Què fer amb aquests sentiments que no toca tenir?
Cada u fa el que pot. Tampoc és que jo en sàpiga molt, però poc a poc n'he après.
Si els sentiments cabalosos pretenen passar per la nostra vida, podem intentar construir una presa, un gran mur que aturi la riuada violenta que sen's vol emportar. Potser funciona, hi ha un munt de gent amb grans traumes amagats que va fent.
La veritat, jo dubto que això sigui efectiu, penso que tard o d'hora vessa i acaba fent més mal. A més crec que viure sense respectar (atenció, dic respectar, no pas obeir) els nostres sentiments és poc intel·ligent. Moltes vegades la gent que construeix aquests murs, pretesament infranquejables, ho fan per protegir-se a ells mateixos, o a l'estabilitat que els sentiments que no toquen fan trontollar.
Altra gent decideix llençar-s'hi de cap, sense pensar. Aquests,tots en coneixem, yonquies de l'emotivitat, que troben l'amor de la seva vida cada dos anys i canvien de vocació com de camisa. Incapaços de mantenir cap compromís que no els doni un subidon d'adrenalina constant. Aquesta gent és molt perillosa. Almenys els que intenten contenir els seus sentiments, molt sovint ho fan per protegir a altra gent, i si bé fan mal als altres, ells són els primers perjudicats. En canvi, aquests que es llencen al corrent sense mirar el que deixen enrera solen ser egoistes i superficials.
Però més superficial encara és pretendre no tenir sentiments que no toquen. Ens passa a tots.
Cada u fa la seva batalla particular. Per ara, penso que el millor és acceptar aquests sentiments. Ni contenir-los ni deixar que ens poseeixin. Deixar passar la crescuda, sense capbussar-s'hi.
Perquè no podem nedar contra corrent, ni contenir la riuada. Deixem-la passar.
4 comentaris:
Em sembla que les circumstàncies de cadascú ajuden a que un es comporti d'un vent o de l'altre. El temps és savi,i ens sol col.locar a tots en el seu lloc. Jo he construït murs infranquejables fins que me n'he adonat que aquest no és el camí. Però quan s'obri una encletxa a vegades és difícil contenir les emocions que han estat tant de temps clausurades, i sense adonar-me l'encletxa es fa més gran del compte. Esperaré una mica a veure què em va dient el temps. Una abraçada mallorquina!
Sentiments que no toquen o que ens agradaria no tenir?
Segurament d'aquests sentiments en traurem alguna cosa, ens poden servir per a reafirmar-ne, consolidar-ne, reconsiderar-ne,... d'altres. Potser, fins i tot, ens serviran per alguna cosa que ni sospitem.
D'acord, aquests sentiments s'han de deixar passar, s'han de viure. Però a vegades són tant forts que pots necessitar una petita muralla per anar-los assimilant mica en mica.
Una abraçada
En fa mal el cor de tant de sentiment,a mès tot no es pot dir en esta vida.Es un dolor continu,de vegades és millor el silenci.Com podríem arribar a no sentir tant,a poder descansar una sola nit,a pensar en algo que ens agrada i no cauremos una llágrima,a veure algú tots els díes que estimes i botarte el cor i no poder fer rés...?
Benvolguda Lia, entenc el teu dolor.Només puc desitjar-te que el temps t'assereni.
Sort, i una abraçada
Publica un comentari a l'entrada