Un conte

Un vell indi estava parlant amb e seu nét, i li digué: "Em sento com si tingués dos llops lluitant dins del cor. L'un és un llop irat, violent i venjatiu. L'altre és ple d'amor i compassió."
El nét demanà: "I digues, avi, quin dels dos guanyarà la lluita en el teu cor?".
L'avi respongué: " Aquell que jo alimenti".

Me l'ha enviat una amiga qui estimo moltíssim i està passant un mal moment.
Se que triarà alimentar el llop correcte.

Aniversari

La mitjana de supervivencia d'un blog sol ser de dos anys. Ho vaig llegir fa temps, no recordo on. Normalment els primers mesos es va escrivint molt, poc a poc es va perdent embranzida, i quan fa sis o set mesos que no es publica res, es dona el blog per finiquitat.
Doncs bé, avui aquest blog cumpleix quatre anyets, o sigui que per ara, ha doblat la mitjana. Estic molt contenta!
Va començar com un regal de'n Jordi per Sant idem. Va dir, va que a tu t'agrada esciure, prova això.
I si, m'agrada, i molt, escriure. De fet, us confesso que estic fent un curs d'escriptura creativa i cada vegada m'agrada més, i està prenent forma alguna cosa que és possible que sigui per a mi molt important.
Doncs això, que moltes gràcies per ser-hi. Vaig començar aquesta aventura sense pretendre, ni de bon tros, tenir lectors, simplement volia escriure. Quan vaig començar a tenir comentaris o quan la gent em deia que em llegia, tenia un sentiment de vergonya terrible.
Ara a encarar els propers quatre anys. Que temes no en falten.

El drac

Parlo amb els nois de 1er d'Eso, intentant actualitzar la llegenda de Sant Jordi, pensant en com el drac simbolitza el mal, el mal que s'enduia els nois i noies joves, fossin llops del bosc, malalties o guerres. Quins són ara mateix els dracs que amenacen els nois? De què necessitem que arribi un Sant Jordi a defensar-nos? De què us voldrien protegir, els vostres pares?
Respostes: L'Anorexia. Els accidents de motos. Les drogues. Els segrestadors.
Deu n'hi do, oi?
Doncs això, bon Sant Jordi. Us deixo un drac que va dibuixar ahir el Mateu (passa per èpoques, ara pirates, ara dracs, ara Star Wars...) Ell va voler fer-lo ferotge, però crec que li va quedar ben simpàtic.

Coses que aprenc

Això de treballar donant classes a secundària és molt enriquidor, i no deixo de sorprendre'm de com arribo a aprendre d'aquests nois amb els que treballo.
Ara mateix, per exemple, estava corregint un treball d'ètica de 3er d'ESO. Hem vist la pel·lícula "El bosque", que si no heu vist us recomano que mireu.
Els he fet un qüestionari, i entre moltes preguntes, una d'elles és "Creus que els habitants d'aquest poble són feliços?"
I mireu què m'ha respost la Mireia, una noia de catorze anys:
"La por i la felicitat són dos sentiments que no poden conviure".
Per treure's el barret!

El misteri

Si heu intentat accedir al meu blog en aquests darrers dies us haureu trobat que us re-direccionava a la pàgina d'inici del google. He canviat de servidor, i el que havia de ser unes horetes sense blog s'ha tornat gairebé tres dies!
Molts us heu posat en contacte amb mi i ho he explicat, i els que estàveu intrigats, ja teniu la resposta.
És d'esperar que no torni a passar res.

L'ensenyament

Me l'han enviat avui. Forges, genial com sempre.

La Tendresa

Moltes vegades veig vídeos i penso "com m'agradaria haver-hi estat". Aquest és un d'ells. Mireu quanta tendresa. Està gravat a la platja de Gold Harbour, a la illa de South Georgia.
Mostra la trobada entre un elefant marí i una noia. La curiositat inicial de l'animal es va tornant en moxaines cada vegada més atrevides. Hi ha un moment en que realment sembla un gat (i que consti que això, venint de la meva boca, és un gran compliment)

No trobeu que veure aquestes imatges arregla una mica el dia?

Els consells

Això d'anar fent anys ja ho té: passes de rebre consells a donar-ne, jo ara estic en aquesta etapa. I tot i que recordo que em rebentava que em donessin consells, ara no me'n puc estar de donar-los, amb l'esperança que, com diuen les escriptures, alguna llavor caigui a bon terreny i fructifiqui.
Al blog del Ramon vaig trobar aquest vídeo, tot ple de consells. No se vosaltres, però jo el subscric gairebé al 100%

L'Àngel de la guarda

Tenia un amic ateu fins a la medul·la que sempre em deia que tot això en el que jo crec és mentida menys l'àngel de la guarda. Que ell estava convençut que l'àngel de la guarda existeix, i que alguns fan hores extres.
Avui se m'ha tirat un nen a sota el cotxe. Jo sortia del nostre pàrquing, anava molt poc a poc, i un nen d'uns tres anys amb una moto petiteta d'aquelles de plàstic se m'ha tirat a sota el cotxe. Ha fet un soroll espantós, però no s'ha fet mal. El pare era molt lluny, fumant distret, i ha arribat quan ja érem el Jordi i jo fora el cotxe i comprovant que no li havia passat res.
Quan hem vist que ho movia tot i que no s'havia trencat ni les ulleres, m'he posat a plorar, cosa que ha aprofitat el pare per renyar-me a mi, (suposo que pels nervis de pensar què hauria pogut passar)
Jo no li he contestat que estava massa lluny del nen, i que era impossible que jo el veiés amb lo baixetes que són aquestes joguines, i que de fet ha estat el nen que m'ha atropellat a mi.
No li he contestat perquè he sentit que malgrat no tenir la culpa de res, si hagués passat alguna cosa seriosa m'hauria destrossat la vida (bé, al nen i als seus pares sobretot, però també a mi)
Aquests dies estic trista per l'Alejandro, i pensant en com en un moment la vida ens pot canviar. Avui ha passat això, i ara em trobo pregant per aquell infantó (tres anys, quatre com a màxim) que avui ha tornat a néixer i la seva família. I pensant en com m'haurien odiat tota la vida si hagués fet mal al seu fill.
I penso en l'Alejandro, i també en el senyor que conduia el camió. No se ben bé com va anar, "qui tenia la culpa", però la cosa està en que les bicicletes sempre duen les de perdre, i potser aquell conductor de sobte va sentir un soroll i es va trobar que havia tirat l'Alejandro a terra. No se, potser sembla estrany que us digui ara això, però ara em trobo pregant per la persona que ha matat el meu amic. Segur que també s'ho està passant molt malament.
Sóc conscient de que el que dic sona gruixut i es pot malinterpretar, però no se pas com arreglar-ho, i no se si ho vull esborrar.

Causas y azares

Causas y azares

Cuando Pedro salió a su ventana
no sabía, mi amor, no sabía
que la luz de esa clara mañana
era luz de su último día.
Y las causas lo fueron cercando
cotidianas, invisibles.
Y el azar se le iba enredando
poderoso, invencible.

Cuando Juan regresaba a su lecho
no sabía, oh alma querida
que en la noche lluviosa y sin techo
lo esperaba el amor de su vida.
Y las causas lo fueron cercando
cotidianas, invisibles.
Y el azar se le iba enredando
poderoso, invencible.

Cuando acabe este verso que canto
yo no sé, yo no sé, madre mía
si me espera la paz o el espanto;
si el ahora o si el todavía.
Pues las causas me andan cercando
cotidianas, invisibles.
Y el azar se me viene enredando
poderoso, invencible.

---

A l'Alejandro, in memoriam

Curriculum

Curriculum

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Mario Benedetti.

Escarola i melmelada

L'Alejandro anava a treballar en bicicleta dijous passat quan un camió el va embestir. Avui l'hem acomiadat. Ens hem ajuntat la gent dels tres cors en els que cantava (era un tenor magnífic) i entre cants li hem dit adéu. Ha estat molt dur i a l'hora molt maco.
Després he arribat a casa i una trucada de telèfon m'ha donat una molt bona notícia, i m'he reconciliat amb la vida. Els jueus menjaven escarola i mermelada com a símbol de la vida: el dolç i l'amargant tot junt.
Ahir nit, en la celebració de divendres Sant, vam tenir un record molt intens de l'A, que ja fa quasi cinc mesos ens va deixar. Fou molt intens, dolorós però, no se com dir-ho, ple d'esperança.
Avui nit nosaltres celebrarem la pasqua. El pas a la llibertat. La resurrecció.
Bona pasqua a tothom.

La pregunta

"... però com pot cabre tant d'amor en una sola creu?"
Pregunta del meu fill Mateu, 7 anys acabats de fer, d'avui al matí.
Ja m'ha donat material per tot el divendres Sant.