dimecres, 24 de novembre de 2010

Dues converses

Em vaig trobar l'altre dia el C. L'últim dia que l'havia vist fou en el funeral de la seva dona, fa poc més d'un any. Ens vam aturar i vam xerrar un poc. Ell feia aquell posat de serenitat i acceptació. Després de dir que si, que tot va bé, que la nena està molt maca, que tal i que qual, li vaig preguntar en sèrio, com estàs.
Em va dir que just aquell dia era el seu aniversari de noces.
I jo vaig tenir ganes d'abraçar-lo, però aquest punt de timidesa que tinc em va frenar, i em vaig quedar amb ganes. Com em vaig quedar amb ganes de dir-li tantes coses. Que encara prego per ella, i sobretot per ell i per la seva filla. Que es pot ser feliç, malgrat hi ha penes que ens acompanyaran sempre. Que d'alguna manera, ella, sigui on sigui, està sostenint-lo. Que tots duem al cor un tros seu.
Al cap de pocs dies em vaig trobar l'A. És la dona del J, un tenor que està treballant molt. Això implica passar molt temps fora de casa. Tenen dos fills, una nena i un noi adolescent. I ella m'explicava, sense queixar-se, que és tot un muntatge, quan ell és fora.
I jo li vaig dir una frase que em va sortir del cor: que darrera un gran home sempre hi ha una gran dona. És un tòpic, però totalment cert. Penso que ell pot fer tot el que està fent, que és molt i cada vegada més, perquè ella està al peu del canó. Com quan ell va decidir dedicar-se a cantar i van llençar-se els dos al buit. Com totes les vegades que ell ha sabut que els seus fills, la seva família, el recolzaven. Com si l'única manera de volar i no perdre el cap fos tenir els peus a terra, i ella s'encarregués de mantenir-lo arrelat per tal que pugui volar.