dilluns, 28 de febrer de 2011

A deshora

No entén com li ha pogut passar això. Per quina mena d'injustícia ara venen aquests sentiments a fer trontollar la seva estabilitat.
S'ha enamorat. Com un adolescent. Amb cinquanta anys passats, la hipoteca ja pagada, una dona i fills més grans que la noia de la qual s'ha enamorat.
Ell sempre ha estat un gran professional. Mai havia perdut els papers, i molt menys s'havia enamorat.
Si almenys li hagués passat fa trenta anys. Perquè s'ha d'enamorar ara.
No s'ho passa bé. És allò de les òperes italianes, un dolce tormento. Passa la setmana esperant l'hora de classe. Quan falten cinc minuts per anar a l'aula se li accelera el cor. Quan ella se'l mira, amb aquells ulls de mel i aquell posat indolent ell es derriteix. Perd el fil. Queda en blanc a la classe.
No entén què li ha passat.
No entén tampoc com ha pogut baixar la guàrdia d'aquesta manera. Només va ser un moment, un instant de flaquesa. Tots els altres alumnes havien marxat, ella encara recollia. Li va caure la carpeta, ell la va collir. La va mirar amb tendresa i li va tocar el cabell. Res més. No ha passat res més.
Ella el va mirar amb esglai, una llambregada li va il·luminar el fons dels ulls i va marxar espiritada.
Però ell no volia res més que això, acaronar els cabells de seda que ella es compon una i altra vegada a classe.
Aquella nit ell va tornar a casa amb la cua entre cames. Quan va arribar la seva dona mirava distreta el televisor. Va estar a punt de dir-li, l'he cagat. No podria dir-li, com explicar-ho? S'ha enamorat. No és un amor cast. Però és amor. No vol fer-li mal.
Ningú pot entendre'l. Ningú pot saber quin és el seu patiment.
Avui l'han cridat al despatx del director.

3 comentaris:

Itaca ha dit...

Els humans acostumem a tenir aquest sentiment de culpabilitat en quan sentim atracció per un altri que no és de la nostra propietat... A vegades penso que si deixéssim fluir els nostres sentiments de forma espontània dubto que existissin moltes parelles. La química passional acaba esdevenint respecte, amistat confiança i a vegades desengany. És per això que sempre apareix un dimoni de temptació que et fa pensar i somiar en el potser... Potser el millor és intentar trobar la nostra lògica emocional sense despertar cap amenaça en el nostre present.

Jordi Morrós ha dit...

Vols dir que aquest professor realment s'ha enamorat?

Els humans tot sovint fem unes mistifacions dels sentiments força peculiars, i potser en aquest professor l'única cosa que li ha passat és que troba bonics els cabells d'aquesta alumna.

Maria Escalas Bernat ha dit...

No se si s'ha enamorat o no, però l'ha cagat de valent.
Hi ha coses que no es poden fer. I traspassar el límit professor-alumne, i més als cinquanta anys, és una d'elles.