divendres, 31 de desembre de 2010

Els llibres de 2010

L'any passat l'Assumpta va fer una llista dels llibres que havia llegit. Vaig pensar que seria una bona idea, i he apuntat els llibres que he llegit aquest 2010.
Aquí en teniu la llista:
- Viatge d'hivern. Jaume Cabré
- Contes complerts. Truman Capote
- Ocho años de silencio. Raquel Franco
- Cain. J. Saramago
- La carretera. C. Mc Carthy
- Crida a l'amor. Eduard Punset
- Los anónimos de la guerra de cuba. Emilio Vivar
- Miracle a Llucmajor. Sebastià Alzamora
- Fin. David Monteagudo
- Farenheit 451. R. Bradbury
- Luisito, una història d'amor. Susanna Tamaro
- Mai no és tard. Jordi Cervera
- El reflejo de las palabras. Kader Abdolah
- Tot el que podriem haver estat tu i jo si no fossim tu i jo- Albert Espinosa
- Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsoon.
- La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsoon.
- El món groc- Albert Espinosa
- La princesa en el palau de les corrents d'aire. Stieg Larsoon.
- La sal de la vida. Anna Gavaldà
- El violoncelista de Sarajevo. Steven Galloway
- De què parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami.
- Cuentos de Eva Luna. Isabel Allende
- Vita Brevis. J. Gaarder
- Temps difícils. Charles Dickens
- Lolita. Vladimir Nabokov
- Charlie i la fàbrica de xocolata. Roald Dahl
- Córrer per ser feliç. Arcadi Alibés
- Pa negre. Emili Teixidor.

L'Assumpta, com que s'ho curra més, té la llista en colorines diferents depenent de si ho ha llegit en català o en castellà, o si l'autor és home o dona. Però jo tinc un pollastre al forn i molta feina encara, o sigui que us ho deixo així.
A la propera persona que em miri amb cara sorneguera i em pregunti què faig sense televisor, l'enllaçaré a aquesta pàgina.
Ah! i bona entrada d'any!

dimecres, 29 de desembre de 2010

dilluns, 27 de desembre de 2010

Tot el que tenim (2)

Al blog del Jaume Pubill vaig trobar aquest video que no puc més que compartir amb vosaltres.

Deixeu que sigui dolenta molt dolenta, però el primer que vaig pensar quan el vaig veure és que si aquest nano hagués estudiat al mateix conservatori que jo, li haurien dit que barrejava massa el pedal de ressonància i que no articulava prou net.
Bé, directament no l'haurien deixat matricular-se.
La veritat és que havent-hi tantes coses que es poden fer, decidir tocar el piano quan no tens mans, és si més no, ganes de demostrar que res t'aturarà.
Tinc sentiments ambivalents amb aquest video.
Per una banda penso que pot fer mal, en el sentit que no tothom pot fer-ho tot.
Aquestes pel·lícules americanes on la gent sense cames arriba a guanyar una marató, em semblen insultants cap a la gent que no té cames i fa el que pot amb la seva vida, no se si m'explico.
Per altra banda, admiro la gent que lluita contra el seu destí, que es rebel·la contra tot el que el condemna.
Jo li respondria a aquest noi que tot i que ho fa força bé, millor que algunes persones que toquen amb mans, el piano està realment dissenyat per tocar amb les mans. Si el que vol és fer música, (més que demostrar als altres que té una força de voluntat fèrria,que aquest és un altre tema) el que pot fer, per exemple, és estudiar cant. Però està molt bé aquest esforç que fa, i és un bon exemple per la gent que es queixa per tonteries.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Tot el que tenim (1)

Hi ha dues maneres de viure:
Lamentant el que no tens o agraint el que t'ha estat donat.
Escollir-ne una o una altra determinarà com ens sentim, i també com es sent la gent del nostre costat.
Avui us deixo aquest video, i demà us en penjaré un altre.

És de propaganda, però realment maco. Val la pena.

dissabte, 25 de desembre de 2010

Bressol de pobre

Dins una casa de pagès,
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada

La pobra mare, que es desviu
perquè el fillet més be hi estiga,
com una aucella al fer son niu
busques cercà per la garriga

Mes, de quina herba les trià?
d'aritja, arreu tan espinosa
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina

Ai! aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i l'indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l'existència

Rams de dolor que ocults estan
a l'innocent fan goig encara...
Oh! i fer d'espines un niu blan,
vetaquí l'art d'un cor de mare!

Miquel Costa i Llobera.

Fa anys vam fer servir aquesta poesia com a felicitació de Nadal .
Arreu del món, encara avui, hi ha mares que infanten en condicions precàries.
Un pensament per a elles, i pels seus fills.
I una abraçada a tots els que no passen aquestes festes ben bé com voldrien passar-les

dilluns, 20 de desembre de 2010

Recepta de matrimoni, (o en què s'assemblen els matrimonis a les croquetes)


(Dissabte passat es va casar una persona molt estimada per mi, i em va demanar que digués unes paraules a la cerimònia. Això que ve a continuació és la re-masterització del que vaig dir, doncs la parella ha demanat que no sortís cap referència al seu nom)
Sempre m'ha fet gracia que als casaments a l'església els capellans, que no s'han casat mai, cantin les excel·lències del matrimoni. Em fa gràcia perquè com que no saben què és viure amb parella insisteixen molt en la necessitat de mantenir-se units en l'adversitat, quan moltes vegades les adversitats uneixen les parelles, i el realment difícil és tenir encara il·lusió per la mateixa persona quan al llarg dels anys te la trobes a primera hora del matí, amb cara de son i abans de la dutxa. Potser els vots de matrimoni haurien de parlar, a més a més de l'adversitat i la salut i la malaltia, que no dic que no en parlin, però també haurien d'anomenar el repte de no deixar que l'avorriment s'instal·li en la parella, personalment conec a més parelles trencades pel tedi que per grans adversitats.
Ara m'han demanat a mi que digui una recepta de matrimoni, i el cert és que no hi ha receptes màgiques. Cada parella és un món, i la felicitat ve a ser un calidoscopi ple de peces petites que s'encaixen amb més o menys fortuna, i on compta sobretot l'art de la parella, però també variables que no podem controlar absolutament, com poden ser la sort, la salut, i d'altres.
Ara seré una mica prosaica, i no us espanteu, però sempre he pensat que els matrimonis són com les croquetes: més o menys tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comú, i després a cada casa es posa un “toque”que les fa diferents.
Tenint en compte això, m'he atrevit a proposar una petita recepta:
Recepta de matrimoni:
Abans de començar, tenir clar que és una recepta per a dos persones, però que molt sovint s'estira perquè arriba més gent.
  • Posar sobre la base d'amistat, que haurem deixat fermentar fins arribar a l'enamorament, un bon grapat d'il·lusió i quatre unces ben bones de passió
  • No oblidem amorosir-ho amb tendresa, complicitat, creativitat i moments de sexe desenfrenat.
  • Els projectes de futur, tot el que esperen que passi, juntament amb tot el camí que ens ha portat on som ara, s'han de barrejar enèrgicament  i amb molta creativitat, doncs donaran consistència al resultat i faran la recepta més esponjosa.
  • Hi ha gent que troba que el compromís pot fer que la recepta quedi rància. La veritat, però, és que quan el compromís és ple voluntat de retrobar cada dia la il·lusió i l'aposta de futur fa la recepta més sòlida. De totes maneres cal fugir d'un compromís buid, i revisar-lo sense por a mida que la recepta es va coent.
  • És bo que vagi fent xup-xup durant un temps. Aquestes receptes que es couen lentament a la llarga són molt saboroses, més que les que fan servir una fogonada que socarrima la superfície però deixa l'interior cru.

A partir d'aquesta recepta base cada parella hi va posant més o menys especies: viatges, tardes de dissabte, fills, bromes que només ells entenen, records, alguna tristor compartida, implicació de cada un en els projectes de l'altre, respecte i esforç per fer feliç a l'altre.
Aquesta recepta, feta amb carinyo i tendresa, amb passió, amb mil petits moments i alguns de grans, s'ha de servir vigilant molt la presentació, és a dir, els petits detalls. Aquella fulleta de julivert, aquella nota carinyosa penjada a la nevera, un t'estimo en qualsevol ocasió, un petó apassionat quan l'altre no s'ho espera.
No és una recepta per deixar fent-se, s'ha d'anar vigilant constantment, mai es sap quan faltarà un ingredient i és important parar atenció perquè algunes vegades cal renovar ingredients principals i és un perill que ens n'adonem quan sigui massa tard.
Cal doncs, vigilar els fogons, i saber que molt sovint anem canviant i hem de ser capaços d'adaptar els ingredients al que necessitem en cada moment.
És només una proposta, n'hi ha d'altres. Segur que oblido alguna cosa, però el que no hem de consentir que es perdi mai és l'amor, el respecte i les ganes d'encetar un nou dia.
Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

divendres, 17 de desembre de 2010

Chopin

Avui els meus alumnes m'han preguntat quin és el meu compositor preferit. N'hi ha molts. Bach, Mozart, Beethoven, Schumann, Schubert, Satie, Verdi...
Si, però i el que més?
Ai.
Si he de triar, Chopin. Se que no és el millor. Però és el que m'arriba més al cor.

divendres, 10 de desembre de 2010

Nadal actualitzat

Què passaria si Jesús nasqués ara?
Està en portugès, però s'enten perfectament.

dimecres, 8 de desembre de 2010

El Crae i el Nadal

Ahir vaig veure que alguns dels balcons que tenen penjats insults cap al mossèn i cap l'alcalde de Mataró arrel del Crae (ho podeu llegir aquí) tenen penjades llumetes de Nadal.
I m'ha sobtat molt, la veritat. Perquè es suposa que per Nadal celebrem la vinguda del Jesús petit, humil, el que no va trobar lloc per néixer més que en una establia.
I em sembla si més no incoherent que es vulgui recordar això i a l'hora es vulgui mantenir ben lluny els nens humils i petits. No se si és molt agossarat dir que segurament els que no van allotjar a Josep i Maria no hi tenien res en contra, simplement volien viure tranquils i aquells dos desarrapats podrien portar problemes. Potser van dir, com diuen alguns dels contraris al Crae, que això no s'ha de solucionar així, que hi ha d'haver més ajuts socials. Bé, així segur que no ho van dir, però segurament van pensar que no tenien perquè ser ells els que els solucionessin la papereta.
No sóc qui per jutjar. Però em sembla que la realitat de Jesús està més aprop d'aquests nanos del Crae que dels que penjen llumetes de colors als balcons i mantenen el cor ressec davant la precarietat dels seus iguals.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Conversa amb els nens


Atenció: Aquest post no és apte per a menors de deu anys(no crec que cap menor de 10 anys el llegeixi, però per si un cas...)
He tingut una conversa amb els meus fills, en Mateu, que en té 7, i en Miquel, que en té 9, que m'agradaria compartir amb vosaltres:
Comença en Mateu:
- Saps, mama? hi ha nens al cole que diuen que els reis no existeixen.
- I tu què opines? - Dic jo guanyant temps
- Que són uns mentiders- contesta tot indignat
- Tu penses que si que existeixen?- Dic jo, valorant que no se què prefereixo, si que els ho diguin els altres o fer-ho jo.
- I tant!- S'hi fica en Miquel, que ja està a punt de fer deu anys i trobo que ja comença a ser hora que ho sàpiga.
- Però com poden deixar tots els regals en una sola nit?- Diu en Mateu
- Perquè són màgics -diu en Miquel, tot convençut.
- Miquel -dic jo -tu saps que totes les màgies tenen un petit truc?
- Si, perquè no són de veritat. Però la màgia dels reis és de veritat i no té cap truc.

I jo m'he quedat una estona en silenci. No he gosat dir res més. Fa temps que pensem que aquest any serà el darrer, però cada any torna a arribar Nadal i els nens continuen en la seva feliç ignorància.
Aquesta fe sense fisures, aquesta confiança absoluta, aquesta militància en el misteri em fa tanta enveja!

Se d'un nen que quan ho va saber, va preguntar als pares:
- I Déu també sou vosaltres?
Clar, si tota la vida t'han dit que hi ha tres senyors que et duen regals per la patilla, que una rateta s'endú les teves dents i també et deixa un regal, i que Deu t'estima per sobre de tot, i resulta que de les tres grans veritats dues no ho són, qui et garantitza que algun dia la tercera gran veritat no s'ensorrarà?

dissabte, 4 de desembre de 2010

Nova adolescència?

Aquesta és una entrada atípica. Darrerament, no se si ho heu notat, estic atípica. Passen moltes coses en poc temps. Canvis imperceptibles pels altres, però molt profunds, que fan que m'estigui plantejant si als meus quaranta-un tacos estic començant una segona adolescència.
Sento una mena d'alegria que no sabria dir d'on ve. És quelcom serè (o sigui, que gens adolescent!) i potser té a veure, d'alguna manera, en l'acceptació de que la vida no ha anat ben bé com pensava quan tenia disset anys, però que en el fons, no em pensava mai que la vida pogués anar tan bé.
Tenir aquest teixit de gent propera també hi fa molt. Els amics, que fan la vida tan habitable tantes vegades. Sentir que importes a la gent. Que els altres participen de les meves alegries. Tenir gent que em truca, només per preguntar com ha anat el dia.
I sabeu? miro enrera, i estimo el dolor que m'ha portat aquí, no se si m'explico. Fa molt temps l'Eloi va escriure que sent fidel a una opció era també, d'alguna manera, fidel a les opcions a les quals havia renunciat. No ho se pas. He renunciat a coses, i a altres simplement no hi he arribat. Sigui com sigui, no concibeixo triomf més gran que veure el somriure dels meus fills cada matí.
I la confiança. Alguna cosa canviarà, segur. I és possible que d'aquí a un temps no em senti com ara. Però d'alguna manera confio en el camí que Deu ha escollit per a mi.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Ajuda'm

Ajuda’m a dir la veritat davant dels forts i a no dir mentides per a guanyar-me l’aplaudiment dels dèbils.

Si em dónes fortuna, no em prenguis la raó.

Si em dónes èxit, no em prenguis la humilitat.

Si em dónes humilitat, no em prenguis la dignitat.

Ajuda’m sempre a veure l’altra cara de la medalla, no em deixis inculpar de traïció als altres per no pensar igual que jo.

Ensenya’m a estimar a la gent com a mi mateix i a no jutjar-me com als altres.

No em deixis caure en l’orgull si triomf, ni en la desesperació si fracàs. Més bé recorda’m que el fracàs és l’experiència que precedeix el triomf.

Ensenya’m que perdonar és un signe de grandesa i que la venjança és un senyal de baixesa.

Si em prens l’èxit, deixa’m forces per aprendre del fracàs, si jo ofengués a la gent, dóna’m valor per a disculpar-me i si la gent m’ofèn, dóna'm valor per a perdonar.

Senyor… si jo m’oblido de tu, mai t’oblidis de mi!

Mahatma Gandhi


Trobat al blog de la ventafocs.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Dues converses

Em vaig trobar l'altre dia el C. L'últim dia que l'havia vist fou en el funeral de la seva dona, fa poc més d'un any. Ens vam aturar i vam xerrar un poc. Ell feia aquell posat de serenitat i acceptació. Després de dir que si, que tot va bé, que la nena està molt maca, que tal i que qual, li vaig preguntar en sèrio, com estàs.
Em va dir que just aquell dia era el seu aniversari de noces.
I jo vaig tenir ganes d'abraçar-lo, però aquest punt de timidesa que tinc em va frenar, i em vaig quedar amb ganes. Com em vaig quedar amb ganes de dir-li tantes coses. Que encara prego per ella, i sobretot per ell i per la seva filla. Que es pot ser feliç, malgrat hi ha penes que ens acompanyaran sempre. Que d'alguna manera, ella, sigui on sigui, està sostenint-lo. Que tots duem al cor un tros seu.
Al cap de pocs dies em vaig trobar l'A. És la dona del J, un tenor que està treballant molt. Això implica passar molt temps fora de casa. Tenen dos fills, una nena i un noi adolescent. I ella m'explicava, sense queixar-se, que és tot un muntatge, quan ell és fora.
I jo li vaig dir una frase que em va sortir del cor: que darrera un gran home sempre hi ha una gran dona. És un tòpic, però totalment cert. Penso que ell pot fer tot el que està fent, que és molt i cada vegada més, perquè ella està al peu del canó. Com quan ell va decidir dedicar-se a cantar i van llençar-se els dos al buit. Com totes les vegades que ell ha sabut que els seus fills, la seva família, el recolzaven. Com si l'única manera de volar i no perdre el cap fos tenir els peus a terra, i ella s'encarregués de mantenir-lo arrelat per tal que pugui volar.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Joc de paraules

En Mateu té sortides molt bones.
L'altre dia ens va preguntar qui havia estat el primer humà en anar a la lluna.
- Neil Amstrong- li dic jo.
- Ahhh!- contesta ell-per això se'n diuen "amstrongnautes"?

diumenge, 21 de novembre de 2010

dimarts, 9 de novembre de 2010

Pares grans amb fills eternament petits.



Sempre m'ha inquietat aquesta imatge: uns pares grans, pasada la seixantena, passejant amb un noi en cadira de rodes, o una filla amb síndrome de Down, o algú que just amb la mirada ja et diu que és diferent.
Quin dolor, fer-se gran, i veure que el teu fill continua siguent petit i necessitant la teva protecció, i veure aterroritzat com van passant els anys i tu vas perdent forces, i que el teu fill quedarà quan tu marxis. Amb quina desesperació aquests pares veuen que s'estan fent grans i que potser necessitaran algú que se'n cuidi d'ells... i del que deixaran enrera. Aquest drama a casa ho vam viure en carn pròpia: el Damià anava fent-se gran, i la meva padrina només deia que no volia morir-se abans que ell, i jo, que encara no tenia fills, no l'entenia.
I ara que tinc fills entenc el seu dolor punyent.
Aquestes parelles madures, que estan com anclats encara a la vintena: tenen bebès grans, nens que s'entusiasmen amb petites coses (al Damià li encanten els llums de nadal) Que no poden gaudir de la maduresa perquè la seva relació ha quedat congelada en aquell moment en el que se'n van donar compte que el seu fill els necessitaria sempre. Les altres parelles, quan els fills van anar fent-se grans van anar espaiant el contacte: per llei de vida, o perquè la presencia d'aquest noi eternament petit els semblava molt incòmoda, o perquè ja no tenien coses a compartir.
I han quedat sols, pares madurs amb fills eternament petits.
I tenen artritis, però van a esperar els reis. I els fan mal els ossos, però van en bici. I veuen programes infantils de la tele, i han d'explicar contes, i han d'anar a jugar al parc.
I no canviarien el seu fill estimat per res del món, però voldrien que morís de cop, sense patir, demà mateix, per poder ells descansar. I aquest sentiment els fa un mal terrible.
Que dur que és això. Qui no ho ha passat, no ho enten.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Lliçó

Gràcies al Joanfer, he tornat a trobar aquest video, absolutament imprescindible.
Només són deu minuts. No us el perdeu.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

dijous, 28 d’octubre de 2010

L'home de la plaça.

A Mataró hi ha una plaçoleta molt petita, cèntrica però bastant a recer de mirades, en la qual hi ha sempre, a totes hores, cada dia, un senyor assegut sempre al mateix banc. Li calculo uns cinquanta anys, és difícil de dir. No va mal vestit, tampoc va brut. He passat per allà en diferents hores i dies, i només el vaig trobar a faltar un dia feiner al matí.
No entenc què hi fa, amb una bossa d'esport al costat, sol. No parla amb ningú. No mira enlloc en concret. No es relaciona, ni desvarieja parlant en veu alta com molts fan, ni dorm. Fuma alguna cigarreta, sense fer cara de desgraciat, sense llençar les burilles a terra. Algun cop l'he vist amb una llauna de cervesa però mai begut.
Sembla que sigui part de la decoració del lloc, de fet ni incomoda als pocs nens que hi juguen.
I a mi, que com sabeu m'agrada inventar històries, cada dia que hi passo, penso en què porta a un home a seure en un banc a veure passar les hores d'aquella manera. No fa cara d'indigent. Sembla que esperi algú que no acabi d'arribar, com una Penèlope en versió masculina.
Alguna vegada penso si visita fidelment el lloc on un dia fou feliç. O si fa creure a la família que està treballant, i hi passa les hores esperant el moment de tornar. Podria haver fet una juguesca amb els amics.
Potser la plaça està en un camí que fa la persona de la qual està enamorat, i espera simplement per veure-la passar, sense gosar dir-li res.
Podria ser un extra terrestre que va quedar oblidat en una expedició i al qual han de venir a buscar un segle d'aquests.
Potser no té casa, i espera que es faci l'hora d'anar a dormir a un alberg que hi ha a prop.
M'agradaria preguntar-li-ho, i he de confessar que he estat a punt de dir de quin lloc parlo, per si algú el coneix i em pot dir qui és i què hi fa.
Quantes històries perdudes ens guaiten des dels racons de les nostres ciutats.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Dues d'ahir.

Una de les coses que més em fascinen dels nens, és aquesta simplicitat, aquesta innocència, aquesta alegria amb el que ho reben tot.
Ahir en Mateu me'n va fer dues que em sembla que recordaré sempre:
Pel matí va anar a fer un partit de bàsquet. Pobre infant meu, ha heretat la meva gràcia per les pilotes, però està entusiasmat amb el seu equip. A més, l'entrenador és un noi que, per sobre de la victòria, potencia l'educació i l'esportivitat dels nanos, i això es nota: té un grup cohesionat, i tothom juga, encara que n'hi ha de més bons i de menys bons.
Ahir en Mateu va tocar la pilota més o menys tres vegades en tot el partit. Jo patia perquè ell les veia passar, se li escapaven, queia... (realment és ben fill meu) El seu equip, però, va guanyar, i ell sortia pletòric. Quan em va veure, va obrir els ulls com plats i em va dir "mama! Has vist com he defensat?"
I jo em vaig posar molt contenta, perquè realment ell s'ho creu, això de que lo important és participar, i el treball d'equip.

L'altra feta d'ahir em va fer molta gràcia. Pel centre de Mataró ens vam trobar una parada d'un partit polític que repartia globus pels nens. En Mateu anava tot cofoi (com és, que els agraden tant els globus als nens?) amb el globus amb el logo del partit. Uns quants centenars de metres més enllà, ens vam tornar a trobar una paradeta d'un altre partit polític, i en Mateu allà que se n'hi envà...
...per tornar al cap de dos minuts, tot satisfet, i amb un somriure d'orella a orella, dient-me:
- Mama! Mira quin negoci que he fet! M'han canviat aquell globus per quatre d'aquests altres!!!

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Córrer



No sabria dir-vos en què penso quan corro. De fet, em sembla que és l'únic moment del dia en el qual em permeto no pensar, només avançar.
Això de córrer és realment addictiu. Poc a poc hi vas entrant. El primer dia amb vint minuts treus el fetge per la boca, però quan te'n dones compte fas una hora i encara et quedes amb ganes. Hi ha un moment que sembla que et mors, però si aconsegueixes superar-lo, tens la sensació que podries anar a la lluna i tornar.
M'agrada córrer. Solc fer-ho a primera hora del matí, abans de treballar, i els dies que ho faig tot em va molt millor. Curiosament, em llevo molt abans que els altres dies, però estic més desperta, més energètica. Quan començo les classes, he vist sortir el sol, he fet estiraments, he escoltat música, i durant un temps, no he estat mama, ni profe, ni tan sols la Maria: només una respiració, un ritme, un avançar. Córrer i res més.
No sempre va ser així. Quan vaig començar a córrer, anava amb un bon amic, que a força de Kilòmetres i confidències va esdevenir un gran amic. Després el vent de la vida se'l va emportar ben lluny, i no he trobat encara ningú més amb qui compartir aquests moments.
Aquests dies estic lesionada i no puc córrer, i la veritat és que ho trobo a faltar.
Potser altres disciplines, la meditació zen, per exemple, arriben al mateix lloc per una altra banda: Jo córro, altres s'aturen, la qüestió, suposo és tenir algun moment en el qual puguem desconnectar, per connectar-nos millor.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Prou


A vegades el nostre cos diu prou. Ens demana que ens aturem.
Ho pot fer de varies maneres, una estrabada muscular, una grip, el que sigui.
Cal escoltar-lo. I fer bondat.
I sobretot, no caure en l'error de "ja-que-estic-a-casa...."(netejaré els armaris, endreçaré la cuina, etc.)
Perquè el que demana el cos és mimitus, seure al sofà, amb la manta i el gat ronronejant, i veure passar la vida per la finestra i entendre que no som imprescindibles, i que el món no s'enfonsa encara que nosaltres no estiguem a totes, i que els altres són capaços de sortir-se'n sense que hi estiguem a sobre.
El que demana el cos és que dormim. I que mengem amb calma. Infusions, coses calentes, coses dolces...
I que descansem. Que la vida continua, i nosaltres només tenim un cos.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Nou blog

He obert un nou blog, que vull portar paral·lelament a aquest.
En principi la meva intenció és penjar una poesia o una audició cada dia. Tot serà que quan el curs vagi fort m'enneuri i no pugui complir.
El nom del blog és cursi, ho sento. Són els noms de les muses de la poesia lírica i la música: Erato i Euterpe
Aquí teniu l'enllaç:
http://eratoieuterpe.blogspot.com/
Apa. Qui no te feina, el gat pentina!

divendres, 15 d’octubre de 2010

D'homes i de dones

Aquests dos videos haurien de ser d'obligada visió en els cursets prematrimonials.
Salvarien molts matrimonis!

Primera part:


Segona part:



(Després d'unes quantes entrades "espesses", necessito una mica d'humor!)

divendres, 8 d’octubre de 2010

Els sentiments


Què fer amb aquests sentiments que no toca tenir?
Cada u fa el que pot. Tampoc és que jo en sàpiga molt, però a poc a poc n'he après.
Si els sentiments cabalosos pretenen passar per la nostra vida, podem intentar construir una presa, un gran mur que aturi la riuada violenta que sen's vol emportar. Potser funciona, hi ha un munt de gent amb grans traumes amagats que va fent.
La veritat, jo dubto que això sigui efectiu, penso que tard o d'hora vessa i acaba fent més mal. A més crec que viure sense respectar (atenció, dic respectar, no pas obeir) els nostres sentiments és poc intel·ligent. Moltes vegades la gent que construeix aquests murs, pretesament infranquejables, ho fan per protegir-se a ells mateixos, o a l'estabilitat que els sentiments que no toquen fan trontollar.
Altra gent decideix llençar-s'hi de cap, sense pensar. Aquests,tots en coneixem, yonquies de l'emotivitat, que troben l'amor de la seva vida cada dos anys i canvien de vocació com de camisa. Incapaços de mantenir cap compromís que no els doni un subidon d'adrenalina constant. Aquesta gent és molt perillosa. Almenys els que intenten contenir els seus sentiments, molt sovint ho fan per protegir a altra gent, i si bé fan mal als altres, ells són els primers perjudicats. En canvi, aquests que es llencen al corrent sense mirar el que deixen enrera solen ser egoistes i superficials.
Però més superficial encara és pretendre no tenir sentiments que no toquen. Ens passa a tots.
Cada u fa la seva batalla particular. Per ara, penso que el millor és acceptar aquests sentiments. Ni contenir-los ni deixar que ens poseeixin. Deixar passar la crescuda, sense capbussar-s'hi.
Perquè no podem nedar contra corrent, ni contenir la riuada. Deixem-la passar.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Els parèntesis

Sempre he pensat que els budistes s'ho munten molt bé. Això de la reencarnació deu ser molt reconfortant: si en aquesta vida no aconsegueixo acabar la Marató, ja ho faré a la següent.
En canvi nosaltres, els que no hi creiem (la veritat encara que només sigui per estalviar-me una altra adolescència, passo de reencarnar-me) ens trobem que només tenim aquesta vida, i un munt de projectes.
Com ens agradaria poder tenir varies oportunitats.
Si jo pogués viure vàries vides, en una tocaria el violoncel. En una altra seria monja contemplativa, i en alguna estudiaria a l'estranger.
Cadascú de nosaltres ha hagut de fer una tria, i deixar anar coses molt interessants.
Com ens agradaria poder obrir parèntesis. Aturar un moment, o fer un doblete, i continuar amb el que fem però tastant aquella altra vida que no podrà ser.
Deixar la nostra família en Stand-by mentre fem un viatge.
Mantenir la nostra parella però donant-nos el gust de tornar a enamorar-nos.
Aparcar els fills, per poder fer coses interessants sense perdre'ns la seva infantesa.
Deixar la feina per un temps i escriure una novel·la.
El dolent dels parèntesis és que no existeixen. La vida continua, i cada matí triem si volem anar per aquest camí o per un altre.
Voldríem parèntesis, a tots ens ha passat, pensar en el que no vam triar, en les monedes que vam perdre, en totes les coses a les que vam renunciar per ser on som ara. Fa temps ja vaig escriure sobre això, ho podeu llegir clicant aquí: com res que valgui la pena s'aconsegueix sense esforç, sense renúncia.
Aquest missatge va dedicat a algú. Que ha fet una ullada a un possible parèntesi.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Ser feliç

Sempre m'han intrigat els mecanismes de la felicitat. Conec gent que malgrat passar per moments molt durs és capaç de mantenir la serenor i l'optimisme. D'altra banda, tots sabem de gent que s'ofega en un vas d'aigua, potser a nosaltres mateixos ens ha passat algun cop. Quins complicats engranatges a la nostra ment, o a la nostra ànima, fan que un mateix aconteixement el puguem encarar o ens pugui enfonsar? Perquè hi ha moments en que som tan feliços que plorem? Perquè quan estem tan i tan i tan tristos no tenim ni ràbia?
Hi ha moltes raons: penso, per exemple, que tenir una vida espiritual pot ajudar molt, així com tenir salut, i amics, i família, i que la gent que estimes estigui bé.
Penso també que és molt important pensar, però no "menjar-se el coco". I que ser agraïts per tot el que tenim és un gran què.
També he pensat moltes vegades que la felicitat s'hauria de poder encapsular, perquè quan en tenim molta la puguem guardar per moments més durs. Estaria bé, no? tenir potets de felicitat sobrera d'altres moments, per poder-los obrir en dies foscos. Estaria bé que la felicitat encapsulada no caduqués. (potser ja s'ha inventat això, i se'n diuen records...)
Ahir pensava en totes aquestes coses, parlant amb l'A., i avui he vist aquest video i m'ha semblat lluminós.
La felicitat depèn de moltes coses, algunes les podem controlar nosaltres, algunes no.
I com que vivim dos dies, (i un plou i l'altre tens la regla) més val que no ens estalviem cap petita dosi de felicitat. Mai es sap quan ens mancarà, per tant, quan la tinguem, vivim-la intensament.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Recomençar

Dues persones a qui estimo molt estan passant per moments aspres, recomençant una nova vida després d'un temps embarcats en un projecte vital que han vist que no era el que volien.
Sigui després de divuit anys, com el cas d'un, o de només sis mesos, en l'altre cas, tots els trencaments costen. És dur fer-se a la idea que hem d'encaminar noves passes, i que ha de ser possible retrobar la il·lusió.
I fins i tot pensar que hem de tornar a fer-nos vulnerables. Que val la pena.
Tots hem passat per aquests moments. Plorem, creixem, i tirem endavant.
Només puc oferir la meva amistat. No puc estalviar-los cap llàgrima. És el preu de créixer.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Jo faré vaga

Portem anys queixant-nos. Que si ara ens redueixen el sou, que si els preus dels pisos no baixen, que si no hi ha diners per a beques però si per a rescatar els bancs, que continuen amb sous mega-milionaris pels seus dirigents, i amb jubilacions anticipades per a gent de cinquanta-pocs anys. Constantment ens estan dient que segurament no tindrem pensió de jubilació digna. Que a sobre ens haurem de jubilar (amb sort) als 67.
Ara però, hi ha una vaga general i resulta que la gent no es mobilitza. Les excuses són vàries: que tanmateix no servirà de res, que els sindicats són uns venuts, que no s'havia de fer ara...
O simplement, que no ens ve bé renunciar al sou d'un dia.
Sabeu que amb la nova llei ens poden acomiadar estant de baixa? Sabeu que es limitarà el dret a vaga? Sabeu que el propietari d'una empresa pot marcar objectius econòmics inabastables, per tal de no complir-los i fer fora a gent amb només 21 dies d'indemnització per any treballat?
Jo al·lucino. Els nostres pares feien vaga i s'hi jugaven molt més que el sou d'un dia. I van lluitar perquè nosaltres tinguéssim uns drets laborals que ens deixem arrabassar mansament. Se'm cau la cara de vergonya, en pensar com estic deixant el món als meus fills.
Ni que sigui pels meus fills, per les seves futures feines, jo si que faré vaga. Encara que hauria estat molt millor fer-la abans, encara que penso que els sindicats han badat, encara que no se si serà útil.
Faré vaga, de part dels que no en poden fer. Perquè tenen por, perquè tenen un contracte precari, perquè realment no se'n poden estar del sou d'un dia.
Per acabar, us prego que mireu aquesta vinyeta.
Ens hi juguem molt. Dimecres vinent el país hauria d'estar aturat.

dilluns, 20 de setembre de 2010

El centre de menors i la parròquia

Sóc feligresa de la parròquia de Mare de Deu de Montserrat, al barri de Pla de'n Boet de Mataró.
La nostra parròquia ha estat sempre absolutament acollidora, oberta a les necessitats del barri, senzilla, humil... vaja, el que diria que han de ser totes les parròquies.
Ara hi ha la proposta de cedir uns locals parroquials per fer un centre assistencial per a nens de 4 a 14 anys. El Mas Sant Jordi, malauradament, es queda petit.
El que ve ara és de bojos. Uns quants (no gaires) veïns del barri s'han posat a fer una protesta feroç i malsana contra aquest centre. La desinformació i la mala bava han començat a fer pujar com l'escuma un mal rollo generalitzat. Alguns veïns no han volgut informar-se exactament del que passa i escampen que això serà un reformatori per delinqüents, han penjat pancartes ofensives, (MOLT ofensives) han interromput la missa, han insultat a la gent que entrava a l'església... Dos partits, un de dretes i un d'ultra-dreta els hanfet costat i han comparat aquest centre amb un macro-prostíbul (ah, la dreta amb els seus vells tics!)
No se per on començar. Una de les veïnes que més soroll ha fet té un pis en venda just al costat de la parròquia, i té por que li baixi de preu. Lo bo és que acusa al mossèn d'avarícia, quan precisament el mossèn no hi té cap interès econòmic, i ella si.
Hi ha coses molt fortes. En una de les manifestacions anti-centre portava la veu cantant gent que és usuaria enquistada de càrites, que fa més de trenta anys que va a la parròquia a demanar almoina i ara no vol que la parròquia aculli a nens (recordeu, infants de 4 a 14 anys)
En el carrer Sant Valentí, fa uns trenta anys, van fer uns pisos de protecció oficial. Quan els estaven construïnt molts veïns van fer enceses protestes contra aquests pisos, també amb pancartes. Ara, els que hi viuen estan penjant pancartes contra el centre, i jo al·lucino, com poden tenir tan poca memòria, com poden oblidar que no fa tant eren ells les víctimes del rebuig.
El mossen ens demana que no ens hi enfrontem. Repeteix, una i altra vegada, que el diàleg ho podrà solucionar tot, i jo admiro la seva serenor, davant la mala bava dels altres. No hi ha com tenir el Crist al costat.
Han passat coses molt fortes. El mossèn dient missa mentre a fora l'escridassaven. A ma mare l'han increpat ("vieja beata", li van dir) quan entrava a l'església. Com que el president de l'associació de veïns va intentar calmar els ànims, van organitzar una manifestació i van passar davant el negoci familiar per insultar-lo.
Però també n'han passat de bones:
Ahir a la concentració pacífica i silenciosa que vam fer, em vaig alegrar de veure veïns que no m'ho esperava, i que em van sorprendre molt agradablement.
El Miquel, el meu fill, va fer la promesa d'anar a jugar amb aquests nens, si els altres nens del barri no hi volen anar.
Una noia es va acostar al mossèn i li va dir que no és creient, però que el felicitava per la solidaritat. I jo pensava, per les seves obres el coneixereu. Que no ens hem d'arremangar, no hem de deixar de fer el bé, no hem de permetre que els crits eixordin l'evangeli.
Parem l'altra galta, si cal. No aconseguiran fer-nos por. Continuarem anant a missa, continuarem acollint, i continuarem fent que l'evangeli sigui present.

dilluns, 13 de setembre de 2010

USA Tour (4). El Grand Canyon.

El meu padrí, el pare del meu pare, sempre havia dit que li hauria agradat veure el Grand Canyon. Que li sabia greu morir-se sense haver-lo pogut visitar.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho, simplement sempre va dir com li hauria agradat. El concepte turisme és nou: fa dues generacions només es viatjava per necessitat.
Pensava en aixo quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el Grand Canyon. El lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.


Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i mirar els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, recollint pedres que deixaré sobre la tomba del meu padrí, extasiant-me amb el sol declinant sobre l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran quan jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.

divendres, 10 de setembre de 2010

USA Tour (4). El Grand Canyon.

El meu padrí, el pare del meu pare, sempre havia dit que li hauria agradat veure el Grand Canyon. Que li sabia greu morir-se sense haver-lo pogut visitar.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho. Simplement sempre va dir com li hauria agradat.
Aquest estiu he anat al Grand Canyon. Pensava en el meu padrí quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.
Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
Penso molt en les dones, suposo que pel fet de ser dona. En la meva padrina dolça, que em va donar el seu nom, entre altres mil coses que mai acabaré d'agrair. M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i veure els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, mirant l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran mentre jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.

dimarts, 7 de setembre de 2010

USA Tour (3) La moneda

En el Bryce Canyon, entaforada a una esquerda d'un banc, el Jordi va trobar una moneda.
És una moneda diferent, no és de curs legal, i té imprès en una banda els deu manaments i en una altra una sèrie de cites bíbliques.
Em va fer gràcia, i encara la guardo. Em va semblar una variant del book-croosing, aquesta moda de deixar "oblidat" un llibre perquè algú el trobi i el llegeixi.
Vaig estar tot el viatge amb la moneda a la butxaca dels pantalons, quan canviava de roba canviava també la moneda. M'agradava, això de posar la mà a la butxaca i trobar-la. Com un recordatori. I com que aquest viatge va tenir tants moments de silencis, doncs les carreteres eren molt llargues i a vegades tots els companys dormien mentre jo conduïa, vaig anar repassant-los i revisant la meva coherència.
Aquesta moneda duu una adreça d'internet needgod.com, absolutament brutal, amb un discurs simplista i carrincló, on per exemple es poden fer tests per saber si ets bon cristià (per cert, resulta que com que dic "Oh, Deu meu!" quan m'exclamo estic dient el nom de Deu en va, i per tant no aniré al cel)
Però si obviem això, m'agrada la idea de dur aquest recordatori a la butxaca. Un dia d'aquests escriuré sobre aquesta relació que tenen els americans amb la religió, però de mentre, em venia de gust escriure sobre aquest petit tros de metall.
Com que l'ordre no ha estat mai la meva principal virtut, algun dia perdré aquesta moneda, ho se. Espero que vagi a parar a algú que pugui llegir-la i entendre-la (està en anglès) i que li vagi bé. Qui sap.
Podria ser una bona idea. Anar escampant pregàries, bons desitjos, paperets amb idees de pau, perquè la gent ho vagi trobant. A vegades un petit gest canvia la història.

dijous, 2 de setembre de 2010

Usa Tour 2010 (2)

Pot ser pel fet de viure a Mataró i tenir el cor a Mallorca, pel fet de tenir amics tan estimats als quals no puc veure tant com voldria, per aquest enyorament gairebé congènit que tinc, pel que sigui, però el cert és que sempre, ja de ben petita, he tengut molt present que no té res a veure la presència física amb estar de cor proper a algú.
Aquest estiu hem fet un viatge llarguíssim per acompanyar el Marcos en el seu casament. El Marcos és un amic de joventut que ha anat mar enllà a buscar el seu destí. Té una feina molt interessant i una vida molt de somni americà. Tots nosaltres, els amics als quals en certa manera ha deixat orfes, ens alegrem molt per ell, tot i que una part del nostre egoisme es deixa sentir quan ens lamentem de no veure'l tant com voldríem.
Però el cert és que no necessitem veure'ns quotidianament: quan ens retrobem, sembla com si res hagués passat, i tornéssim a tenir vint anys (de fet alguns ja els tenim dues vegades) i parlem i riem i ens posem al dia.

Un tiet de la meva àvia va estar a Filipines, durant la guerra, (d'això fa més de cent anys). I sempre havia dit que les dones més guapes del món eren les filipines. En Marcos s'ha enamorat d'una noia filipina, i s'han casat a Amèrica. M'ha fet gràcia aquesta síntesi del que va passar durant aquella guerra: Aquest casament ha semblat la unió de tres països que van estar enfrontats fa cent anys
El dia abans del seu casament, el Marcos em deia que una de les coses que més li agradaven d'Amèrica és que hi havia tots els colors possibles de pell. Que es casen blancs amb negres, o asiàtics amb indis, o gent amb races ja barrejades amb altra gent amb races barrejades també, donant tota la paleta de colors possible.
I és veritat, això, una de les coses que més m'agraden d'Amèrica és aquesta barreja. De tota manera, penso que val la pena fer dues puntualitzacions. Aquesta barreja no és total: a Utah, per exemple, només vam veure dues persones de raça negra.
I una altra cosa a dir és que si bé és cert que també hi ha gent poderosa no anglo-saxona, (i de fet el president del país és negre) la majoria de les feines més humils de serveis (cambrers, dones de la neteja o treballadors de les benzineres) són encara gent llatina, negra o asiàtica.
Però el somni americà és real: un munt de gent humil hi viatja amb l'esperança d'un canvi de vida, d'un èxit que, si bé és cert que no tots, ni de molt, aconsegueixen, també és cert que diuen que està a l'abast de tothom.
Això és el que diu la mentalitat americana, jo sincerament dubto que sigui ben bé així, però estic contenta que ells dos hagin aconseguit el seu somni americà.

dilluns, 30 d’agost de 2010

USA TOUR 2010

Una vegada un home va voler saber el seu destí, i va vendre la seva ànima al dimoni.
- Exactament d'aquí a deu anys, quan es posi el sol, moriràs!- Li va dir el dimoni abans d'esvair-se amb una gran rialla, entre núvols de sofre.
Al cap de deu anys, el dia que havia de morir, l'home va agafar un avió, i se'n va anar cap a l'oest, perseguint el sol. Volia donar la volta al món, tornar a casa al cap de vint-i-quatre hores i aconseguir que aquell dia no es posés el sol.
Pensava en aquest conte el dia que marxava cap a Amèrica. Fou un dia perseguint el sol, vint hores de viatge llarguíssim (Palma-Madrid-Toronto-Los Angeles) durant el qual el sol semblava que no s'acabava de posar mai.
Anàvem a Los Angeles pel casament del Marcos, un bon amic que sembla que ja ha arrelat a l'altre cap de món. Ja que hi érem, vam decidir fer una mica de volta, i visitar els Canyons (Grand Canyon- Bryce Canyon - Antelope Canyon), altres capricis de la natura (Horseshoe Bend) i tres ciutats (Los Angeles-Las Vegas-San Francisco)
Ha estat la segona vegada que he anat a Amèrica. De la primera ja us en vaig parlar durant el Juliol de 2009. Diuen que si només vas a New York no coneixes l'Amèrica real. És ben cert que el que hem visitat aquests dies (gairebé dues setmanes) no té gaire a veure amb el que vam veure a NY. Aquest país és realment immens i polièdric.
No sóc, doncs, cap entesa, ni pretenc que hagi pogut captar l'essència en només dos viatges d'estiu, però tinc ganes de parlar-ne, i per això durant uns dies aniré penjant impressions d'aquest viatge.



Aquell home que perseguia el sol per fugir del seu destí va acabar fulminat just quan sobrevolava l'oceà, però els seus companys de butaca no se'n van adonar fins molt més tard: estaven mirant per la finestra de l'avió un estrany eclipse que els astròlegs no tenien pas previst.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Catcerto

Un gat que experimenta amb el piano.
Un compositor que l'enregistra, l'edita, i li posa l'acompanyament.
I el resultat, si més no, sorprenent.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Cita

Nadie está equivocado.
A lo sumo alguien está mal informado.

Si pienso que un hombre está errado
o yo o él no hemos tomado algo en cuenta.
De este modo, si no estoy
empeñado en mostrarme superior,
sería mejor que tomara en cuenta lo que él considera.

"tu estás equivocado" significa " no te entiendo",
"no veo lo que tu ves"
Pero no hay error en ti, tú simplemente no eres yo
y eso no es erróneo.

(Hug Prather, "Palabras a mi mismo")

dimarts, 3 d’agost de 2010

Moment

Entre el diàleg dels pins i la mar
el teu silenci acompanya el paisatge.
Si aquesta trena que et vola a l'atzar
té la color més gentil de la platja,

el gessamí que ara portes al pit
porta un perfum en la tarda daurada,
i es fa sensible en aquella alenada
la lleu aroma del teu esperit.
Marià Manent.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Coses de polítics

Ahir vaig tocar a la missa de les Santes a Mataró. Hi va venir un munt de gent, entre ells un polític català que està molt amunt, (deixe-m'ho així)al qual el capellà de torn va saludar amb aquella veu engolada amb la qual va saludar també als representants de varies caixes d'estalvi. Ja vaig comentar en un post anterior el que en penso d'aquesta pràctica, o sigui que no ho tornaré a dir aquí.
Bé, a lo que anàvem. Sabeu quants diners va posar el senyor aquest a la bacina? ho sabeu? Jo si, i se'm cau la cara de vergonya.
1 EURO.
Moltes iaies amb pensions de misèria posen més que aquest polític que té un sou dels més macos. I a aquestes iaies el capellà no les va pas saludar.
I que consti que si m'hagués trobat al senyor aquest en una missa normal i corrent, a la qual ell (i jo) hi hagués anat privadament, me n'hauria guardat prou de mirar el que hi posava. Però ja que hi anava en qualitat de representant de X partit, penso que els seus actes eren públics. I per donar 1 Euro, més val que no doni res. Però clar, de lluny s'hauria vist, i els polítics (no només aquest) viuen pendents del que dirà la opinió pública. O sigui que va fer el gest, tothom el va veure, però va ser un gest buit.
Que consti que no vaig poder veure el que ficaven els representants dels altres partits. I que sóc conscient que no sóc qui per jutjar el que posa cada u a la bacina de l'església. Però si hi vas perquè et vegin, punyetes, vigila aquest detalls!
Una altra cosa a discutir és si cal que hi vagin representants polítics i de caixes d'estalvi a celebracions que al capdavall, haurien de ser només actes de fe. Però això donaria per un altre post, i ara no em sento gaire inspirada.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Amor de pare

El fill li va preguntar al pare si podien córrer junts la marató, el pare va respondre que si: van córrer junts aquella i moltes altres maratons. El pare sempre deia si quan el fill li demanava d'anar a córrer.
Un dia el fill li va demanar al pare d'anar junts a l'Ironman, i el pare també va dir que si.
La triatló Ironman consisteix en 2'4 milles nedant a l'oceà ( 3'86 km), 180 km en bicicleta, i a continuació una marató (o sigui, 42 Km)
I la van acabar. Els dos junts.
L'amor d'un pare pel seu fill no té límits.

He estat incapaç de mirar-ho sense emocionar-me, (aviso)

divendres, 23 de juliol de 2010

Piano i oboè, esperit i sexe.

M'he comprat un oboè nou i aquests dies me l'he estat fent meu, en llenguatge tècnic es sol dir que li faig el rodatge, jo prefereixo dir que l'estic despertant, que ens estem coneixent, ell i jo. Ja li començo a trobar manies que a la botiga semblava que no tenia, però segur que ens arribarem a estimar, perquè passarem moltes hores junts. El José em diu que li fa gràcia aquesta relació tan especial que tenim els oboistes amb el nostre instrument. Ell és pianista i diu que els pianistes no tenen una relació tan intensa amb el seu instrument perquè el canvien a cada escenari.
És veritat, i de fet quan em vaig comprar el meu piano una de les variables que vaig tenir en compte era el fet de que fos l'estil de piano que més es sol trobar pel món.
Bé, a lo que anàvem. Jo que li trec la punta a tot, m'ha fet pensar bastant això que m'ha dit el José.
L'oboè ens el posem a la boca. És un instrument intern gairebé. Físicament canviem quan toquem, el nostre cos vibra amb el cos de l'oboè. L'oboè ens penetra i el seu so ens sacseja, és una relació, perdoneu-me la franquesa, gairebé sexual. Tan intensa que qui no ho ha viscut no pot saber de què parlo. Notar en el teu cos la vibració d'un altre cos. No em direu que no és profund, això. I si a més es dóna amb música, arriba a ser sublim.
El piano és més extern, almenys físicament,l'estampa d'un pianista ja dona una imatge més continguda, estàs en el teu espai, la teva banqueta, i t'acostes al piano, que està allà i no es mou per a tu. Una pianista impresentable de la qual us vaig parlar de passada aquí, va escriure una vegada que el piano no es recolza en tu, ni s'abraça, ni te'l poses a la boca. És cert, com també ho és que estudies amb un piano a casa i vas a classe i tens un altre piano, i a l'assaig un altre i al concert un altre. Però quan toques el piano, en algun lloc inconcret es produeix la comunió entre tu i l'instrument, i arriba un punt en que no ets tu i el piano, sinó una tercera entitat, formada pels dos. Com quan t'estàs enamorant i sents que més enllà del tu i del jo, hi ha la possibilitat d'un nosaltres. Tocar el piano és arribar a aquest nosaltres.
El piano transcendeix de tu, va més enllà. És, suposo, més espiritual: a través de tu vas a buscar a un altre. Hi vas a l'encontre.
Al capdavall, però tot queda en el mateix: buscar l'essència. D'una manera o d'un altre. Canviant el teu cos o anant més enllà.
Perdoneu-me aquesta menjada de coco, estic de vacances i tinc massa temps.

dijous, 15 de juliol de 2010

Aquí

Una vegada vaig llegir, no se on, que per més idiomes que parlis, quan et talles el dit sempre renegues en l'idioma en el qual et va parlar la teva mare. De la mateixa manera, crec que per més que els meus ulls vegin paisatges espectaculars sempre voldran tornar aquí.
No és cap cosa. Un tros de terra recremada de sol, prop d'aigua de colors turqueses, lliris de platja a la sorra, fonoll marí a la roca.
Pins que s'alcen orgullosos desafiant el salitre, retallats contra el cel tan blau. Sorra finíssima. Caminois eterns de parets de pedra. L'embat furiós del migdia. Els moixos endormiscats mirant amb desgana. Ametllers plens a l'estiu del seu fruit, a l'hivern esponjosos, prenyats de flor blanca.
Aquest trosset de terra meva no és especialment maco, almenys no tant com altres parts de Mallorca. Aquí no hi ha els penya-segats feréstecs de la serralada nord, ni els pobles pintorescos que enamoren els turistes. El meu poble és més aviat lleig, amb cases sense pretensions, dos-cavalls atrotinats aparcats a la porta, dones en la seixantena amb bates florides rentant persianes verdes. Encara s'asseu gent a la serena al capvespre d'estiu, i passen adolescents en bicicleta.
No té res d'especial, només que és casa meva, i me l'estimo.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Mozart i les funcions harmoniques


Video boníssim.
Encara que no sabeu música us agradarà.
I si en sabeu i enteneu el que són les funcions harmòniques (o sigui, perquè ens entenguem, quin caràcter té cada acord en la tonalitat en la que està) encara riureu més.

dijous, 8 de juliol de 2010

La fe (2)

Fa unes setmanes vam anar a Port Aventura a passar uns dies amb els nens. Ells no hi havien anat mai, no sabien exactament on era.
Just entrant a l'autopista, en Mateu va dir que li semblava veure el Dragon Khan. Que molt lluny, molt lluny, es veia petitet, però es veia el Dragon Kahn.
Nosaltres li deiem que era impossible, que estava massa lluny, i ell va acabar dient que el que passava és que com que ell era el més jove hi veia millor.
I a mi em va donar per pensar, que realment és ben bé això el que fem els que creiem.
Sabem que hi és. Sabem que ens espera, després d'un llarg viatge, alguna cosa que ens han dit que està molt bé, i nosaltres ens ho creiem, i hi confiem, i tant que volem creure-hi pensem que hi ha proves, que es veu.
Pero no. Cal tenir present que no hi ha proves, cap ni una. Que des de Mataró no es veu el Dragon Kahn, tot i que sabem que hi és.
I si li diem a algú "que no ho veus? mira! molt petit, allà lluny, es veu!" Ens mirarà com si fóssim marcianos.
Podem argumentar, com feia el Mateu, que nosaltres hi veiem diferent. Però no ens enganyem: No es veu, al menys amb els nostres ulls. Ens ho hem de creure. És, doncs, una qüestió de fe.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Vodafone i els funcionaris

Els Funcionaris
Ahir vaig anar a "la campana" (Jefatura de transit, pels que no són de Barcelona) a fer-me el carnet de conduir internacional. Quan vaig entrar se'm va caure l'ànima als peus. Hi havia un caos espectacular, un munt de gent intentant fer tràmits.
Quan m'hi vaig fer a la idea i vaig preguntar quatre coses, va resultar que havia de fer tres cues: una per demanar impresos, l'altra per pagar les taxes i l'altra per fer la gestió en si.
En una de les cues tenia més de cent persones davant, però hi havia molts funcionaris atenent i va anar relativament ràpid.
En total vaig estar una hora i quart per fer tres carnets. Vaig estar asseguda la majoria del temps d'espera.
Per cert, que legalment només me'n podien fer dos, però jo els vaig fer la cara del gatet de l'Srek i la funcionària em va picar l'ullet i me'n va fer tres.

Vaig sortir amb la idea que dins del caos les coses acabaven fent-se. Que eren eficients i que algunes coses es podrien fer per internet (no ens podríem baixar els impresos per PDF? No podríem pagar les taxes per transferència des de casa i haver de fer només una cua?)

Vodafone
Els meus pares es van comprar un bono de Vodafone per poder connectar-se a internet durant les vacances (i poder llegir el meu blog ;-))
Quan han arribat al lloc de vacances ha resultat que el bono no s'activava. Han trucat cinquanta mil vegades a l'123 i d'allà els deien que no constava que aquest bono estigués amb saldo.
Ma mare va enviar un fax a la botiga, que no van contestar (resulta que el fax que surt al ticket de caixa és un número antic. No fos cas que algú pogués reclamar)
De l'123 els deien que ho havien d'arreglar on van comprar el bono, (al carrer Sant Cugat de Mataró). Encara bo que jo encara estic aquí, però ja em direu la punyetera gràcia de comprar una cosa per poder navegar per internet perquè estàs de vacances, i no poder-ho fer servir fins que no tornis de vacances. Ahir vaig anar a la botiga, només havia una dependenta i una cua de més de deu persones, i ho vaig deixar per impossible. Avui he armat de paciència i he anat a primera hora del matí (no obren fins les 9'30)
La botiga té una estètica com de banc, amb mostradors i tal, però sense cadires. Hi havia una iaia a la cua que s'ho estava passant malament.
Hem estat una hora i tres quarts. La dependenta trucant per una banda, jo trucant al telèfon del meu pare, mentre ma mare des del seu trucava també a atenció al client...
La botiga plena de gent a vessar. Només dues dependentes, una d'elles amb mi.
No ho hem pogut arreglar. La dependenta al final ja estava cridant per telèfon, dient-lis als del 123, menys guapos, de tot. Si ella, que hi entén, ha perdut els papers, què farem els que no hi entenem i se'ns toregen vilment?
Total, que els meus pares van pagar 60 € el 15 de Juny per tenir internet i som a 6 de Juliol i no en tenen, i no sabem si n'arribaran a tenir, i per 60 € no pots posar una querella, però et planteges si a més dels 60 € no hi has perdut moltes altres coses: Ma mare va haver d'anar a un altre poble a enviar un fax que no ha arribat, les trucades entre ma mare i jo, les anades en cotxe a la botiga, el tiquet de la zona blava, i la hora i tres quarts de peu per total no arreglar res.
He acabat fent més o menys aquesta cara, entre fastigejada, emprenyada i cansada



Conclusions.
Perdoneu-me la rallada. Se que és un post llarg i farragós. Potser el veritable post comença aquí.
Els que trien les cartes al director estan farts de rebre cartes protestant de serveis de telefonia. Ja ni les publiquen. Per tant, no cal ni que ho intentem.
Simplement expressar que l'imaginari popular col·loca als funcionaris una imatge de deixadesa i ineficiència que no els correspon a ells, almenys exclusivament. Potser la dependenta de Vodafone pensa que els funcionaris es mereixen la retallada de sou que patiran, però com a consumidora us dic que si he de triar entre la feinada ingent d'ahir a Transit i el pasteleig d'avui a Vodafone, mil vegades els funcionaris.

divendres, 2 de juliol de 2010

dimecres, 30 de juny de 2010

Memòria històrica?

El funeral del mossèn ha estat molt emocionant. El cardenal ha fet una homilia maca, i algunes persones vinculades a la parròquia hem dit unes paraules.
Però hi ha hagut moltes coses que no hem dit. El seu nebot, per exemple, després deia que el mossèn s'havia mort el dia de la sentència de l'estatut, perquè segurament hauria pensat que fins aquí podríem arribar.
He rigut, perquè és una de les sortides típiques del mossèn.
De les moltes coses d'ell que no s'han dit, n'hi una de molt important: és que la primera assemblea de Catalunya a Mataró, fou a la nostra parròquia. Que la gent de Comissions Obreres i la del PSUC feien les reunions a l'aixopluc del mossèn. Que el mossèn havia hagut d'anar a Madrid a defensar en judici a gent que s'havia reunit a la parròquia.
I m'ha sabut greu que ningú hagi parlat de la seva lluita per les llibertats.
Sembla que la memòria històrica sigui només desenterrar morts, però jo crec que va molt més enllà. I de cor dic, que algú (a ser possible algú que no sigui gaire de missa) hauria de parlar algun dia de la feina immensa que va fer l'església, amb gent com el mossèn, per ajudar a recuperar les llibertats a aquest país.

dimarts, 29 de juny de 2010

Mossèn Joan

Va ser el rector de la meva parròquia durant quaranta anys, des de la seva fundació, quan era simplement uns barracons enmig dels camps.
Recordo el primer dia que vaig anar a catequesi. Recordo també la catequesi de confirmació, i amb molta tendresa les misses d'infants. Al cap d'uns anys l'Àngels i jo vam anar a parlar amb ell: volíem portar un grup d'adolescents. Ell amb la seva sornegueria ens va dir "molt bé, ja tenim les monitores, ara només ens falten els nanos!"
Vam arribar a portar dos grups per on van passar uns vint nanos, alguns es quedaven dos dies, altres encara van continuar.
El mossèn sempre ens va donar carta blanca, sempre ens ho va facilitar tot, mai ens va dir que no a res. Sempre estava allà, fumant la seva pipa amb aquelles herbes irreconeixibles, o arreglant un endoll, o pujant unes fustes al segon pis, o donant conversa.
Recordo que quan era petita entenia els seus sermons. Els entenia! Perquè ell els feia entenedors.
Jo vaig estar molts anys tocant l'orgue a missa d'onze. Vaig arribar a conèixer-lo tant, que només mirant-lo ja sabia què havia de fer. Amb el temps vam arribar a estar molt compenetrats, però si m'equivocava o començava una resposta que no tocava, ell bufava i em renyava sense cap contemplació des de dalt de l'altar. Ara ho dic rient, però en aquells moments em quedava molt fomuda.
Tenia molts defectes, era una mica sorrut a vegades, i a vegades tenia un humor de gossos.
Però era una persona molt coherent. El vot de pobresa el portava de vegades a l'extrem.
Em va acompanyar en tot el camí de fer-me gran. Va casar-nos al Jordi i a mi. Per cert, en acabar la cerimònia va mirar al Jordi i li va dir "t'acompanyo en el sentiment" i jo vaig protestar i ell amb la seva mitja rialla va dir-me. "ell està joiós de casar-se amb tu i jo l'acompanyo en aquest sentiment"
Ens va casar, doncs, i ens va deixar fer el casament que nosaltres volíem, perquè deia que erem nosaltres que ens casavem, i ell només presidia la cerimònia. I va ser molt maco, i molt divertit, i molt ple de sentit. Perquè si una cosa intentava ell sempre era que la gent sentís intensament el que es feia allà.
També va batejar els meus fills, i va extremunciar els meus avis.
I ara ha mort, i ara ell ho sap ja tot.
Descansi en pau, benvolgut mossèn. Moltíssimes gràcies per tot el que va ser per a mi i per aquesta parròquia. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos, per no permetre que les primeres comunions fossin festivals, per fer l'entrada a peu pla, per els romiatges a Montserrat, per els polos de llimona del darrer dia de catequesi, per les galletes dels consells parroquials, per les subastes de la nit de nadal i la tòmbola parroquial, per acollir a tanta gent.
Moltes gràcies per ser l'ànima d'aquesta parròquia durant tants anys. Descansi en pau, benvolgut mossèn.
El mossèn en acció.

dissabte, 26 de juny de 2010

In memoriam

Y por siempre quedó esto grabado:
cuánto más silenciosa es la muerte que el sueño
que la vida es un milagro cotidiano
y cada despertar, una resurrección


Fragment d'un poema de J.C. Bloem, un poeta holandès.
Ahir va ser l'aniversari de la mort de'n Bartolo.
Dinou anys ja sense ell.

dimarts, 22 de juny de 2010

La Fe

Ahir en Mateu va anar d'excursió tot el dia. Va tornar brut, asolellat i extenuat.
Quan el vaig anar a recollir, se li va il·luminar la mirada i em va dir
- Mama, mama! No et creuràs el que et porto!
Es posa la mà a la butxaca i treu... dos trossos de carbó (d'aquells d'encendre barbacoes, perquè m'entengueu)
I em diu tot il·lusionat
- D'aquí un temps tindrem dos diamants!!!!

dijous, 17 de juny de 2010

La veu de la mare

La primera vegada que sent la veu de la mare. Així es queda aquest nen quan activen l'implant que li permetrà sentir-hi. Fixeu-vos com passa de tenir els ulls adormits, la mirada absent, a somriure i contestar-la.Una veu en off fa el comentari que a aquest nen li han fet un regal de Nadal fora de temps. A mi em sembla que accedir al món sonor, a la veu, a la música, és el millor regal que mai ningú t'ha pogut fer.
M'encanta la cara de sorpresa, la incredulitat. M'encanta com li cau la pipa.
M'encanta el seu somriure.
Quin goig.

dilluns, 14 de juny de 2010

GUITARRRRRRRRA!!!!

Així m'ha rebut avui el Mateu quan l'he anat a buscar a escola: amb un somriure d'orella a orella. I després m'ha dit Mama, mira això: GUITARRRRRRRRRRRRRRRRRRA!!!
I és que al Mateu, fins avui li costava la R forta, i deia Sogga, i gitagga, i ggosa Maria i cagggossa.
Però ell solet diu que ha descobert que pot ficar la llengua a una altra banda.
O sigui que ara fa cara de concentració i un gest tot contundent, però ja diu Guitarra, Sorra, Rosa Maria i Carrossa.
Ens hem estat tot el camí de tornada a casa amb aire triomfal, dient paraules en català i castellà que contenien la R ditxosa, i està com un nen amb sabates noves.
M'agrada aquesta sensació de triomf que li ha quedat. M'agrada que rigui i se li faci aquest clotet tan maco a les galtes. M'agrada que hagi estat capaç de superar aquest escull ell solet (el que ens hem estalviat en logopedes!)
M'agrada això d'acompanyar-lo en el camí de fer-se gran.

dimarts, 8 de juny de 2010

Els nuvis

S'estimaven des de que tenien us de raó, no recordaven haver estat mai l'un sense l'altre. Van haver d'esperar quinze llargs anys a casar-se per culpa de la guerra.
Es van casar a les vuit del matí a l'església de Palma que hi havia a la cantonada de casa els pares d'ella. Així enlloc d'haver de convidar a dinar van convidar només a ensaïmada i xocolata. Coses de la posguerra.
Ella duia un vestit-jaqueta negre que va fer servir molts anys més, en dies de molt de mudar. Es van anar a fer una foto a un fotògraf que els va llogar el ram i va retocar la imatge amb un pinzell molt fi, dibuixant unes pestanyes impossibles a aquella cara enamorada del seu home.
Van anar a Lluc i hi van passar la nit de noces. L'endemà es van trobar un mossèn conegut i quan va saber que s'havien casat els va dir "nois, la lloga és molt llarga!"
Després van tornar a Palma, a viure a casa els pares d'ella. Al cap de poc va néixer el primer fill. Foren anys que ella recordava amb carinyo, malgrat la situació del país no donava per gaires alegries, i el seu home fou obligat a apuntar-se "voluntàriament" a la tristament cèl·lebre "división azul" (de la qual es va lliurar in extremis).
Al cap de set anys de tenir el primer fill va néixer el segon, en un part ferotge que va durar tres dies. Ell fou el primer en adonar-se'n que que alguna cosa anava malament. Ella va tardar més, i deia que mai va tornar a ser feliç, però els que vam tenir la sort de viure prop seu sabem que malgrat tot, tenia el somriure fàcil, i un sentit de l'humor força contagiós. Ell es feia el dur, però era un tros de pa i m'estimava amb bogeria.
Avui fa setanta anys que els meus avis es van casar.

diumenge, 23 de maig de 2010

una d'en Miquel


Avui anàvem en cotxe, en Miquel i jo sols. Jo escoltava música, ell estava callat i mirava per la finestra.
De sobte, sense previ avís, m'ha dit això:

- Mare, no ho entenc. A vegades em fa mal la pena de la gent que no conec.
Jo he continuat conduint. Passa sovint, quan menys t'ho esperes en Miquel et diu una frase d'aquestes que "no ve a cuento" i et capgira el dia.

Després d'una estona de silenci decideixo parlar-ne.
- Creus que això està bé o malament?
- Ni bé ni malament, només passa.
- No creus que és bo sentir compassió de l'altra gent?
- Si, però a vegades em poso trist.
I no li he dit res més. Què més podia dir-li?
He continuat conduint, sentint-me orgullosa del meu fill, donant-ne gràcies a Deu. Ell ha tornat al silenci fecund dels seus nou anys.

dissabte, 22 de maig de 2010

Una altra de Benedetti

No te rindas, aún estas a tiempo
de alcanzar y comenzar de nuevo,
aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,
liberar el lastre, remontar el vuelo.


No te rindas, que la vida es eso:

Continuar el viaje, perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo, correr los escombros
y destapar el cielo.


No te rindas, por favor no cedas.

Aunque el frío queme, aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda, y se calle el viento,
hay fuego en tu alma, y hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo el deseo
porque lo has querido y porque te quiero.


Porque existe el vino, y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas, quitar los cerrojos,
saltar las murallas que te protegieron
vivir la vida y aceptar el reto.

Recuperar la risa, ensayar el canto,
bajar la guardia y extender las manos,
desplegar las alas e intentar de nuevo,
celebrar la vida y retomar los cielos.


No te rindas, por favor no cedas.

Aunque el frío queme, aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda, y se calle el viento,
hay fuego en tu alma, y hay vida en tus sueños.

Porque cada día es un comienzo nuevo.

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estas sola. Porque yo te quiero…


Mario Benedetti



(la versió del poema escrit no coincideix fil per randa amb la versió del video de youtube, però el video és el que m'ha agradat més. Els altres són ensucrats, o "quicos", o tenen una música infernal)