dilluns, 20 de desembre de 2010

Recepta de matrimoni, (o en què s'assemblen els matrimonis a les croquetes)


(Dissabte passat es va casar una persona molt estimada per mi, i em va demanar que digués unes paraules a la cerimònia. Això que ve a continuació és la re-masterització del que vaig dir, doncs la parella ha demanat que no sortís cap referència al seu nom)
Sempre m'ha fet gracia que als casaments a l'església els capellans, que no s'han casat mai, cantin les excel·lències del matrimoni. Em fa gràcia perquè com que no saben què és viure amb parella insisteixen molt en la necessitat de mantenir-se units en l'adversitat, quan moltes vegades les adversitats uneixen les parelles, i el realment difícil és tenir encara il·lusió per la mateixa persona quan al llarg dels anys te la trobes a primera hora del matí, amb cara de son i abans de la dutxa. Potser els vots de matrimoni haurien de parlar, a més a més de l'adversitat i la salut i la malaltia, que no dic que no en parlin, però també haurien d'anomenar el repte de no deixar que l'avorriment s'instal·li en la parella, personalment conec a més parelles trencades pel tedi que per grans adversitats.
Ara m'han demanat a mi que digui una recepta de matrimoni, i el cert és que no hi ha receptes màgiques. Cada parella és un món, i la felicitat ve a ser un calidoscopi ple de peces petites que s'encaixen amb més o menys fortuna, i on compta sobretot l'art de la parella, però també variables que no podem controlar absolutament, com poden ser la sort, la salut, i d'altres.
Ara seré una mica prosaica, i no us espanteu, però sempre he pensat que els matrimonis són com les croquetes: més o menys tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comú, i després a cada casa es posa un “toque”que les fa diferents.
Tenint en compte això, m'he atrevit a proposar una petita recepta:
Recepta de matrimoni:
Abans de començar, tenir clar que és una recepta per a dos persones, però que molt sovint s'estira perquè arriba més gent.
  • Posar sobre la base d'amistat, que haurem deixat fermentar fins arribar a l'enamorament, un bon grapat d'il·lusió i quatre unces ben bones de passió
  • No oblidem amorosir-ho amb tendresa, complicitat, creativitat i moments de sexe desenfrenat.
  • Els projectes de futur, tot el que esperen que passi, juntament amb tot el camí que ens ha portat on som ara, s'han de barrejar enèrgicament  i amb molta creativitat, doncs donaran consistència al resultat i faran la recepta més esponjosa.
  • Hi ha gent que troba que el compromís pot fer que la recepta quedi rància. La veritat, però, és que quan el compromís és ple voluntat de retrobar cada dia la il·lusió i l'aposta de futur fa la recepta més sòlida. De totes maneres cal fugir d'un compromís buid, i revisar-lo sense por a mida que la recepta es va coent.
  • És bo que vagi fent xup-xup durant un temps. Aquestes receptes que es couen lentament a la llarga són molt saboroses, més que les que fan servir una fogonada que socarrima la superfície però deixa l'interior cru.

A partir d'aquesta recepta base cada parella hi va posant més o menys especies: viatges, tardes de dissabte, fills, bromes que només ells entenen, records, alguna tristor compartida, implicació de cada un en els projectes de l'altre, respecte i esforç per fer feliç a l'altre.
Aquesta recepta, feta amb carinyo i tendresa, amb passió, amb mil petits moments i alguns de grans, s'ha de servir vigilant molt la presentació, és a dir, els petits detalls. Aquella fulleta de julivert, aquella nota carinyosa penjada a la nevera, un t'estimo en qualsevol ocasió, un petó apassionat quan l'altre no s'ho espera.
No és una recepta per deixar fent-se, s'ha d'anar vigilant constantment, mai es sap quan faltarà un ingredient i és important parar atenció perquè algunes vegades cal renovar ingredients principals i és un perill que ens n'adonem quan sigui massa tard.
Cal doncs, vigilar els fogons, i saber que molt sovint anem canviant i hem de ser capaços d'adaptar els ingredients al que necessitem en cada moment.
És només una proposta, n'hi ha d'altres. Segur que oblido alguna cosa, però el que no hem de consentir que es perdi mai és l'amor, el respecte i les ganes d'encetar un nou dia.
Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

6 comentaris:

Xavi Padrissa ha dit...

Maria, si mai fos capellà faria una homilia de les teves paraules!
I després aniria de tapes, a veure si trobo unes bones croquetes per celebrar l'ampr dels amics...
Les escampo, si no e fa res. Les trobo simplement genials!
Gràcies, i bon Nadal!

Maria Escalas Bernat ha dit...

No em fa res... però si us plau, digues que és meu... Una vegada vaig rebre un power-point amb un text meu i enlloc posava que era meu!

Xavi Padrissa ha dit...

Claaaaaar, serà un enllaç al teu bloc.
Bon Nadal!

Anònim ha dit...

T'has deixat, a la meva opinió, vigilar que ingredients com gelosia, mals rotllos, problemes forans a la parella (problemes propis)etc no posar-los dins per tal que no amarguin aquestes croquetes i vigilar que sempre tinguin un gust agradable...

Maria Escalas Bernat ha dit...

Anònim: els problemes sempre hi seran, i hi ha moments més bons que altres.
Penso que no es poden obviar, i hem de saber manegar-los per tal que no ens facin malbé la recepta.

coachingcat ha dit...

Com bé dius, l'adversitat pot unir més encara a la parella si s'ha afronta en equip.
Molt bona reflexió!
L'article 'L'estimo però ...' centra algunes claus del conviure en parella.
El trobaràs a: http://coachingcat.wordpress.com/2010/11/27/lestimo-pero/