divendres, 7 de gener de 2011

Com morir

Una de les coses més importants que farem serà morir-nos, i és bastant dur que en realitat no puguem escollir com volem morir.
Penso que diu molt de nosaltres, la manera que tenim de morir-nos. Així, algú com Félix Rodríguez de la Fuente, va morir al peu del canó, com no podia ser d’altra manera, i la meva padrina estimada es va anar apagant al llit, estimant-nos amb els ulls quan el cos ja no li responia.
Jacson Pollock, que feia quadres tot esquitxats, va morir en un accident de trànsit i penso que aquella va ser la seva darrera obra d’art: va esquitxar de sang el vidre del cotxe.
En quant a morts de músics, n’hi ha de tots colors. Txaikowski sembla que va ser obligat a suïcidar-se per part d’una espècie de “tribunal d’honor” de col·legues militars que no li perdonaven que s’hagués embolicat amb el nebot d’un d’ells. Purcell, que suposo que era bastant tronera, va arribar una nit borratxo a casa i la dona el va tancar a la camera frigorífica. Va morir d’una pneumònia poc després. Guillem de Cabestany, un trobador català, deien fou assassinat per un noble que sospitava que la seva dona n’estava enamorada. A més, (ara ve el tros gore) el va cuinar i li van donar a menjar a la senyora, que per cert, el va trobar molt apetitós. (he consultat a l'amic Joan Vives i em diu que aquesta és una llegenda negra, i m'adreça a la Wikipedia... quina mania té la realitat d'espatllar-nos les bones històries!) Però en quant a morts realment pintoresques se’n duu la palma Lully: durant el barroc els mestres de capella (el que posteriorment seran els directors d’orquestra) picaven amb un pal de fusta amb la puntera de plata a terra, per marcar la pulsació. Lully va errar la punteria i es va donar un cop al peu… amb tanta mala sort que se li va cangrenar i va morir.
He de reconèixer que no havia començat a escriure aquesta entrada pensant en aquest to. Volia més aviat pensar en com la vida ens anirà portant cap a la mort.
En com vull morir jo. Si m’és concedit. Voldria donar-me’n compte, poder pregar, acomiadar-me dels que estimo, els que tinc a prop i els que tinc lluny. Voldria però, que no fos massa lent. Són devastadores, les agonies llargues. Ni massa ràpid.
I voldria que fos d’aquí a molts anys, per poder veure encara els meus fills créixer.
I vosaltres, com voldríeu morir?

7 comentaris:

òscar ha dit...

El cóm morir pot tenir la seva trascendència però sol escapar-se del nostre control.

El cóm viure fa, definitivament, molta més patxoca.

Joan Vives ha dit...

Ei! Maria... ja veig que m'has citat. A la història de la música n'hi ha moltes de morts peculiars, sobretrot entre compositors francesos. No em preguntis el perquè perquè no ho sé. Tal vegada pura coincidència. Per cert, que fa pocs anys, en referència a Henry Purcell, el Christopher Hogwood en una entrevista a Catalunya Música em va comentar que la darrera teoria sobre la seva mort estava associada a la importació de xocolata en mal estat que, segons sembla, va causar vàries morts aquella tardor del 1695. En qualsevol cas, la mort de Purcell no va ser gens convencional, estar clar.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Òscar, és el que diu el Miguelito de la Mafalda, el que importa és la vida, no les puntes de la vida. Joan... Jo podria perfectament, com Purcell, morir de menjar xocolata!!!

Manel ha dit...

Maria, t’has superat! Feia molt i molt de temps que no llegia una entrada tan diferent enlloc, m’has deixat “flipat”!!! Però m’ha agradat molt, perquè és interessant i curiosa.
També és curiós que de vegades sembla que les coses et persegueixen, perquè avui m’he enterat de la mort d’un conegut, una mort trista, solitària i provocada. Potser per això hi trobo un sentit més profund a la qüestió que proposes, però no em posaré dramàtic. Crec que dius una cosa molt interessant, perquè al final l’important no és com morim, sinó quan, crec que aquest és el problema, que no sabem quan.

a peu coix ha dit...

Bona nit,
T'havia preparat un escrit sobre aquest tema, però de cop, m'he adonat que m'embolicava massa.
Només et diré que m'ha agradat el teu apunt.
De la mort, ja en parlaré un altre dia...

Assumpta ha dit...

Dona, posats a triar, la forma escollida per tu la trobo la millor.

Una mort sobtada (un accident, un infart...) no la triaria pas. Però tampoc voldria una agonia llarga, ni molt de patiment. De fet, tal com tu ho descrius és ben bé com ho triaria jo :-)

Ostres, aquest que la dona el va tancar a la càmera frigorífica... fa poc vaig llegir un relat de la Patricia Highsmith en que un matrimoni mal avingut, que es volen liquidar l'un a l'altre, acaben tots dos morts a la càmera frigorífica... ufff... quin fred!!

Ventafocs ha dit...

Crec que triar per triar voldria morir sense patir, amb la consciència tranquil.la, estimant i essent estimada, ... i d'aquí molt molt de temps, que també hagi vist els meus fills créixer.
Una abraçada ben viva!