dilluns, 26 de desembre de 2011

Nadal difícil

Ha estat un dia de Nadal difícil. El terrible constipat que arrossego des del primer dia de vacances ho ha fet encara més difícil. Estic com borratxa de cansament, talment com si se m’hagués posat damunt un elefant invisible, tinc el nas en carn viva, em molesta la llum als ulls, em fa mal tot el cos en general. Em sap greu perquè per a mi aquest Nadal ha estat tèrbol: tot ho veia com de molt enfora.

Ha estat el primer Nadal sense ella. No l’hem anomenat, però ha estat present en els nostres cors. Se’m va fer molt difícil, a missa, no tenir-la allà, rosari en mà, a primera fila. A l’hora de dinar, ja feia anys que amb nosaltres només compartia les postres. Li anava malament dinar tan tard, menjava frugalment a quarts d’una, i després s’asseia amb nosaltres a fer els torrons, a una hora que per a ella era gairebé la de sopar. Feia la ploradeta quan els nens deien el vers. Ens renyava si trobava que bevíem massa cava, cosa que a alguns ens feia riure i a altres els feia ràbia. Intentava ficar cullerada a totes les converses. Quan va anar fent-se gran i perdent la força, s’asseia i vigilava des dels seus ulls petits sense dir gaire res. De tants anys de preguntar-nos si seria el darrer, ja ens hi havíem avesat, i quasi que ens va venir de nou que ahir ella no hi fos per primer cop.

Però també ha estat el darrer Nadal sense el petit Bernat, que ens vindrà, si Déu vol, amb la primavera. Ens va fer gràcia pensar en com ens asseuríem l’any vinent, calcular on posaríem la trona, preguntar-nos si el proper dinar de Nadal s’aguantarà assegut o encara farà tentines. Gràcies al Bernat, el Tió continuarà visitant-nos i rebent cops de bastó, i els reis encara vindran amb misteri durant uns anys més.

Aquest Nadal boirós, mig trist mig esperançat, m’ha fet pensar molt ardentment en els que simplement no l’han passat amb els que voldrien estar. Els que en aquests dies noteu més ardent l’absència d’algú estimat, rebeu del més profund del meu cor una gran abraçada.

Potser és això, fer-se gran. Tenir absències el dia de Nadal.


dissabte, 24 de desembre de 2011

Bon Nadal!


Wiener Sängerknaben
Chorus Viennensis
Concentus Musicus Wien
Director: Nikolaus Harnoncourt

Ehre sei dir, Gott, gesungen,
Dir sei Lob und Dank bereit'.
Dich erhebet alle Welt,
Weil dir unser Wohl gefällt,
Weil anheut
Unser aller Wunschen gelungen,
Weil uns dein Segen so herrlich erfraut.

Que glòria, oh Déu, us sia cantada,
que per a vós lloança i gràcies sien a punt.
A vós us exalça el món sencer,
perquè us ha plagut el nostre bé,
perquè avui
tot el nostre anhel s'ha complit,
perquè el vostre favor ens alegra tan magníficament.

divendres, 23 de desembre de 2011

Conte de Nadal. Paulo Coelho

Cuenta una antigua y conocida leyenda que tres cedros habían nacido en lo que alguna vez fueron los hermosos bosques del Líbano. Como todos sabemos, los cedros demoran mucho tiempo en crecer y estos árboles pasaron siglos enteros pensando sobre la vida, la muerte, la naturaleza y los hombres.

Presenciaron la llegada de una expedición de Israel, enviada por Salomón, y más tarde vieron la tierra cubierta de sangre durante las batallas con los asirios. Conocieron a Jezabel y al profeta Elías, enemigos mortales. Asistieron a la creación del alfabeto, y se deslumbraron con las caravanas que pasaban llenas de telas de colores.

Un buen día decidieron conversar sobre el futuro.

-Después de todo lo que he visto -dijo el primer árbol- quiero ser transformado en el trono del rey más poderoso de la tierra.

-A mí me gustaría ser parte de algo que transformara para siempre el Mal en Bien - comentó el segundo.

-Por mi parte querría que cada vez que me vieran pensaran en Dios -fue la respuesta del tercero.

Pasó algún tiempo más y vinieron los leñadores. Los cedros fueron derribados y un barco los transportó lejos.

Cada uno de aquellos árboles tenía un deseo, pero la realidad nunca pregunta qué hacer con los sueños; el primero sirvió para construir un refugio de animales, y las sobras se usaron para apoyar el heno. El segundo árbol se convirtió en una mesa muy simple, que pronto fue vendida a un comerciante de muebles. Como la madera del tercer árbol no encontró compradores, fue cortada y colocada en el almacén de una ciudad grande.

Infelices, ellos se lamentaban: "Nuestra madera era buena, y nadie encontró algo hermoso donde utilizarla."

Pasó algún tiempo más y, en una noche llena de estrellas, un matrimonio que no lograba encontrar refugio decidió pasar la noche en el establo que había sido construido con la madera del primer árbol. La mujer gritaba, con dolores de parto, y terminó dando a luz ahí mismo, y colocó a su hijo entre el heno y la madera que lo apoyaba.

En aquel momento, el primer árbol entendió que su sueño se había cumplido: allí estaba el más importante de todos los reyes de la Tierra.
Años después, en una casa modesta, varios hombres se sentaron a la mesa que había sido construida con la madera del segundo árbol. Uno de ellos, antes que todos comenzaran a comer, dijo algunas palabras sobre el pan y el vino que tenía frente a él.

Y el segundo árbol entendió que, en aquel momento, sustentaba no sólo un cáliz y un pedazo de pan, sino la alianza entre el hombre y la Divinidad.

Al día siguiente, retiraron dos pedazos del tercer cedro, y los colocaron en forma de cruz. Los dejaron botados en un rincón y horas después trajeron a un hombre brutalmente herido, a quién clavaron en aquellos leños. Horrorizado, el cedro lamentó la herencia bárbara que la vida le había dejado.

Antes que tres días pasaran, sin embargo, el tercer árbol entendió su destino: el hombre que ahí estuvo clavado era la luz que todo iluminaba. La cruz hecha con su madera había dejado de ser un símbolo de tortura, para transformarse en señal de victoria.

Como siempre ocurre con los sueños, los tres cedros del Líbano habían cumplido el destino que deseaban - pero no de la manera que imaginaron que sería.

Paulo Coelho


Bones i santes festes de Nadal.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Supervivent

Veient una foto seva de fa un any, li dic et veig diferent. I ell somriu, em diu porta’m a casa i t’ho explico.
Tot just entrant al cotxe dispara.
–He superat un càncer.
Em quedo amb la boca oberta. Em penso que l’he tingut oberta els deu kilòmetres de viatge que hem compartit.
M’explica la seva lluita. Les sessions de quimio. La seva desesperació en veure com li queia el cabell, lo dur que va ser acceptar perdre el seu atractiu físic, no tenir força, no poder fer res. La seva decisió de no dir res a sa mare, que viu tan lluny, per no fer-la patir. La seva preocupació per el seu home, que tenia els pares també amb quimio. Jo somric, veig que no només som les dones les que quan emmalaltim ens preocupem més del que deixem que de nosaltres mateixos.
I m’ho explica sense perdre el somriure. Amb alegria, amb optimisme. A mi m’al·lucina. Noi immigrant, molt molt lluny de casa seva, sense feina, sense diners, només amb moltes ganes de sortir-se’n i la força del seu amor.
I ho ha aconseguit, sabeu? Se n’ha sortit, i s’ha casat, i li han donat l’alta.
I segur que en els moments durs ho va passar molt malament, i a més sap que es pot repetir i per tant hi ha d’estar pendent.
Però el que més m’ha arribat a dins ha estat que he vist que malgrat els moments agres que ha passat, és capaç d’explicar-ho somrient. Amb ganes de tirar endavant, amb confiança. Si ell no m’ho hagués dit, jo no ho hauria notat, potser perquè en el moment en el que feia la quimio no ens vèiem, però també perquè no és diferent: continua sent el músic dolç, que s’esforça a parlar català amb aquest accent tan bonic, que somriu sempre d’entrada, que no el veus mai de mal humor, ni trist, ni abatut. I és que aquest noi i és un campió, un supervivent, un David que ha vençut Goliat.
I sabeu, us ho vull explicar, perquè en aquest blog he parlat de l’Albert o de l’Arantxa, o del meu padrí jove, que no van superar aquesta malaltia. Però n’hi ha molts que si, cada vegada més, la medecina aconsegueix guanyar la partida, i per tant, penso que està bé dir-ho, omplir la nit d’esperança. El càncer es cura, cada vegada més.
Et dedico el post a tu, que m’has demanat que no digui el teu nom.
També el dedico a l’Anna, que lluita amb força, i se que ho aconseguirà, a la Itziar, que també ho ha superat sense deixar que els seus fills notessin res,a la Montse,que està passant una quimio duríssima, a la Coral, que només té quinze anys i està començant aquesta lluita.
El càncer es cura.

dilluns, 12 de desembre de 2011

L'Arianne

Avui, si tot va com està previst, naixerà n’Arianne. Aquesta nina, que veurà la llum a Los Ángeles, és filla d’en Marcos, un amic molt estimat que fa anys que viu a Amèrica, complint el somni de la seva vida.
Jo tardaré bastant en conèixer-la en persona, tot i que gràcies als miracles d'Internet estarem bastant en contacte, i l’anirem veient créixer d’enfora.
Per a ella jo seré, segurament, una “senyora espanyola”. Algun dia, d’aquí uns anys, Déu sap quants, ens veurem, i a ella li xocarà que algú tan llunyà li tengui tant d’afecte. Recordo aquesta estranyesa de quan jo era petita: amigues de ma mare que em saludaven com si em coneguessin i a mi em feien sentir cohibida. Suposo que jo no podré evitar fer igual. I li diré petitona, t’estimo d’enfora perquè estimo a ton pare, i ella pensarà que estic una mica tocada de l’ala.
Potser ho estic.
No se si ella estimarà Mallorca. Si per a ella serà només un tros de roca enmig del mediterrani on son pare va néixer. Si coneixerà els horabaixes d’estiu que hem conegut nosaltres. Si es deixarà amarar de la llum, del blau immens, dels ametllers gairebé infinits.
Avesada a les proporcions d’Amèrica, és possible que la nostra petita illa li sembli com de joguina, tot està a prop, aquí mateix, i tot és abastable, i els penya-segats de la serralada nord no li pareixeran tan enormes com això, i és possible que es giri i ens digui no n’hi ha per tant.
Aquesta nina que neix avui serà americana. Ni son pare ni sa mare són nascuts a Amèrica, però ella, com tants d’altres, serà una noia americana. Espero que es senti orgullosa dels seus pares, que han travessat oceans i s’han trobat en aquella terra d’oportunitats on tots els somnis caben, i han fet aquesta família multicultural on ella florirà amb el cabàs ple de futur i el passat ple de camins.

dijous, 8 de desembre de 2011

Aprendre a anar en bicicleta


Ahir des del balcó de casa vaig veure al parc una mare ensenyant a anar en bicicleta al seu fill. Tots hi hem passat, per aquesta època, les meves lumbars encara ho recorden. És extenuant: has d’agafar la bicicleta, empènyer-la una estoneta, anar corrents amb el teu fill, que agafa el manillar entusiasmat i vacil·lant, i després, quan et sembla que ha arribat a una certa velocitat, llençar-lo, deixar-lo anar, però continuar corrent al seu costat perquè en qualsevol moment pot perdre l’equilibri.
Algunes vegades li crides “Ja vas sol”, i només aquesta paraula màgica fa que es desequilibri i hagis de tornar a agafar-lo. Altres vegades el nen s’enfada quan cau, perquè diu que l’has deixat anar abans d’hora, o massa tard, i no entén que l’única manera d’aprendre a manejar la bicicleta és anar caient unes quantes vegades.
Jo veia els progressos d’aquell noi, que tindria uns sis o set anys, i la mare que corria esperitada al seu costat, i algun cop el noi queia i es girava a la mare, que havia quedat erera i anava ràpidament a espolsar-li la roba i a fer-lo tornar a pujar a la bicicleta. Veia també, o m’ho semblava des de la meva distància, que la mare era qui tenia més confiança en que el nen era capaç d’aguantar-se amb dues rodes.
Ben bé és això, del que es tracta quan eduquem, oi? Hem de saber acompanyar els nostres fills. Moltes vegades això ens fatiga enormement, però no podem deixar de córrer al seu costat, mantenint moltes vegades la nostra presència ben a prop però anant-los deixar anar ben a poc a poc, perquè vagin aprenent a anar sols.
A vegades la temptació de mantenir la nostra mà ferma a la seva bicicleta és molt forta. Tenim por que es facin mal, o que vagin per camins que no són ben bé els que nosaltres havíem pensat per a ells. Cal però ser conscients que no hi podrem ser sempre, i que a vegades, si mantenim la nostra ma, enlloc d’ajudar-los els tallem les ales.
I molt sovint veiem en ells un potencial que ni ells sospiten.
Som mares, doncs. I correm a bufar-los genolls quan han caigut, però si els estimem de debò, els farem tornar a pujar a la bicicleta i a pedalar.
Encara que això signifiqui que s’allunyin de nosaltres.

diumenge, 4 de desembre de 2011

A deshora (2)

Ja fa més d’un any, però encara hi pensa. Al principi li va costar reconèixer-lo. Feia quinze anys que no es veien i es van trobar per casualitat en un carrer populós de la gran ciutat. Havien treballat junts i sempre s’havien entès força bé. Van anar a prendre una cervesa, per posar-se al dia. El que havia de ser una estoneta es va convertit en tota la tarda.

Com els cotxes que baixen poc a poc, serpentejant un port de muntanya, la conversa, en un principi poruga i vigilant els revolts perillosos, va anar descendint, i cada vegada era més fàcil i planera.
Saps que sempre et mirava les cames? I ella no ho sabia, i va voler dir-li tu sempre m’havies agradat, però no va gosar dir-ho. I van parlar de les parelles, el meu home és professor, la meva dona vol tornar a treballar ara que els nens són grans, i de la feina, no t’ha anat malament del tot, a tu tampoc, i ara amb els fills a l’institut tinc temps saps? fins i tot faig tai-chi. Ell li va parlar també del dolor a l’ànima que l’havia tingut paralitzat, ara ja està controlat, però m’hauré de medicar sempre, i ella va pensar en la valentia de l’home que es sap vulnerable, i va voler abraçar-lo, però no ho va fer.
I se’n va adonar de quan a ell es se li desfeia el nus. Mentre parlava d’avars i de monedes d’or li va veure una espurna fugaç als ulls i va pensar potser ara pensa en la moneda que va deixar escapar.
Quan s’acomiadaven la va besar d’improvís. A ella li va venir tan de nou que algunes vegades dubta que realment passés.
Estàs bé? va dir ell, i ella no va gosar a dir-li estaria millor si hi tornessis. Ell es va girar i se’n va anar caminant lleuger. I ella es va quedar amb els llavis orfes, esperant que girés cua, però no ho va fer.
Des d’aquell dia el record d’aquell petó la visita quan menys s’ho espera. Sap que és vulnerable. Feia vint anys que no la tocava cap altre home que no fos el seu. Sempre ha estat fidel. I no vol ser infidel. Ho té claríssim. Però constantment torna a aquell moment, a la besada inesperada, i la passió l’envaeix, i sent en algun punt de les seves vísceres l’arravatament feixuc i vibrant, el desfici del record ardent. Del que va ser. Del que hauria pogut ser.
Mira el telèfon, i espera que ell la truqui, però no ho fa. Es mor de ganes de trucar-lo ella, de dir vine i menja’m a petons, o com voldria que fos, però no pot ser, jo estimo el meu home, de veritat que l’estimo i no li vull fer mal, o quedem un dia, donem-nos aquest homenatge, només un dia. I quan se sent sola, o ja massa madura per ser encara atractiva, s’entreté en el moment que té imprès a foc. El guspireig dels ulls de qui només li va fer un petó i li va malbaratar les nits.
Ara, sola a casa, el recorda. Duia un polo a ralles i uns texans Levi’s. Al canell, un braçalet de pell. Quines coses de recordar.
El seu home encara no ha arribat, diu que avui havia d’anar a parlar amb el director. El seus fills són a basquet. Ella és asseguda al sofà, mirant fixament el telèfon.
Truca’m, truca’m, truca’m.
I ell no truca. I ella té el telèfon a la mà però no gosa.
Sent la clau de la porta. El seu marit torna de treballar.
Engega la tele ràpidament i fingeix que s’estava adormint.


Podeu llegir la primera part d'aquest relat aquí

dijous, 1 de desembre de 2011

El meu avi


Aquest article va sortir publicat a la revista L'agulla l'any 2000, és doncs força antic. Però tinc ganes de compartir-lo amb vosaltres. Ara escric una mica diferent, però ho mantinc tal i com ho vaig escriure en aquell moment, quan només feia un any que havia mort.


El meu avi havia estat el meu heroi. En la meva infantesa va tenir actuacions memorables. M’explicava contes de pirates, em duia a passejar pel mar, m’ensenyava a buscar estels, em ficava en un món romàntic i tràgic, mig mitològic, mig supersticiós. Jo sentia per ell un amor incondicional, una enyorança dolça quan arribava la fi de l’estiu i havia de tornar a ciutat, deixar de comptar estels i cantar cançons vora el mar de Mallorca.

Però vaig créixer. I les històries que abans em fascinaven varen començar a cansar-me. I ell no va saber acceptar l’adolescent en què em vaig convertir, amb idees pròpies, un cos que floria a la pubertat, amb una rebel·lia que qüestionava el seu passat militar, la seva ideologia. I jo no vaig saber acceptar la seva decadència, tant física com mental: el seu mal humor, els seus actes maldestres, la seva presència física poc acurada. Ens suportàvem amb més o menys paciència, desitjant tots dos que arribés el final d’estiu i per tant el final de la convivència que cada cop se’ns feia més difícil, en una casa massa petita per tants caràcters , edats i horaris diferents.
El darrer dia que el meu avi va sortir pel seu propi peu de casa va ser el del meu casament. Es va aguantar per viure aquell dia tan important per a tots. Després va encetar una decadència vertiginosa que va fer que en pocs mesos l’hi haguéssim de donar el menjar a la boca, vestir-lo, rentar-lo i tot. Va passar gairebé un any de convalescència, sense acabar d’empitjorar, però tots érem conscients de que tampoc milloraria. A casa teníem un bebè de 86 anys. Alguna vegada ens deia coses gracioses, ens explicava al·lucinacions que tenia i vivia com reals, nosaltres li rèiem les gràcies. Va ser una gran lliçó per a mi veure l’actitud dels meus pares, que també havien patit el seu caràcter, i el cuidaven amb estimació, amb alegria. Encarregar-se d’una persona gran és duríssim, però a casa no es queixaven ni feien males cares: l’avi s’ha fet vell i el cuidem amb amor, i punt.
Un diumenge al matí ma mare ens va trucar: l’avi es moria. El vàrem trobar en el llit d’hospital que l’hi havíem comprat, respirant feixugament malgrat l’oxigen que li donàvem, mirant-nos amb ulls interrogants, petits, amb una mirada cansada d’obrir-se al món cada matí durant tants anys. Vàrem cridar el metge i el mossèn (ma mare va dir els dos metges, el del cos i el de l’ànima) Vaig assistir per primer cop a una extremunció. Tots junts, amb les mans agafades, pregant per ell, amb ell, que no va poder articular paraula.
Fèiem torns al costat de llit. Estàvem en silenci, li eixugàvem el front, pregàvem en veu baixa. És tan intens, assistir a l’agonia d’algú estimat! Acompanyar-lo en el seu moment més íntim, el definitiu. Fer-li costat, sabent que el camí que comença l’ha de fer sol.
I jo intentava fer-li arribar tres sentiments. Primer li donava gràcies. Gràcies per tot el que vares significar per a mi, per la infantesa que em vas donar, per haver-me estimat tant. Després li demanava perdó. Perdona’m per no haver entès la teva decrepitud, perdona’m per haver-me fet gran i haver perdut la innocència sense avisar-te. I després el perdonava, dient-li: Et perdono. Et perdono els crits, les portades, et perdono el teu parlar despectiu, la teva intransigència. Et perdono que et fessis vell sense avisar-me.
Varen ser quatre hores d’agonia. Amb ell tota l’estona, vivint en família un aconteixement tan important. El seu respirar era cada vegada més irregular. L’agafàvem de la mà, li dèiem “estem aquí, no patiu no esteu sol”. Poc a poc es va anar extingint, com una espelma vacil·lant en la nit fosca.
Ens va deixar un regust dolç, un sentiment d’haver fet el que tocava, d’haver estat al seu costat. Viure una mort des de la fe, amb serenitat i en família és una experiència molt intensa, també s’ha de dir que era una mort d’una persona gran. Que per primer cop jo acceptava una mort, no sentia que se m’havia pres alguna cosa, com vaig sentir quan s’havia mort algú jove.
Fa quasi un any que l’avi és mort, i encara parlem d’ell recordant anècdotes que ens fan somriure, però sense idealitzar-lo: recordem també el seu mal caràcter i com n’era difícil a vegades. Acceptar el seu costat negatiu ens fa estimar-lo integralment, allò bo i allò dolent. tot ell, en definitiva.
El vàrem enterrar en un nínxol cara al mar, que ell havia estimat tant.

divendres, 25 de novembre de 2011

La presentació del llibre


Dimecres passat el Robafaves estava ple. Jo estava molt emocionada i un punt nerviosa, però tanmateix, no és com quan faig un concert: quan he de tocar, els meus nervis influeixen en el resultat final, almenys el llibre ja estava escrit!
Fou quelcom especial, després de tants anys d'anar a Robafaves com lectora, anar-hi com escriptora. Un “canvi de xip”.
I si, estar asseguda en públic mentre una altra persona canta excel·lències del que has fet no deixa de ser un tant incòmode, però a l'hora una injecció d'auto-estima brutal.
Moltes gràcies als que vau venir.
I moltes gràcies als que ho heu fet possible: La Mercè Solè per pensar que d'aquest blog podia sortir un llibre, el Josep Lligadas per donar-li forma i per tot el que va dir a la presentació, la Kitti i el Ramon per organitzar tota la moguda, i l'Antònia i el Sergi per posar el bombonet del concert final.
Potser us semblo una mica pesada amb la meva insistència en l'agraïment a la vida, però nois, com no ser agraïda en moments com aquests?

Un moment del petit concert.



Signant en el llibre de visites de Robafaves.



Buscant dedicatòries originals, és realment difícil, pensar en vint segons què vols escriure per dedicar-li a algú.




Aquí els pares de la criatura. Moltes gràcies, de tot cor.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Entrevista a la ràdio

Ahir em van entrevistar al programa "viu la vida", de Mataró Ràdio, per promocionar la presentació del llibre "Super-vivències quotidianes", que serà el dimecres dia 23, a les 19 hores, a la llibreria Robafaves, de Mataró. (Carrer nou, nº 9)
Aquí teniu l'enllaç al programa. Surto al minut nº7.

Em faria molta gràcia que vinguessiu a la presentació, hi esteu tots convidats.

divendres, 18 de novembre de 2011

Adolescent ferit


Adolescent ferit, enrabiat contra mi, contra els altres, contra el món. Renegues. Dónes un cop de puny a la paret, crides, els ulls se t'humitegen i te'n vas irat abans que la professora et vegi plorar.
I jo em quedo a la meva aula, amb mil arguments que tu no pots entendre perquè la teva rabia et fa impermeable a cap consideració.
Pobre adolescent escalabrat. Com pateixes, com m'agradaria trencar la teva closca i arribar a aquest punt net que el fons de tes pupil·les algunes vegades, poques, deixen endevinar. Com voldria que entenguessis que ser així amb tu és el millor regal que et puc fer. Que si actués d'una altra manera, t'estaria traint i a la llarga et faria molt més mal. Que no és res personal. Que no et “tinc mania”. Que confio en què d'aquí uns quants anys, menys dels que et penses, si encara em recordes, ho faràs sense ressentiment.
Potser algun dia te'n penediràs d'haver estat tan maleducat. Si aquest dia arriba (i espero que ho faci) vull que sàpigues que no estic enfadada amb tu, que no et guardo rancúnia, que sóc conscient que la meva feina porta aquesta lletra petita: ser a vegades la roca contra la qual la vostra infantesa s'estavella una i altra vegada, fins que germina l'adult que sereu.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Nova imatge

Després de cinc anys i mig he canviat la imatge del blog, espero que us agradi tant com a mi.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Aniversari. Màrius Torres

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau -però no vull l'oblit.

Màrius Torres

dissabte, 5 de novembre de 2011

A qui vindrà

No sabem encara el teu nom, ni el color dels teus ulls, ni la teva veu. Per no saber, no sabem encara si ets un nin o una nina. Pentura tindràs els ulls de color nit fosca, com ta mare, o el caracter suau de ton pare. No sabem si tocaràs el violí com ells, si t'enamorarà el mar, si seràs una criatura dormilega i tranquil·la o un nervi. Només sabem que arribaràs amb la primavera, després d'una llarga espera. No només dels mesos d'embaràs, tan lents de passar, també del temps fosc en el que et desitjàvem però no sabíem si existiries.
Ja t'esperem amb ànsia, i et faig saber que seré una tieta de manual, i et viciaré una mica, o potser molt si els teus pares no m'aturen. Tornarem a fer patarrufes a la panxa, a anar a la cavalcada de reis amb el fanalet, a inflar els bracets a l'estiu, a cantar la lluna la pruna, a agombolar un bebè als vespres d'hivern.
És curiós, això d'estimar a algú que encara no has vist ni has pogut parlar-hi. Entraràs a la nostra vida, a la nostra família. Participaràs dels nostres petits rituals familiars, de les mitologies domèstiques. No els hauràs conegut mai, però és possible que facis gestos dels meus padrins o heretis algun tic d'ells. Algun dia, suposo, prendràs consciència del llarg camí que t'ha dut aquí. De la gent humil que et va precedir i t'ha fet possible. De la història que palpita a tes venes. Ara, però, sures confiadament al ventre de ta mare, que no s'acaba de creure l'immens miracle de la teva nova vida.
No ens n'adonarem i ja seràs gran, i mirarem erera i ens preguntarem com és que el temps ha passat tan ràpid.
I algun dia algun infant es teixirà lentament en un ventre ara llunyà i tu li parlaràs dels que el van precedir, i potser penses en nosaltres, que ja no hi serem, però viurem en tu.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

L'impremta


Passejant dissabte passat pel centre de Mataró, vam veure l'impremta oberta, i vam entrar a saludar. Hi havia el Trini, un senyor que és allò que a Mallorca en diem agradós, i té una manera de fer com de pa bimbo: suau i esponjosa.
Els meus fills es van entusiasmar amb les màquines antigues. En Trini, que té una paciència que a mi em va semblar infinita, els va ensenyar els caixonets amb els espais per les lletres, el va fer triar les lletres del seu nom i els va mostrar com es munten i s'imprimeixen les paraules. En Miquel va entendre ràpid que si posava les lletres tal i com es llegien quedaven impreses de l'inrevés. El Trini componia tranquil les peces del nom, i en Miquel no podia esperar, estava impacient per veure el resultat final, mentre en Mateu investigava pel seu compte i trobava peces amb imatges enlloc de amb lletres.
A mi sempre m'ha fascinat l'impremta. Recordo quan hi anava de petita amb ma mare, a visitar la Tona. Els locals, un baix d'una casa senyorial de Mataró, amb rajoles antigues, portes de fusta i un petit caos endreçat que a mi em deixava absorta. Normalment no passava del despatx. A baix hi havia les màquines, que rítmicament cantaven el so de les lletres estampant-se als fulls, però era perillós per a nens, o això era el que em deien, i jo em quedava al dintell i mirava. Alguna vegada, ja de més grandeta, havia pogut veure els caixons de fusta amb espais per als caràcters, i a mi em semblaven minúsculs trossos de llibres (bé, de fet ho eren, oi?) i pensava que depèn de com es posessin les lletres podien fer mal o fer bé, fer maco o fer lleig, mira per on, la vida està aquí, i depèn de com l'endrecis serà d'una manera o una altra.
Dissabte vam poder entrar a les màquines, ja en queden ben poques. A les parets hi ha penjades unes fotos de quan l'impremta tenia molts treballadors. És difícil de dir, jo calculo que deuria ser una imatge de la primera meitat del segle XX. Els treballadors, tots ben compostos, encorbatats, amb davantals impecables, miren a la càmera amb formació gairebé militar, però fent veure que han aixecat un moment la vista i que de seguida tornaran a composar els trenca-closques de les pàgines. Suposo que s'hi van posar per retratar-se, perquè el que jo recordava dels treballadors de la impremta era gent amb roba molt més de batalla i bastant marcada de tinta.
Em va fer pensar aquella imatge. No se com funcionen avui en dia les impremtes. A mi em sembla molt romàntic aquest món de pecetes petites en caixons compartimentats, aquest ordre impecable en un espai atapeït, aquest anar poc a poc lletrejant el que necessites i pensar les coses perquè quedin del dret, aquesta estona en la que parles amb l'encarregat, del que està escrivint i de la vida en general.
No crec que les impremtes modernes tinguin aquesta pàtina d'artesania, aquest gust per les coses fetes a poc a poc. El món modern ens duu a una voràgine d'eficiència gairebé asèptica, i m'imagino que els que tenen impremtes ara s'embruten ben poc, però difícilment entusiasmaran a dues criatures inquietes com el Trini va fer amb els meus.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

La JOBAC

Em van preguntar què era això que anava a fer diumenge passat a la tarda i no vaig saber què dir. Com explicar el que va ser la JOBAC per a mi?
No podia explicar-ho en una resposta curta.
Després hi vaig anar pensant. En un moment concret, quan tenia vint anys i em pensava que em menjava el món, em vaig acostumar a revisar la meva vida. A la llum de l'evangeli. I a què aquesta revisió em portés a un compromís. En el que jo podia fer.
No érem il·luminats, ni sectaris, ni perro-flautes. Els grups eren força homogenis. Encara recordo un company divagant sobre què era i què no era sortir amb una noia. Ens vam acostumar a dur sempre una bíblia i posar-la damunt la taula. Perquè sempre hi fos present, malgrat alguns dies no la obríem.
Ens vam ajudar molt. Vam forjar amistats més fortes que les ventades de la vida. Algun es va perdre pel camí, altres van trobar parella. El Bartolo es va morir. L'Àngels es va fer carmelita. L'Àlex també va entrar en una comunitat, on hi ha estat divuit anys sense perdre el contacte amb el grup, i de fet, va venir a la trobada el passat diumenge.
Molts joves se sentien força lluny de l'església “oficial”, però passar per la Jobac els feia conèixer capellans tan “enrotllats” que es replantejaven tot el tema, i arribaven a acceptar la universalitat de l'església, o sigui, que tots hi cabem.
Els joves que vam passar per la Jobac sentíem que allà parlàvem del que realment ens preocupava. Sentíem un Jesús de veritat, implicat en els barris, en els problemes dels joves, que ens interpel·lava, molt sovint incòmode en els seus plantejaments.
Ser de la JOBAC em va ajudar a créixer com a persona i com a cristiana, i sempre n'estaré agraïda.

Deixeu-me que us expliqui una petita anècdota. Jo sempre he tocat a totes les celebracions. De fet, em sembla que en l'únic casament al qual no he tocat ha estat en el meu!
Bé doncs, les vetlles pasquals a Tarragona eren molt reeixides. Els músics ens ho curravem molt, i la veritat és que la música sempre era de bastant nivell, amb molts músics molt variats. Això implicava, però, que moltes vegades no podiem estar tant per a la celebració, perquè estavem preparant partitures, o tocant, o el que fos.
Recordo una vegada que el Toni Roman portava els cants. I just abans de començar la vetlla, darrera aquelles cortines de pedaços a quadrets (recordeu?) en Toni ens va proposar fer una senzilla pregària. Perquè després segurament estaríem atabalats, però convenia recordar bé el que fèiem i perquè.
Aquest era l'esperit de la JOBAC. Al servei, però mai perdent la raó que ens hi portava: l'esperit.

Diumenge passat, a la trobada de presentació del llibre que sobre la Jobac ha escrit la Montserrat Sintes, ens vam retrobar molts. Per a mi va ser molt especial tornar a tocar a la celebració, al costat del Jordi, el Dani i el Miquel Àngel, amb els quals havíem tocat en tantes pasqües, amb el Morlans portant els cants, com no.
Em pregunto què viuran els meus fills. Si podran trobar, com jo vaig trobar, algun grup que els faci sentir part de l'església com a mi em va fer sentir la JOBAC.


divendres, 7 d’octubre de 2011

El pare pres

El Mateu em parla d'un nou amic:
- Saps què, mama? el pare del X està a la presó.
- Ah si?
- Si, i sortirà quan en X faci batxillerat.
- I tu com ho saps això?
- Perquè m'ho ha dit ell.
- I està trist?
- Nooo!.- Aquí en Mateu em mira amb cara còmplice, se m'acosta i em diu fluixet el gran secret- Diu que algun dia el seu pare s'escaparà i l'anirà a buscar i fugiran lluny els dos.

El conec, aquest nen inquiet i bellugeta, que té els mateixos vuit anyets que el Mateu. Però que enlloc de somniar amb Star Wars o dracs voladors, sospira perquè el seu pare pugui escapar-se de la presó. Se moltes més històries d'aquest nen, d'aquesta família. No se quin delicte ha fet son pare, però se que fa anys que és a la presó i que no s'espera que surti fins d'aquí a uns deu anys.
Se el dolor d'un nen. Se d'un pare que no hi és, un germà gran adolescent i problemàtic, una mare a l'atur que lluita sola per tirar endavant els dos fills.
Se la innocència d'un nen que espera que son pare el vingui a buscar i se l'endugui ben lluny.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Steve Jobs

Avui deia als meus alumnes d'ESO que Steve Jobs ha canviat el món. I que ho ha fet sense fer guerres.
Els meus alumnes sabien que era "l'inventor de l'Iphone i l'Ipad". Però va més enllà. El concepte ordinador personal és seu. Posar la informàtica al servei de tots ha estat idea d'ell, potser hauriem d'agrair-li també tot el que ha vingut després: a tots els que tenim a casa un ordinador, aquest senyor, en certa manera, ens ha canviat la vida.
Aquest discurs em sembla que ja el vaig penjar en el seu dia, però tinc ganes de tornar a compartir-lo.
Descansi en Pau.
I gràcies per tot.

divendres, 23 de setembre de 2011

tres casos diferents del mateix, i una reflexió

Primer cas
L'O l'any passat a classe no parava quiet. Sempre s'estava aixecant, sempre li queien coses a terra, ara tinc set, ara tanco la finestra, ara l'obro... Quan el renyaven, mirava el professor amb un foc al fons de la nineta que molts confonien amb insolència. Com que en el món de la docència hi ha de tot, alguns professors l'arraconaven al final de la classe, tot sol, i es conformaven amb què no emprenyés gaire. Altres feien la vista grossa quan ell dibuixava, feia papiroflexia o muntava i desmuntava mil vegades el bolígraf enlloc d'escriure. Altres ho intentaven, es centraven més en ell, però al cap de poc es veien superat pels altres trenta alumnes de classe i per l'aparent poca disponibilitat de l'O, que bufava indolent quan el professor li deia, va tu, pots, i ell pensava, no, jo no puc, jo sóc així, deixa'm en pau, no em rallis.
Aquest any l'O. Repeteix tercer d'ESO. A classe està atent. Pregunta el que no sap, i pren apunts. Continua tenint aquell foc al fons de la nineta, però pot esperar el seu torn quan té la ma aixecada i els altres contesten. Per primer cop en la seva vida, l'O. Sent que potser podrà.
Aquest any l'O. Està prenent medicació pel TDAH.

Segon cas
Quan el B. tenia quatre anys, va entrar a una església amb sa mare, i es va posar al centre, va mirar amunt i va dir, “Jesús, vull ser un nen bo i no ho consigu!!! Ajuda'm!!!”
A l'escola van recomanar un psicòleg que durant tres anys va psico-analitzar l'infant i deia a la seva mare que el problema sobretot era que li havia tramès al nen uns traumes infantils que ella ni recordava.
Quan feia primer, els pares van decidir anar a un altre psicòleg. Aquest li va fer una avaluació i el va derivar a un neuro-pediatra, que després de moltes proves va diagnosticar una hiperactivitat de manual i va receptar unes pastilles que al principi la mare li donava plorant. Tan petit i medicant-lo. Set anys.
Ara té quasi onze anys i és un nen feliç. No sent que no pugui aconseguir les coses, i tot i que li costa estar-se quiet és capaç d'aprofitar les classes i treure notes acceptables. Alguna vegada intenta fer servir la seva malaltia com excusa, però no li deixen: amb la medicació ets un nen normal i t'has de portar bé. Continua amb teràpia psicològica. Els pares poden relacionar-se amb ell parlant, i no cridant.

Tercer cas
El P. és com era l'O. L'any passat, però multiplicat per mil. Alguns professors ja passen d'ell. Altres tenen una batalla constant. El van expulsar d'un institut i ha anat a parar a un altre més multitudinari on ell és un cas més, perpetuo visitant dels professors que estan de guàrdia, col·leccionista de fulls d'incidències, insolent, incontinent verbal, cridaner, provocador.
Els pares no el volen medicar, tenen por que caigui en alguna addicció i no deixen de pensar que la medicació per la hiperactivitat és una droga. No volen drogar el seu fill, pensen que és claudicar com a pares, tenen por que l'atonti. Continuen confiant que amb paciència i psicologia se'n sortirà. El P està afectant tan la vida familiar que totes les discussions entre els seus pares són arrel d'ell, que mentre és l'alumne més rebutjat de tota l'escola, i va rebentant les classes sense plantejar-se com serà el seu futur.

La reflexió
Estem en la setmana dels nens amb TDAH.
Si un nen no té cames i li demanem que corri, no direm que és dolent perquè no corre. Sabrem que no corre perquè no pot. Un nen amb Hiper-activitat no és dolent. Simplement té un desequilibri químic al cervell que li impossibilita estar-se quiet. Aquest desequilibri es suavitza amb medicació, de la mateixa manera que la miopia es corregeix amb ulleres i el fred amb abrics.
Docents: castigar un nen amb TDAH sense pati és com apagar un foc amb benzina. Els nens així necessiten córrer, esbravar-se, saltar... no poden estar tranquils.
Pares: no sou mal pares, no teniu la culpa de res: simplement accepteu que el vostre fill està malalt i ajudeu-lo amb tot el que pugueu, perquè es senti estimat i acceptat.

Els nens hiperactius pateixen, i molt. Són insuportables i ningú els vol. Tenen pocs amics. Molts adults només veuen un “nen maleducat” i miren els pares amb suficiència, perquè no saben les hores, els plors, la feina que duu tenir un fill amb TDAH.

I si, és veritat: hi ha molts pares que deixen créixer fills asilvestrats, sense posar límits, i després diuen que “són hiperactius”, quan són simplement nens maleducats. Cal separar el gra de la palla, és cert.
Només us demano que no jutgeu els nens hiperactius, o amb dèficit d'atenció. Són nens malalts. De la mateixa manera que no castigaríem un nen amb síndrome de Down per culpa de les seves limitacions intel·lectuals, cal ser conscient que un nen hiperactiu té altres limitacions, menys visibles, però no per això menys poderoses.

O, B, P, i tants i tants nens i nenes amb hiperactivitat. No sou nens dolents. Us estimem, us acceptem, i farem el possible perquè sigueu feliços.

dijous, 15 de setembre de 2011

Els problemes dels fills

En Miquel té un problema. En parlem una estona, camí de música. Ell està realment angoixat. Quan arribem a l'escola de música, m'abraça llargament. Estem una estona així, abraçats els dos, jo li beso el cabell, ell es separa, em mira i em diu, almenys tu m'abraces.
Es gira i s'en va a l'escola. Jo de tornada a casa, penso tantes i tantes i tantes coses que no se per on començar.
Com voldria estalviar-li els problemes. Que creixés feliç i confiat, sense haver d'enfrontar-se a coses que el superen. Malgrat sàpiga que és impossible, que la manera de créixer és tenint problemes i superant-los, com voldria poder fer-li la vida fàcil. Quin dolor que ens fa a les mares el patiment dels fills.
M'agradaria dir-li que és bo tenir alguns problemes, i que aquest en concret és senyal de que és bona persona. Que les qualitats que ara el fan tan vulnerable són les que el faran un adult feliç i capaç d'estimar i ser estimat. Que a vegades ens hem de tirar a l'esquena els problemes i tirar endavant. Que segurament ell ha de fer un canvi en la seva estratègia, però que l'ha de trobar ell, que no li podem donar mastegat, entre altres coses, perquè tampoc nosaltres sabríem ben bé com fer-ho.
No puc fer res: no puc estalviar-li problemes, no puc solucionar-los-hi, només puc estar al seu costat, com a mare, i vetllar d'abraçar-lo quan ho necessiti.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Ànims!

A tots els nens que han anat a dormir amb papallones a la panxa avui nit. A tots els que preparant la bossa per demà, han mirat amb goig la filera de llapis endreçats per colors. A tots els pares que han estat cosint betes a la roba. A qui estrenarà una bata que li va gran i que a final de curs serà absolutament irreconeixible. A qui ha ensumat els llibres nous, i a qui els ha plastificat i ha aconseguit que no li quedin bosses d'aire.
Als que demà comencen P3 i no acaben d'entendre el què. Als que començaran la Universitat, i no saben el que els espera.
Als que han canviat d'escola i demà comencen una aventura. Als nois poc populars, que no tenen amics i pels quals tornar a escola és un turment. A qui es va enamorar l'any passat d'algú de la mateixa classe i espera amb candeletes a demà. I a qui tornarà a començar demà amb el record ardent d'un estiu inoblidable.
Als professors que aquest vespre repassen a darrera hora el que diran demà a la primera tutoria (jo sóc una d'elles!) Als docents que comencen enguany. Als conserges, alguns més somrients, altres més seriosos, que fan les fotocòpies, arreglen les portes i reben trucades. A les senyores (i senyors) que a quarts de vuit del matí, mentre els infants encara filen bava confiats, freguen el terra, buiden papereres i ho deixen tot preparat per començar a les nou.
Als pares que confien en l'escola, i entenen que han de fer un equip amb els professors. A la gent que s'està a secretaria i veu molt i rep molt i moltes vegades sembla que siguin invisibles, però són tan necessaris.
Als que estan en un equip directiu i en cap de setmana contesten e-mails de professors angoixats.
Als que s'encarreguen de les extraescolars i entenen que la seva tasca és també educativa.
Als avis, que estan al peu del canó i donen als nens i als pares un suport tan i tan necessari.
En definitiva, a totes les peces d'aquest engranatge.
Que aprenguem molt aquest curs. Que sigui molt profitós. Que vagi molt bé.
Endavant!

divendres, 9 de setembre de 2011

País petit



Buscant audicions pel meu altre blog he trobat aquest video. La veritat és que em carrega bastant aquesta manera de cantar tan afectada que té el Lluís Llach, però ara m'ha fet posar el nus a la gola. Surten molts llocs que conec i que visito sovint, i un d'ells molt especial.

Aquí teniu una foto, des d'un altre angle, del lloc en qüestió.



No és el més maco (tot i que Déu n'hi do) però és el meu.
No és només per les hores viscudes aquí, xopa de llum. Hi ha una cosa que farà que sempre més em senti lligada a aquell tros de món. Potser algun dia ho explicaré. Encara no puc.

dijous, 1 de setembre de 2011

Camins d'aigua


Vaig fer aquesta foto en la popa del barco que em tornava a Barcelona. La tinc de fons de pantalla al telèfon. Em fa pensar una mica en la poesia de Machado, "caminante no hay camino sino estelas en el mar".
Desde que la vaig fer me la miro i a cada moment em diu una cosa diferent. Us dono alguns exemples: es pot mirar com un camí que deixo enrera, també es podria entendre com un camí a seguir, o una metàfora de què sempre deixem emprempta. O al contrari, pensar que les nostres vides, com aquest camí traçat, s'aniran fonent en les ones del temps fins que ningú ens recordi.
La imatge em suggeria també que en algun moment fugaç hi va haver un pont traçat en aigua, entre Mallorca i Barcelona. Potser jo mateixa, amb els meus esforços infructuosos de ser d'aquí i ser d'allà sóc aquest pont.
M'enyoro. Només fa dos dies que sóc aquí i ja m'enyoro.

dijous, 25 d’agost de 2011

El que no serà

No és cert que tinguem una sola vida: en nosaltres viu també el que hauria pogut ser però no. La vida ens ha dut per un camí, però moltes vegades guardem el dol del que no va ser. La filla que no va néixer. El viatge que no vam gosar fer. L'amor que vam deixar escapar. L'opció de vida incompatible amb el nostre present.
Algunes són renuncies triades, altres són imposades per la realitat. Algunes fan encara molt mal, altres són un pessigolleig dolç que no molesta.
De vegada en quant el fantasma del que no s'esdevindrà ens visita. Ens deixem agombolar per la dolçor de pensar en una possibilitat que vam tenir. Ens condormim pensant en com de diferent hauria estat la nostra vida si haguéssim estat més valents, o si n'haguéssim sabut més, o si el nostre cos ho hagués suportat, o si haguéssim estat en un altre lloc en aquell moment.
És d'una escalfor estranya, el gust del que no fou. També és tramposa: sempre semblen més saborosos els paradisos perduts, però moltes vegades oblidem que també tenen lletra petita. El definitiu, però, és pensar que el peatge a aquells paradisos és perdre el que es viu ara. I sentir fortament que no poder viure així com vivim seria una desgràcia molt pitjor que haver aconseguit el que no tenim.
I acceptar el que no serà com el preu de tenir el que és.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Coses de famíla

Us proposo un joc estival.
Mireu la vostra família, en el concepte més ampli, i compteu, en dues o tres generacions, quantes d'aquestes coses heu tingut:
1. Un gos que es diu Xispa
2. Un tiet/tieta capellà/monja
3. Un cunyat que hi entén d'ordinadors
4. Algú amb sexualitat dubtosa.
5. Un parent que hi entén de tot
6. Fotos de paelles o fideuàs
7. Anècdotes que s'expliquen tres o quatre vegades l'any
8. Algú molt patós.
9. Una foto d'algú que no saben ben bé qui és
10. Algú que es va haver de casar a corre-cuita.
11. Un tiet o tieta fadrí
12. Algú que quan els vells van necessitar ajuda va desaparèixer
13. Algú descaradament afavorit (per cert, moltes vegades aquest coincideix amb el punt anterior)
14. Joves que comencen a conduir amb el cotxe de la mare
15. Algú que va morir de cop, i algú a qui li va costar massa morir
16. Gent que no recorda mai cap acudit, i gent que no para d'explicar-ne
17. Un avi/àvia que li agrada molt explicar sempre les mateixes batalletes, i uns néts que no gosen dir-li que ja ho han sentit mil vegades.
18. Un secret

diumenge, 31 de juliol de 2011

Aixecar-se (o no)

Tinc molt clar que quan vaig a l'ofici de les Santes (del qual us he parlat aquí, aquí, aquí i aquí ) estic treballant. Em paguen per tocar.
Però resulta que no deixa de ser una missa. Sempre que hi vaig tinc el mateix dilema. Segueixo més o menys la missa, els músics estem a un racó. I no se mai si fer o no evident que estic a missa. O sigui, si aixecar-me en els moments claus.
Aquest any ho he fet, ves per on. Fa una mica de tall, però ho he fet. Era la única persona de l'orquestra que es va aixecar quan llegien l'evangeli, o en la consagració. Estava, deixeu que ho confessi, una mica incòmoda, perquè com a oboè estic asseguda just al mig de l'orquestra, i tenia la sensació que "se'm veia molt"
Però a l'hora, pensava que també està bé que es vegi. Vull dir que a vegades tinc la sensació que els cristians som més invisibles que altres tendències.
Us en poso un altre exemple. Els meus fills van a una escola laica. En aquesta escola hi ha un menú per a alumnes musulmans. Alguns cops els meus fills s'han quedat a dinar en divendres de quaresma, i jo he valorat la possibilitat de demanar per a ells un menú de cristians. No ho he fet, però no deixo de pensar que a vegades, per respecte, per no molestar, per no fer les coses difícils, ens estem tornant invisibles.
Per a mi el fet cristià va molt més enllà d'aixecar-se en una missa, o de menjar o no peix en divendres de quaresma. No se si sóc irreverent si ho dic, però no deixa de ser anecdòtic. Però a l'hora penso que, com en les relacions de parella, moltes vegades en aquest aspecte l'important són la multitud de petits detalls.
A vegades fa tall mostrar-se, manifestar-se, donar testimoni. Tampoc no se si vaig ser testimoni o algú va pensar que estava cansada de seure i aprofitava per aixecar-me quan podia.
La veritat, m'és igual el que van pensar els altres, però si m'importa el que sento jo.

dilluns, 25 de juliol de 2011

Indignats?

On són els indignats? Estic al·lucinant amb la obscenitat dels fitxatges futbolístics. Com és que ningú es revolta? Com és que no hi ha una revolució? Com és que a cap cadena de ràdio ni a cap article de premsa escrita hi ha una mínima crítica a aquesta orgia indecent?
Tanta, tantíssima gent culé d'idees semblants a les meves, com és que no denuncien la immoralitat de tot plegat? Com és que per a això SI que hi ha diners?
Cada vegada em sento més marciana.
Això és esport?

dilluns, 18 de juliol de 2011

Pescado fresco

Record el meu padrí, amb el capell de palla i la camisa vella descordada, arribant de pescar amb una senalla ben atapeïda de peixos de tota casta: serrans, vaques, donzelles, esparralls, raors, aranyes, calamars o sípies, depenent de la temporada o del lloc on haguessin anat a pescar. Molts peixos encara boquejaven i es movien nerviosos, lluents i porucs. A mi m'anguniejaven: semblaven horroritzats, sense entendre què els passava, alguns amb la mandíbula destrossada per l'ham, lluitant frenèticament contra no sabien què, fent contorsions per intentar tornar a l'aigua salvadora, sense saber que estaven totalment sentenciats i maldament tornessin a l'aigua ja no podrien viure més.
En canvi, m'agradava acariciar els calamars i veure la fosforescència de la pell canviant de color. Em semblava màgic. A més els calamars no em feien llàstima, suposo que perquè arribaven ja tots morts i no se'ls veia cap ferida.
És típic, quan un pescador arriba, mostrar la feta als que estan a port. Si hi ha un col·lectiu que sigui propens a bravejar és aquest. Fa molts anys, al port de Pollença, on anaven molts militars a estiuejar, el meu padrí estava mostrant la pescada a peu de pantalà. Acabava d'arribar, i els peixos encara es movien, i tothom feia espants. Va passar per allà una senyora molt estirada i tota endiumenjada, la dona d'un coronel importantet de Madrid.
I es va dignar a acostar-se al meu padrí, que tot joiós assaboria l'èxit del matí, va fer una ullada a la senalla, i parlant poc a poc, amb aquella veu engolada i arrossegant les vocals, va dir-li al seu acompanyant, sense ni mirar al meu padrí:
“En Madrid sí que comemos pescado fresco!”
El meu padrí es va enrabiar molt, però la meva padrina ho explicava morta de rialles, realment és impressionant que la senyora no s'avergonyís de la imbecil·litat supina que estava dient.

Pensava en aquesta anècdota l'altre dia, parlant amb en Toni. Estic a Sa Ràpita, el meu racó de món preferit (no el més maco, segur, però el meu, al capdavall). Els ajuntaments dels quals depenen Sa Ràpita i S'Estanyol tenien un projecte molt interessant, de fer un passeig al llarg de la costa, on es pogués anar en bicicleta i caminar sense por a que els cotxes se t'enduguin per davant. Però la llei de costes ho impedeix. Resulta que costes està a Madrid, ja es sap que a Madrid hi entenen molt de costes, i a més mengen peix més fresc que nosaltres, i consideren més apropiat una carretera amb una vorera just a ran (m'estranya que encara no hagin matat a cap infant, suposo que quan hi hagi una desgràcia tothom es lamentarà)
Damunt les roques de davant ca nostra hi havia fins fa uns anys uns escà, o sigui, una petita construcció per a guardar una barca. N'hi havia molts a Sa Ràpita, cosint el literal. Eren centenaris, fets de pedra, amb porta de fusta, i feien olor a llargues estones guaitant el mar. Els joves ens hi trobàvem a recer d'un o altre per xerrotejar els vespres d'estiu. La llei de costes, però, els va fer enderrocar tots, algú en un despatx a Madrid, sense pensar en l'encant o valorar si realment era un atemptat al paisatge (que no ho era) va decidir enderrocar una part important del nostre patrimoni.

Així ens va, depenent de lleis de costes redactades i fetes complir des dels despatxos de Madrid per senyors encorbatats que sí que comen pescado fresco.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Homes, què us passa?

Si jo fos un home, penso que m'enamoraria de dones ben bé com ella. És llesta, creativa, simpàtica, i a més la trobo francament guapa. La darrera vegada que vam xatejar vam estar parlant de la seva vida sentimental. No es queixava pas. Simplement no hi ha homes als quals els interessi les dones com ella.
Vols dir? No ho entenc! Té defectes, evidentment, com tothom. Però realment no hi ha cap noi que estigui interessat en una noia independent, culta, que viatja, que llegeix i escriu, i sap sortir de marxa i sap parlar en serio i és guapa i divertida? Em costa de creure.
Si, diu ella. Per una estona si. Però poc més.
A veure, homes, què punyetes us passa?
Perquè no és només ella. Al meu entorn més proper (ella no és de les meves amigues íntimes) hi ha almenys tres noies de bandera. Tiarrones que es poden menjar el món. Que voldrien un company. Per passar-hi estones de sexe, si, però també moments de tendresa, de complicitat, de projectes compartits.
Us fan por les dones així?
A vegades penso que les bledes tenen més futur a la vida. Per a molts homes tenir una figa-flor que els aduli i que els digui aquella cançó (tan nefasta) de “sin ti no soy nada” els encanta.
Però trobar una dona complerta. Que visqui intensament. Amb qui compartir, no a qui dirigir. Ui.
No se. Una vegada un noi que m'agradava molt em va dir que jo era massa dona per ell. A mi em va caure com una puntada al fetge, però a la llarga m'ha anat millor. Perquè vaig trobar un home que és prou segur de si mateix com per no sentir-se menystingut pels meus èxits (tampoc són tants) i que a més em recolza per a que tregui de mi el millor.
Ho dic en serio. Tots coneixem dones fantàstiques que estan sense parella. Què passa? Homes, quin és el problema?

dissabte, 9 de juliol de 2011

Facundo Cabral

Estic lluny del món, i me n'assabento que han assassinat a un dels meus cantautors favorits, Facundo Cabral. Ja us havia penjat alguna poesia d'ell.
En estat de xoc, i sense sentir-me capaç d'escriure res digne, us deixo unes paraules seves:




"Ama hasta convertirte en lo amado, más aún, hasta convertirte en el mismísimo amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría"

dimarts, 5 de juliol de 2011

Els calidoscopis


Sempre m'han fascinat els calidoscopis. Quan era petita m'hi podia passar hores. M'encantava mirar les figures geomètriques i bigarrades. A vegades intentava no respirar, per mantenir els dibuixos que sortien. Fins i tot els havia intentat retratar! I em sabia greu perdre'ls de vista, i saber que mai més els tornaria a veure. Perquè malgrat hi haguessin poques peces de coloraines, mai s'aconseguia tornar a fer la mateixa figura
La nostra vida és un calidoscopi preciós. Tenim moltes peces de colors: amics, ocasions, moments, sentiments. I anem fent figures. I podem entretenir-nos-hi o no. Però hem de ser molt conscients que no es tornaran a repetir. Que hem d'assaborir cada instant. És frustrant intentar reproduir figures del passat. Quan les peces s'han mogut, cap una banda o cap una altra, és impossible tornar a refer el que hi havia. Podem fer una figura semblant. Maca també. Però no serà la mateixa.
Cal tenir-ho molt present, i no deixar escapar les oportunitats que se'ns ofereixen. Perquè mai tornen. I si venen algunes de semblants, nosaltres ja no som els mateixos. Cap camí és de tornada
No cal que ens hi escarrassem intentant reproduir el que no tornarà perquè si ho fem estem perdent-nos el que tenim ara, que també val molt la pena i que també anirà avançant cap a una nova figura, que només hi serà un instant.

Un regal musical

Fa cinc anys i escaig que escric en aquest blog i encara no m'heu sentit tocar mai l'oboè.
Avui, si voleu, podeu fer-ho.
Dissabte passat vaig tocar en el concert de Sant Zenon, a Arenys. La obra que us penjo ara és la penúltima d'un concert esgotador. Hi ha alguna errada, una d'elles bastant garrafal, que sentireu de seguida, la qualitat del so no és òptima, però tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres.
Aquí us deixo, doncs, amb el fantàstic Bach. És un duet de la seva cantata "Wachet auf, Ruft uns die Stimme" (nº 140) "Mein freund ist mein".
Dirigeix Jordi Lluch, els solistes són Susanna Crespo i Jordi Boltà.

divendres, 1 de juliol de 2011

M'agrada la Hello Kitty


Estava pensant de començar aquest post com comencen les rodes dels alcohòlics anònims:
Hola, em dic Maria i m'agrada la Hello Kitty.
És aquest punt de frivolitat que mantinc, suposo que per higiene mental. M'agrada aquesta gateta infantil i pija.
Potser perquè visc rodejada d'homes o perquè m'agrada aquesta simplicitat gairebé zen o perquè quan era petita no hi havia coses d'aquestes i ara que n'hi ha ningú a casa en vol.
O potser perquè necessito descansar de tanta transcendència i dramatisme, i ser una mica superficial.
No se.
Em suggereix un món una mica tendre i fàcil. Colors pastels, tot en una dimensió. Sense malícia. Doncs això, deia que és per higiene mental perquè amb el cor indignat, una mica de mal humor i amb ganes d'enviar-ho tot a rodar, vaig a córrer amb la cinta de cabell de la Hello Kitty, i ja se que sona estrany, però em sento més lleugera. M'agrada no pensar en res, de vegada en quant, i imaginar que a la vida només hi ha coses dolces i maques, i tothom té vacances, i deixar-me extasiar per petites frivolitats, la Hello Kitty o els aparadors de pastisseries, o els anuncis de viatges.
Lo bo de tenir més de quaranta anys és que ja se me'n fot una mica el que pensin de mi, i no he de fingir que sóc gran (entre altres coses, perquè ja ho sóc), i dic sense pudor que m'agrada la Hello Kitty i no passa res.
Hola, em dic Maria i a vegades sóc frívola.

dissabte, 25 de juny de 2011

Vint anys sense el Bartolo

Just després de Sant Joan, el Bartolo, com tantes vegades havia fet, ens va descol·locar. Sen's va morir quan no tocava. I nosaltres ens vam quedar muts i incrèduls. No pot ser, no pot ser.
Encara ara, vint anys més tard, molts cops penso que no pot ser.
Avui ens retrobarem a la seva parròquia, Maria Auxiliadora. Anirem a missa a 3/4 de vuit. Després ens quedarem als locals, cada u dura alguna cosa de pica-pica, els que encara teniu guitarres porteu-ne.
El recordarem cantant, rient, xerrant i pregant.
Com si no.

dijous, 23 de juny de 2011

diumenge, 19 de juny de 2011

Poesia, Ciència, Déu.


Fa un mes us vaig penjar uns vídeos de Neil Tyson. També surt en aquest fantàstic vídeo.
M'encanta aquesta barreja de poesia, ciència i Déu.

divendres, 17 de juny de 2011

Sóc feliç

Soy feliz,
soy un hombre feliz,
y quiero que me perdonen
por este día
los muertos de mi felicidad.
Silvio Rodríguez


Surto al balcó, amb un got de Rioja i xocolata. Assaboreixo la llum del capvespre. Davant casa meva hi ha la fira de Mataró. Un munt de gent cridant, colors fent pampallugues. De lluny, el mar s'ho mira en calma.
Avui el Mateu ha fet una representació de teatre a l'escola, i està tot cofoi perquè no s'ha oblidat de cap frase. En Miquel, ahir, em va dir, mama, vine a fer-me petons.
I jo deixo que la xocolata es vagi desfent lentament al paladar. I dono gracies de tot el que tinc.
Avui he vist una persona a qui aprecio molt, i penso que està passant un mal moment. Tinc ganes de ser-hi present, però no vull ser aficadissa, i no se com ho faré.
Ahir en Jordi em va fer un sopar especial. De fet era una amanida, però presentada d'una manera tota elegant. Va ser maco, i els nens també van notar que era especial, sense cap raó concreta, només perquè si.
Perquè cada dia és especial si sabem amorosir-lo.
M'he anat a fer un massatge, i sembla que el meu cos torna a ser meu.
Com cada dia, la Mariona em truca i em fa saber com m'estima. Ahir en Sergi em va fer un regal innocent però ple de significat. Avui la Coloma m'ha trucat, també per fer-se present. I m'he sentit tan contenta i agraïda que he pentinat el sol. N'Antònia m'envia dos mails. Fent saber, també, que està al meu costat.
A la fira continuen amb els crits. Jo intento no atabalar-me pel bullici.
I em sento tan viva, i penso que sóc tan afortunada, tan terriblement feliç, que casi em fa mal.

dimarts, 14 de juny de 2011

L'èxit, segons Rafael Nadal

Lo que te hace ganar es querer ganar y querer hacer todo lo que toca para ganar. Querer trabajar cuando no te apetece. Saber aguantarte en los momentos complicados pensando que van a cambiar. Ser lo suficientemente tozudo para pensar que las cosas saldrán bien cuando no salen a la primera ni a la décima. Que la mente esté preparada para asumir las dificultades para así poder superarlas. Sin lugar a dudas, todos los que ganan tienen eso.
Ho he llegit a El País.

diumenge, 12 de juny de 2011

El fracàs



Ves per on, potser fracasso. És possible, bastant possible, que l'esforç que estic fent, no només jo, sinó tota la meva família recolzant-me en aquest projecte, no doni els fruits desitjats.
És possible.
Perquè ens fa tanta por el fracàs? Molt sovint no diem els nostres projectes per tal de no haver d'explicar que no ho hem aconseguit. I quan no arribem on volíem, enlloc d'agrair el camí que hem fet, ens deprimim i ens penedim d'haver invertit tant temps “per res”
Segur que és “per res”? És inútil l'esforç si no dona el resultat que volíem? Potser el que volíem no és el que ens convenia. Potser l'esforç ha estat una manera de treure el millor de nosaltres. D'aprendre fins a on som capaços de millorar.
No se si són ganes de consolar-me per la possibilitat de no aconseguir-ho. O és que estic sentint amb força que tot el que he après és ja en si la meta. I que si no aconsegueixo el que pretenia, almenys hauré fet coses que mai em pensava poder fer.
He après tant, sabeu! De la meva capacitat de feina, no sabia que era capaç de concentrar-me tant. No sabia que les idees, si et troben treballant, s'apoderen de tu i es relliguen unes amb altres i es van teixint fins fer-se coherents.
He après de l'entrega i la dedicació de la meva família. Començant pel Jordi, que ha estat tot aquest temps la roca ferma on m'he refugiat quan les ventades del desànim i el cansament em feien trontollar. Els meus fills, amb la seva tendresa. Els meus pares, donant ànims, trucant, fent-me saber a tota hora que confien en mi.
Qui sap. A lo millor ho aconsegueixo. A lo millor, però, no. A lo millor el que estava destinat per a mi és ser capaç de fer el camí. Em sembla que va ser Martin Luter King que va dir que encara que sabés que el món s'acabaria demà, ell plantaria avui una flor.
Potser si. Potser aquesta flor l'havia de plantar, malgrat potser no florirà com jo vull.
Miro cara a cara el meu projecte. Potser anirà bé, potser no. Però tanmateix, tindré sempre el goig d'haver-m'hi dedicat amb totes les meves forces.
El pitjor fracàs és que la por al fracàs ens paralitzi i no emprenguem el camí.

diumenge, 5 de juny de 2011

Super-vivències quotidianes


A principi de curs el Josep Lligadas em va trucar per proposar-me d'editar un recull d'articles d'aquest blog. El llibre ja ha sortit, es diu "Super-vivències quotidianes", l'edita l'editorial CPL a la seva col·lecció Emaús. Es pot comprar per internet aquí
La veritat és que em sento molt afalagada. Són articles sense gaire pretensió literària, fa una mica de vergonya que els meus companys de l'Ateneu el llegeixin perquè molts d'ells són escrits en un moment, un rampell.
La selecció dels articles l'han fet al CPL, i també ells l'han traduït al castellà. La portada l'ha fet la Mercè Solé, i la veritat és que trobo que té molta gràcia. Espero que, com amb les cireres, comenceu a llegir i no pugueu parar. Si voleu llegir què diu la Mercè sobre el llibre ho podeu fer aquí.
El títol me'l va proposar la meva "amiga-tota", la Mariona: va d'anar sobrevivint, però també de trobar la manera, en el dia a dia quotidià, de trobar que cada vivència és "super". M'agrada, aquest joc de paraules.
Aprofito, per cert, aquest post per fer saber el que he anat dient a petit comitè: estic escrivint una novel·la, és una feina apassionant però molt esclava. Tinc previst acabar-la d'aquí a un any/any i mig.
Ara, però, tinc altres mogudes que m'obliguen a parar una mica. O sigui que per ara, assaboriu el llibre.
(si voleu!)

diumenge, 29 de maig de 2011

Carta oberta al Miquel, en el dia de la seva primera comunió.


Quan tenies quasi cinc mesos et vam batejar. Eres un infant bellíssim i molt despert, encara prenies només pit i eres petit i primet, amb dos remolins al cabell i sense dents. Tot i ser tan petit ja t'endevinàvem en la mirada aquestes ganes enormes d'entendre-ho tot, aquesta barreja de curiositat i repte que encara ara no t'han abandonat.
Però aquell vuit de juny tu no sabies què passava. Recordo que quan et vestia t'ho vaig explicar, “Miquel, avui et batejarem” i tu em vas mirar, i ton pare va dir “si sabessis!”.
No ho podies saber, que per a nosaltres era tan i tan important aquell dia. Ara recordo coses petites, insignificants: tenia molta por que fessis una glopada. Duies una granoteta de fil que encara ara guardem, i que també va dur el teu germà quan el vam batejar. Ara la miro, penjada a l'armari, com si esperés un altre bebè, i em sembla mentida que tu hi haguessis cabut, de tan gran que te'ns has fet.

Et vam batejar a la nostra parròquia. Aquell bateig, però, ens comprometia a nosaltres, no a tu. Ens vam comprometre a educar-te en la fe cristiana.
T'hem estat aquests anys parlant de Jesús. De l'amor de Déu. De com nosaltres pensem que la millor manera de viure és aquesta.
I tu ens has preguntat, i algun cop ens has fet contrari, i algunes vegades has dit “doncs no ho entenc”.
Però ens ha omplert de goig veure que quan t'enfrontaves, tot i la teva tendra edat, a grans interrogants, prenies l'opció de posar-hi a Déu. Quan hem vist que com nosaltres, confies en Déu i et saps estimat, i decideixes que formi part de la teva vida.

El pas que fas avui ja et compromet a tu. Avui ets tu que decideixes participar plenament de l'eucaristia. Avui, benvolgut Miquel, en el teu fer-te gran, amb goig, hi poses Déu. Ell no et fallarà mai, tingueu per segur.

No hem volgut que et fessin regals, i sabem que això ha estat poc entès per gent que també t'estima molt i que volia fer-te algun present.
Però nosaltres volem que avui el teu gran regal sigui aquest: l'eucaristia.
Malgrat tu sents que ja estàs preparat i que saps el que fas, deixa'm dir-te que això segurament ho aniràs descobrint. Ara fas aquest pas, aquesta que esperem que sigui la primera de moltes comunions. Quan vagis vivint, i la vida et doni alegries, i reptes i tristeses, i continuïs posant a Déu en tot el que et passa, i li preguntis i t'enfadis amb ell (també passa a vegades) descobriràs cada vegada més profundament el veritable sentit de l'eucaristia.
Que puguem acompanyar-te tots en aquest camí.

dimarts, 24 de maig de 2011

No tingueu por

Diuen que és la frase que més repeteix Jesús a l'evangeli. No ho se pas, no ho he comptat.
Sigui com sigui, estic en uns moments d'incertesa vital.
Per una banda, les ganes de ser diferent, de millorar, de provar coses noves, de posar creativitat a la meva vida.
Per l'altra, l'amenaça de perdre la seguretat. Seguretat que no em fa infeliç del tot, però d'altra banda, tampoc feliç del tot.
L'opció valenta tampoc em garanteix la felicitat. Però sí el sentiment que ho he intentat. La certesa que, al final de la meva vida, no me'n penediré del que no em vaig atrevir.
Doncs això.
Que pregueu per mi.
O envieu energies positives, o el que sigui que feu.