diumenge, 23 de maig de 2010

una d'en Miquel


Avui anàvem en cotxe, en Miquel i jo sols. Jo escoltava música, ell estava callat i mirava per la finestra.
De sobte, sense previ avís, m'ha dit això:

- Mare, no ho entenc. A vegades em fa mal la pena de la gent que no conec.
Jo he continuat conduint. Passa sovint, quan menys t'ho esperes en Miquel et diu una frase d'aquestes que "no ve a cuento" i et capgira el dia.

Després d'una estona de silenci decideixo parlar-ne.
- Creus que això està bé o malament?
- Ni bé ni malament, només passa.
- No creus que és bo sentir compassió de l'altra gent?
- Si, però a vegades em poso trist.
I no li he dit res més. Què més podia dir-li?
He continuat conduint, sentint-me orgullosa del meu fill, donant-ne gràcies a Deu. Ell ha tornat al silenci fecund dels seus nou anys.

3 comentaris:

Mar y Pepe ha dit...

Doncs: realment impressionada, per només nou anys!!!
Ja pots estar orgullosa!!!
Una abraçada,
Mar

Saltim Salto Quántico ha dit...

Va passar ahi, oi? Va bufar l'Esperit...???

Assumpta ha dit...

Ostres... no sé ni què comentar... El teu fill ja ho ha dit tot...

En deus estar ben joiosa! :-))