dimarts, 8 de juny de 2010

Els nuvis

S'estimaven des de que tenien us de raó, no recordaven haver estat mai l'un sense l'altre. Van haver d'esperar quinze llargs anys a casar-se per culpa de la guerra.
Es van casar a les vuit del matí a l'església de Palma que hi havia a la cantonada de casa els pares d'ella. Així enlloc d'haver de convidar a dinar van convidar només a ensaïmada i xocolata. Coses de la posguerra.
Ella duia un vestit-jaqueta negre que va fer servir molts anys més, en dies de molt de mudar. Es van anar a fer una foto a un fotògraf que els va llogar el ram i va retocar la imatge amb un pinzell molt fi, dibuixant unes pestanyes impossibles a aquella cara enamorada del seu home.
Van anar a Lluc i hi van passar la nit de noces. L'endemà es van trobar un mossèn conegut i quan va saber que s'havien casat els va dir "nois, la lloga és molt llarga!"
Després van tornar a Palma, a viure a casa els pares d'ella. Al cap de poc va néixer el primer fill. Foren anys que ella recordava amb carinyo, malgrat la situació del país no donava per gaires alegries, i el seu home fou obligat a apuntar-se "voluntàriament" a la tristament cèl·lebre "división azul" (de la qual es va lliurar in extremis).
Al cap de set anys de tenir el primer fill va néixer el segon, en un part ferotge que va durar tres dies. Ell fou el primer en adonar-se'n que que alguna cosa anava malament. Ella va tardar més, i deia que mai va tornar a ser feliç, però els que vam tenir la sort de viure prop seu sabem que malgrat tot, tenia el somriure fàcil, i un sentit de l'humor força contagiós. Ell es feia el dur, però era un tros de pa i m'estimava amb bogeria.
Avui fa setanta anys que els meus avis es van casar.

5 comentaris:

òscar ha dit...

Bonic post, i encara més bonic record, per tots els avis i àvies que van viure (i resistir) a anys i anys de crisi sense deixar de somriure.

Anònim ha dit...

I veure com l'amor dia, és un amor líquid, tant de bo hi haguéssin més amors com el dels teus avisa, quina enveja!
I què maca que és la història.

Assumpta ha dit...

Ui... justament ahir varem celebrar els 56 anys de casats dels meus sogres :-)

(Celebrar vull dir un dinar a casa seva amb un brindis i ja està) ;-)

La meva sogra també es va casar de negre... crec que llavors es feia bastant així. Un vestit nou, però "normal" ;-)

En canvi els meus pares, pocs anys després, la núvia ja va anar amb vestit blanc... suposo que els costums canvien...

Per cert, jo també crec que quan Jesús parlava clar, parlava clar... que el que deia era el que era i no "símbols" :-))

En canvi els meus pares, que es van casar

Maria Escalas Bernat ha dit...

Òscar, tens raó. És que ara nosaltres estem tots tremolant per la crisi i no serà, ni de molt, el que van patir els nostres avis.
Anònim: tinc ganes un dia d'aquests d'escriure alguna cosa sobre l'amor líquid, a veure si un dia d'aquests que tingui me´s temps...
Assumpta: ui! em sembla que t'has quedat a mitges!
Una abraça...

Assumpta ha dit...

Ostres!! jajaja què va passar aquí? :-)

Deia que els meus pares es van casar pocs anys després i la meva mare ja anava amb vestit blanc :-)

Després afegia -en relació amb el post que enllaçaves- que jo també crec que quan Jesús parla, diu el que diu i que no tot són "símbols" :-)

... des!! ;-))