Dues persones a qui estimo molt estan passant per moments aspres, recomençant una nova vida després d'un temps embarcats en un projecte vital que han vist que no era el que volien.
Sigui després de divuit anys, com el cas d'un, o de només sis mesos, en l'altre cas, tots els trencaments costen. És dur fer-se a la idea que hem d'encaminar noves passes, i que ha de ser possible retrobar la il·lusió.
I fins i tot pensar que hem de tornar a fer-nos vulnerables. Que val la pena.
Tots hem passat per aquests moments. Plorem, creixem, i tirem endavant.
Només puc oferir la meva amistat. No puc estalviar-los cap llàgrima. És el preu de créixer.
2 comentaris:
És una situació difícil quan es sent que la gent que estimes sofreix i no li pots estalviar el sofriment. Així i tot, vull pensar que saber que poden comptar amb tu ja és una manera de donar-los una mà, potser l'única.
Maria, moltes gràcies per la teva amistat. Tenir a algú com tu a prop recomforta malgrat la duresa del moment.
Gràcies
Publica un comentari a l'entrada