diumenge, 11 d’abril de 2010

L'Àngel de la guarda

Tenia un amic ateu fins a la medul·la que sempre em deia que tot això en el que jo crec és mentida menys l'àngel de la guarda. Que ell estava convençut que l'àngel de la guarda existeix, i que alguns fan hores extres.
Avui se m'ha tirat un nen a sota el cotxe. Jo sortia del nostre pàrquing, anava molt poc a poc, i un nen d'uns tres anys amb una moto petiteta d'aquelles de plàstic se m'ha tirat a sota el cotxe. Ha fet un soroll espantós, però no s'ha fet mal. El pare era molt lluny, fumant distret, i ha arribat quan ja érem el Jordi i jo fora el cotxe i comprovant que no li havia passat res.
Quan hem vist que ho movia tot i que no s'havia trencat ni les ulleres, m'he posat a plorar, cosa que ha aprofitat el pare per renyar-me a mi, (suposo que pels nervis de pensar què hauria pogut passar)
Jo no li he contestat que estava massa lluny del nen, i que era impossible que jo el veiés amb lo baixetes que són aquestes joguines, i que de fet ha estat el nen que m'ha atropellat a mi.
No li he contestat perquè he sentit que malgrat no tenir la culpa de res, si hagués passat alguna cosa seriosa m'hauria destrossat la vida (bé, al nen i als seus pares sobretot, però també a mi)
Aquests dies estic trista per l'Alejandro, i pensant en com en un moment la vida ens pot canviar. Avui ha passat això, i ara em trobo pregant per aquell infantó (tres anys, quatre com a màxim) que avui ha tornat a néixer i la seva família. I pensant en com m'haurien odiat tota la vida si hagués fet mal al seu fill.
I penso en l'Alejandro, i també en el senyor que conduia el camió. No se ben bé com va anar, "qui tenia la culpa", però la cosa està en que les bicicletes sempre duen les de perdre, i potser aquell conductor de sobte va sentir un soroll i es va trobar que havia tirat l'Alejandro a terra. No se, potser sembla estrany que us digui ara això, però ara em trobo pregant per la persona que ha matat el meu amic. Segur que també s'ho està passant molt malament.
Sóc conscient de que el que dic sona gruixut i es pot malinterpretar, però no se pas com arreglar-ho, i no se si ho vull esborrar.

7 comentaris:

Joaquim Fontbote ha dit...

Ànims !!! L'important és primer de tot, que ningú prengui mal. I a partir d'aquí, si e
has fet les coses a consciència, sense irresponsabilitat, tot es converteix amb un accident, en quelcom no previst, per la qual cosa no s'ha de patir. I em sembla fantàstic que preguis per aquell causant de l'accident de l'Alejandro. Recordo que Joan Pau II va perdonar a l'home que el va voler matar...

Iseult ha dit...

Pensa que, pot ser, per una vegada a la vida, aquest pare distret s`ha adonat del que significa tenir un nen que va en bicicleta, i que una desgràcia pot succeïr en qualsevol moment o circumstància.

Pensa que, potser, que fosis tu la conductora i no un altre distret com ell, li ha salvat la vida al nen i, de ben segur, a ell i la mare...

Tots, tu, el nen, el pare i la mare, heu tingut una segona oportunitat que sabreu aprofitar...

La vida n'està plena, de segones oportunitats. Hem de saber estar atents.

Saltim Salto Quántico ha dit...

Anima't! Dijous també vaig tenir un ensurt. Una nena va caure i només era jo allà. Sempre cauen, les criatures, pe`ro aquesta està delicada i em vaig espantar molt -també pel què podia haver passat-. Encara que no tinguem la culpa de fets que passen, penso que sí que ens han ben ficat al cap el sentit de la culpabilitat i sentim por quan passen fets així perquè temem que ens facin culpables i, tal com dius tu, ens destrossin la vida. La societat té part de culpa de la nostra por a la culpa, ja que moltes persones estan sempre apunt de denunciar a tothom i la gent té por.

Assumpta ha dit...

No, no sona gens estrany això que dius. Fa molts anys... prop de 40... jo era una nena, però recordo perfectament que un company de feina del meu pare va atropellar un home i el va matar.
Aquell noi (el conductor) era una bellíssima persona, un bon noi... el vianant va passar per on no havia de passar i se li va tirar al damunt. El company del meu pare, tot i frenar, no va poder evitar l’atropellament.

Tothom que ho va veure van dir que ell no tenia cap culpa de res... però aquell noi va patir moltíssim... durant temps i temps sé que el meu pare deia que estava enfonsat.

Fas bé de pregar pel conductor del camió...

Ïtaca ha dit...

Dono gràcies a Déu que tan tu com el nen n'heu sortit il.lesos d' aquest ensurt i és ben veritat que tots dos heu tingut un bon àngel de la guarda que miraculosament ha evitat un trist desenllaç. Entenc com et pots sentir i admiro la teva sinceritat i valentia en explicar-ho. Una forta abraçada per aquests bons sentiments que tens i per aquestes boniques reflexions que ens expliques

Xavi Padrissa ha dit...

Solem estar preparats per tot allò que esperem... però per a l'inesperat no ens hi podem pas preparar.
Les coses bones són per gaudir, i les dolentes per aprendre'n.
Sigues valenta i no, no ho esborris.
una abraçada!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris.
Un petó