divendres, 5 de febrer de 2010

Morir de cop

La mort sobtada del Martí, com la mort del pare d'una alumna, també aquesta setmana, també de cop, també massa jove, m'han deixat bastant tocada. Bastant amb el sentiment de no-pot-ser-veritat.
M'ha quedat un regust estrany, com de cop de porta després d'una ventada. Una sensació de silenci sord després de la tempesta, i si no he escrit abans ha estat perquè se m'omplia tot dels tòpics típics. Jo sóc més de callar, en aquestes circumstàncies. D'estar al costat, però no intentar dir res, perquè no es pot dir res.
Ja ho sabem , que en qualsevol moment una revolada ens pot esborrar del mapa. Que viure és una feliç loteria, que hem d'agrair cada dia, que hem de vetllar i pregar perquè no sabem el dia ni el moment.
Però anem fent, i anem vivint com si tinguéssim tot el temps del món.
I de cop algú marxa. I ens quedem incrèduls a esperar que sigui un mal somni, que torni.
No puc dir gaire més que compartir amb vosaltres aquest sentiment. Perquè no trobo manera de donar consol a la família. Només espero que d'alguna manera, puguin trobar l'esperança i l'acceptació.
Que dur que és això.

5 comentaris:

Assumpta ha dit...

No el coneixia, però només de llegir com en parles i de veure el vídeo és fàcil entendre que era una gran persona.

A mi em passa com a tu... a vegades, no calen paraules (que no em surten) i és millor estar al costat sense dir res. Això sí, sense perdre mai l’esperança.

Al Cel sigui.

Jordi Morrós ha dit...

Crec recordar que en Xavier Graset va donar la notícia de la sobtada mort del Martí Rosselló al seu programa "L'oracle" de Catalunya Radio.

Suscric plenament l'opinió de la Maria. En aquests caos només es pot estar al costat dels que queden, i no dir gaire cosa.

Judith ha dit...

La setmana passada van enterar a un familiar molt jove, a Barcelona. Ara estem a Boston i no vam poder anar a l'enterrament.
El diumenge a missa d'onze, havia resat molt perquè es recuperés. Dues hores després fent skype amb la família ens van dir que tot just l'havien enterrat. Durant uns instants em vaig sentir estafada "Com pot ser que Déu no m'avisi que la meva pregària JA no serveix perquè JA està mort?" (pobre Déu Nostre Senyor...sempre se les carrega!) Em va durar només uns instants.
Llavors, per superar aquest sentiment que tu descrius tan bé, vaig fer una cosa ben estranya. (Encara no m'entenc) Vaig anar a la cuina, vaig obrir una cervesa i vaig cridar "A la salut de l'Ignasi!".
Estimem-nos. Estimem. És l'únic i el millor que podem fer.
Judith

joanfer ha dit...

És difícil trobar paraules que ens alleugereixen en aquests moments. La veritat és que, veient el vídeo, em sóna la seva cara, però ara mateix no hi caic de què.
Molts ànims, Maria. Malgrat els obstacles, hem de seguir fent camí.

Un petonet! ;)

Manel ha dit...

No sé que te la mort que ens acompanya tota la vida i mai es torna quotidiana. Molts ànims Maria, he trobat molt bonic el post, com mostres la teva sensibilitat i com la transmets. Espero que com deia la cançó; el tiempo aunque no cure, ayude. Una abraçada