hi ha sol, assaborir les petites coses que fan la vida dolça.
I jo penso ara en elles dues, que estan passant Nadals tan diferents als nostres, que estan vivint com poden situacions que ningú vol viure, i com ho gestionen. És ben cert que ningú ens pot estalviar el dolor, els problemes o els Nadals foscos, però també ho és que una actitud positiva, malgrat tot, pot fer la vida molt més fàcil, a nosaltres i als que estan al nostre costat.

2 comentaris:

òscar ha dit...

No en queda altra: mirar de posar-nos el somriure a la cara. Per nosaltres i pels que ens envolten.

Iseult ha dit...

Les criatures són les salvadores dels Nadals, dels bons i dels dolents... Als adults, els que arrosseguem anys a les esquenes, ens queden les espurnes als ulls dels nostres petits i les seves esperances...
Jo també t'estimo, i abraçar-te ha estat un dels meus regals de Nadal.