divendres, 10 de setembre de 2010

USA Tour (4). El Grand Canyon.

El meu padrí, el pare del meu pare, sempre havia dit que li hauria agradat veure el Grand Canyon. Que li sabia greu morir-se sense haver-lo pogut visitar.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho. Simplement sempre va dir com li hauria agradat.
Aquest estiu he anat al Grand Canyon. Pensava en el meu padrí quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.
Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
Penso molt en les dones, suposo que pel fet de ser dona. En la meva padrina dolça, que em va donar el seu nom, entre altres mil coses que mai acabaré d'agrair. M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i veure els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, mirant l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran mentre jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.