dimecres, 3 de març de 2010

La carretera


No he vist la pel·lícula, perquè soc molt impressionable i no em vaig atrevir, però he llegit el llibre de Cormac McCarthy "la Carretera"
L'argument ja el deveu saber: en una Amèrica postapocalíptica on ja no surt el sol i plou cendra i no hi ha plantes ni animals ni gairebé humans, un pare camina amb el seu fill rumb al sud, buscant millor clima, i fugint de les bandes de caníbals que esclavitzen la gent que atrapen.
I el pare, que té una pistola amb dues bales només (i després serà només una) intenta protegir el seu fill. Li diu que ells duen "el foc". La civilització, una manera de fer diferent.
Que ells són dels bons, perquè ells no es mengen la gent. Encara que tinguin gana. Encara que potser moriran.
Hi he pensat molt, aquests dies. En la tossuderia d'aquest pare, de voler salvar el seu fill malgrat potser la mort és més suau que viure en segons quines condicions.
El pare té uns valors als quals no pensa renunciar. Malgrat seria molt més fàcil caure en la desesperació, i tornar-se també caníbal. Vol que el seu fill visqui, però no a qualsevol preu. Vol que visqui respectant els altres. Essent encara, davant la desolació i la bestialitat extremes, humans.
Des de que tinc fills aquests tipus d'història les miro d'una altra manera. És cert: quan posem una personeta al mon estem fent una aposta de futur. I algunes vegades aquest futur sembla no tenir solta ni volta, i mirem estranyats aquesta societat tan lluny del que nosaltres voldríem per ells.
I les eternes preguntes: aconseguiré deixar al meu fill un món millor del que vaig rebre? Què passaria si jo morís abans que el meu fill es pogués valdre per ell mateix? Val la pena encaparrar-se contra la tònica general i mantenir uns valors que sembla que ja no ens puguin protegir contra la bestiesa, ans al contrari, ens facin més vulnerables?

1 comentari:

Assumpta ha dit...

I tant que val la pena mirar de mantenir uns valors!! No dimiteixis, Maria!! :-))