dimecres, 28 de juliol de 2010

Coses de polítics

Ahir vaig tocar a la missa de les Santes a Mataró. Hi va venir un munt de gent, entre ells un polític català que està molt amunt, (deixe-m'ho així)al qual el capellà de torn va saludar amb aquella veu engolada amb la qual va saludar també als representants de varies caixes d'estalvi. Ja vaig comentar en un post anterior el que en penso d'aquesta pràctica, o sigui que no ho tornaré a dir aquí.
Bé, a lo que anàvem. Sabeu quants diners va posar el senyor aquest a la bacina? ho sabeu? Jo si, i se'm cau la cara de vergonya.
1 EURO.
Moltes iaies amb pensions de misèria posen més que aquest polític que té un sou dels més macos. I a aquestes iaies el capellà no les va pas saludar.
I que consti que si m'hagués trobat al senyor aquest en una missa normal i corrent, a la qual ell (i jo) hi hagués anat privadament, me n'hauria guardat prou de mirar el que hi posava. Però ja que hi anava en qualitat de representant de X partit, penso que els seus actes eren públics. I per donar 1 Euro, més val que no doni res. Però clar, de lluny s'hauria vist, i els polítics (no només aquest) viuen pendents del que dirà la opinió pública. O sigui que va fer el gest, tothom el va veure, però va ser un gest buit.
Que consti que no vaig poder veure el que ficaven els representants dels altres partits. I que sóc conscient que no sóc qui per jutjar el que posa cada u a la bacina de l'església. Però si hi vas perquè et vegin, punyetes, vigila aquest detalls!
Una altra cosa a discutir és si cal que hi vagin representants polítics i de caixes d'estalvi a celebracions que al capdavall, haurien de ser només actes de fe. Però això donaria per un altre post, i ara no em sento gaire inspirada.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Amor de pare

El fill li va preguntar al pare si podien córrer junts la marató, el pare va respondre que si: van córrer junts aquella i moltes altres maratons. El pare sempre deia si quan el fill li demanava d'anar a córrer.
Un dia el fill li va demanar al pare d'anar junts a l'Ironman, i el pare també va dir que si.
La triatló Ironman consisteix en 2'4 milles nedant a l'oceà ( 3'86 km), 180 km en bicicleta, i a continuació una marató (o sigui, 42 Km)
I la van acabar. Els dos junts.
L'amor d'un pare pel seu fill no té límits.

He estat incapaç de mirar-ho sense emocionar-me, (aviso)

divendres, 23 de juliol de 2010

Piano i oboè, esperit i sexe.

M'he comprat un oboè nou i aquests dies me l'he estat fent meu, en llenguatge tècnic es sol dir que li faig el rodatge, jo prefereixo dir que l'estic despertant, que ens estem coneixent, ell i jo. Ja li començo a trobar manies que a la botiga semblava que no tenia, però segur que ens arribarem a estimar, perquè passarem moltes hores junts. El José em diu que li fa gràcia aquesta relació tan especial que tenim els oboistes amb el nostre instrument. Ell és pianista i diu que els pianistes no tenen una relació tan intensa amb el seu instrument perquè el canvien a cada escenari.
És veritat, i de fet quan em vaig comprar el meu piano una de les variables que vaig tenir en compte era el fet de que fos l'estil de piano que més es sol trobar pel món.
Bé, a lo que anàvem. Jo que li trec la punta a tot, m'ha fet pensar bastant això que m'ha dit el José.
L'oboè ens el posem a la boca. És un instrument intern gairebé. Físicament canviem quan toquem, el nostre cos vibra amb el cos de l'oboè. L'oboè ens penetra i el seu so ens sacseja, és una relació, perdoneu-me la franquesa, gairebé sexual. Tan intensa que qui no ho ha viscut no pot saber de què parlo. Notar en el teu cos la vibració d'un altre cos. No em direu que no és profund, això. I si a més es dóna amb música, arriba a ser sublim.
El piano és més extern, almenys físicament,l'estampa d'un pianista ja dona una imatge més continguda, estàs en el teu espai, la teva banqueta, i t'acostes al piano, que està allà i no es mou per a tu. Una pianista impresentable de la qual us vaig parlar de passada aquí, va escriure una vegada que el piano no es recolza en tu, ni s'abraça, ni te'l poses a la boca. És cert, com també ho és que estudies amb un piano a casa i vas a classe i tens un altre piano, i a l'assaig un altre i al concert un altre. Però quan toques el piano, en algun lloc inconcret es produeix la comunió entre tu i l'instrument, i arriba un punt en que no ets tu i el piano, sinó una tercera entitat, formada pels dos. Com quan t'estàs enamorant i sents que més enllà del tu i del jo, hi ha la possibilitat d'un nosaltres. Tocar el piano és arribar a aquest nosaltres.
El piano transcendeix de tu, va més enllà. És, suposo, més espiritual: a través de tu vas a buscar a un altre. Hi vas a l'encontre.
Al capdavall, però tot queda en el mateix: buscar l'essència. D'una manera o d'un altre. Canviant el teu cos o anant més enllà.
Perdoneu-me aquesta menjada de coco, estic de vacances i tinc massa temps.

dijous, 15 de juliol de 2010

Aquí

Una vegada vaig llegir, no se on, que per més idiomes que parlis, quan et talles el dit sempre renegues en l'idioma en el qual et va parlar la teva mare. De la mateixa manera, crec que per més que els meus ulls vegin paisatges espectaculars sempre voldran tornar aquí.
No és cap cosa. Un tros de terra recremada de sol, prop d'aigua de colors turqueses, lliris de platja a la sorra, fonoll marí a la roca.
Pins que s'alcen orgullosos desafiant el salitre, retallats contra el cel tan blau. Sorra finíssima. Caminois eterns de parets de pedra. L'embat furiós del migdia. Els moixos endormiscats mirant amb desgana. Ametllers plens a l'estiu del seu fruit, a l'hivern esponjosos, prenyats de flor blanca.
Aquest trosset de terra meva no és especialment maco, almenys no tant com altres parts de Mallorca. Aquí no hi ha els penya-segats feréstecs de la serralada nord, ni els pobles pintorescos que enamoren els turistes. El meu poble és més aviat lleig, amb cases sense pretensions, dos-cavalls atrotinats aparcats a la porta, dones en la seixantena amb bates florides rentant persianes verdes. Encara s'asseu gent a la serena al capvespre d'estiu, i passen adolescents en bicicleta.
No té res d'especial, només que és casa meva, i me l'estimo.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Mozart i les funcions harmoniques


Video boníssim.
Encara que no sabeu música us agradarà.
I si en sabeu i enteneu el que són les funcions harmòniques (o sigui, perquè ens entenguem, quin caràcter té cada acord en la tonalitat en la que està) encara riureu més.

dijous, 8 de juliol de 2010

La fe (2)

Fa unes setmanes vam anar a Port Aventura a passar uns dies amb els nens. Ells no hi havien anat mai, no sabien exactament on era.
Just entrant a l'autopista, en Mateu va dir que li semblava veure el Dragon Khan. Que molt lluny, molt lluny, es veia petitet, però es veia el Dragon Kahn.
Nosaltres li deiem que era impossible, que estava massa lluny, i ell va acabar dient que el que passava és que com que ell era el més jove hi veia millor.
I a mi em va donar per pensar, que realment és ben bé això el que fem els que creiem.
Sabem que hi és. Sabem que ens espera, després d'un llarg viatge, alguna cosa que ens han dit que està molt bé, i nosaltres ens ho creiem, i hi confiem, i tant que volem creure-hi pensem que hi ha proves, que es veu.
Pero no. Cal tenir present que no hi ha proves, cap ni una. Que des de Mataró no es veu el Dragon Kahn, tot i que sabem que hi és.
I si li diem a algú "que no ho veus? mira! molt petit, allà lluny, es veu!" Ens mirarà com si fóssim marcianos.
Podem argumentar, com feia el Mateu, que nosaltres hi veiem diferent. Però no ens enganyem: No es veu, al menys amb els nostres ulls. Ens ho hem de creure. És, doncs, una qüestió de fe.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Vodafone i els funcionaris

Els Funcionaris
Ahir vaig anar a "la campana" (Jefatura de transit, pels que no són de Barcelona) a fer-me el carnet de conduir internacional. Quan vaig entrar se'm va caure l'ànima als peus. Hi havia un caos espectacular, un munt de gent intentant fer tràmits.
Quan m'hi vaig fer a la idea i vaig preguntar quatre coses, va resultar que havia de fer tres cues: una per demanar impresos, l'altra per pagar les taxes i l'altra per fer la gestió en si.
En una de les cues tenia més de cent persones davant, però hi havia molts funcionaris atenent i va anar relativament ràpid.
En total vaig estar una hora i quart per fer tres carnets. Vaig estar asseguda la majoria del temps d'espera.
Per cert, que legalment només me'n podien fer dos, però jo els vaig fer la cara del gatet de l'Srek i la funcionària em va picar l'ullet i me'n va fer tres.

Vaig sortir amb la idea que dins del caos les coses acabaven fent-se. Que eren eficients i que algunes coses es podrien fer per internet (no ens podríem baixar els impresos per PDF? No podríem pagar les taxes per transferència des de casa i haver de fer només una cua?)

Vodafone
Els meus pares es van comprar un bono de Vodafone per poder connectar-se a internet durant les vacances (i poder llegir el meu blog ;-))
Quan han arribat al lloc de vacances ha resultat que el bono no s'activava. Han trucat cinquanta mil vegades a l'123 i d'allà els deien que no constava que aquest bono estigués amb saldo.
Ma mare va enviar un fax a la botiga, que no van contestar (resulta que el fax que surt al ticket de caixa és un número antic. No fos cas que algú pogués reclamar)
De l'123 els deien que ho havien d'arreglar on van comprar el bono, (al carrer Sant Cugat de Mataró). Encara bo que jo encara estic aquí, però ja em direu la punyetera gràcia de comprar una cosa per poder navegar per internet perquè estàs de vacances, i no poder-ho fer servir fins que no tornis de vacances. Ahir vaig anar a la botiga, només havia una dependenta i una cua de més de deu persones, i ho vaig deixar per impossible. Avui he armat de paciència i he anat a primera hora del matí (no obren fins les 9'30)
La botiga té una estètica com de banc, amb mostradors i tal, però sense cadires. Hi havia una iaia a la cua que s'ho estava passant malament.
Hem estat una hora i tres quarts. La dependenta trucant per una banda, jo trucant al telèfon del meu pare, mentre ma mare des del seu trucava també a atenció al client...
La botiga plena de gent a vessar. Només dues dependentes, una d'elles amb mi.
No ho hem pogut arreglar. La dependenta al final ja estava cridant per telèfon, dient-lis als del 123, menys guapos, de tot. Si ella, que hi entén, ha perdut els papers, què farem els que no hi entenem i se'ns toregen vilment?
Total, que els meus pares van pagar 60 € el 15 de Juny per tenir internet i som a 6 de Juliol i no en tenen, i no sabem si n'arribaran a tenir, i per 60 € no pots posar una querella, però et planteges si a més dels 60 € no hi has perdut moltes altres coses: Ma mare va haver d'anar a un altre poble a enviar un fax que no ha arribat, les trucades entre ma mare i jo, les anades en cotxe a la botiga, el tiquet de la zona blava, i la hora i tres quarts de peu per total no arreglar res.
He acabat fent més o menys aquesta cara, entre fastigejada, emprenyada i cansada



Conclusions.
Perdoneu-me la rallada. Se que és un post llarg i farragós. Potser el veritable post comença aquí.
Els que trien les cartes al director estan farts de rebre cartes protestant de serveis de telefonia. Ja ni les publiquen. Per tant, no cal ni que ho intentem.
Simplement expressar que l'imaginari popular col·loca als funcionaris una imatge de deixadesa i ineficiència que no els correspon a ells, almenys exclusivament. Potser la dependenta de Vodafone pensa que els funcionaris es mereixen la retallada de sou que patiran, però com a consumidora us dic que si he de triar entre la feinada ingent d'ahir a Transit i el pasteleig d'avui a Vodafone, mil vegades els funcionaris.

divendres, 2 de juliol de 2010