dissabte, 4 de desembre de 2010

Nova adolescència?

Aquesta és una entrada atípica. Darrerament, no se si ho heu notat, estic atípica. Passen moltes coses en poc temps. Canvis imperceptibles pels altres, però molt profunds, que fan que m'estigui plantejant si als meus quaranta-un tacos estic començant una segona adolescència.
Sento una mena d'alegria que no sabria dir d'on ve. És quelcom serè (o sigui, que gens adolescent!) i potser té a veure, d'alguna manera, en l'acceptació de que la vida no ha anat ben bé com pensava quan tenia disset anys, però que en el fons, no em pensava mai que la vida pogués anar tan bé.
Tenir aquest teixit de gent propera també hi fa molt. Els amics, que fan la vida tan habitable tantes vegades. Sentir que importes a la gent. Que els altres participen de les meves alegries. Tenir gent que em truca, només per preguntar com ha anat el dia.
I sabeu? miro enrera, i estimo el dolor que m'ha portat aquí, no se si m'explico. Fa molt temps l'Eloi va escriure que sent fidel a una opció era també, d'alguna manera, fidel a les opcions a les quals havia renunciat. No ho se pas. He renunciat a coses, i a altres simplement no hi he arribat. Sigui com sigui, no concibeixo triomf més gran que veure el somriure dels meus fills cada matí.
I la confiança. Alguna cosa canviarà, segur. I és possible que d'aquí a un temps no em senti com ara. Però d'alguna manera confio en el camí que Deu ha escollit per a mi.