divendres, 1 d’abril de 2011

El dol

Curiosament, ara que fa ja més d'una setmana que va morir, estic més trista que abans. No se ben bé a què és degut, suposo que em surt el cop, la setmana passada va ser tot com en un somni. I sabeu, havia passat tan poc temps que era com si no ho fos morta del tot, podia dir, fa tres dies em va dir això, ahir mateix la vaig tocar, sentia que encara hi era. Com si d'alguna manera pogués capgirar el temps i tornar, poc, només uns dies, gràcies per haver vengut, va dir la penúltima vegada que la vaig anar a veure, és curiós com les frases més intranscendents retornen en aquestes ocasions.
Ara però, la seva absència em cou. Ja quasi no ploro per ella, tot i que plori molt per coses que normalment no m'afectarien tant, però en canvi sento l'esternó pesant, i a vegades respiro petit.
Necessitava que m'expliqués algunes coses. No va a arribar a donar-me la recepta de melmelada de roses, i mira que feia anys que li volia preguntar, però la meva superstició em returava: volia pensar que encara ens quedava temps per parlar, que em deixaria guanyar l'aposta que vam fer quan li vaig dir que estava embarassada: aquest infant el veureu combregar. Per ben poc no podrà ser.
Divendres passat, sortint del crematori ens vam quedar una estona mirant la xemeneia. El fum que sortia. Ella que marxava.
Va deixar una caixa de peücs fets, arrenglerats, de colors diversos: roses, blaus, vermells, verds... Pels que vindran.

3 comentaris:

Assumpta ha dit...

M'has fet emocionar, t'ho dic ben bé de veritat...
I quin detall tan tendre aquest dels peücs... aquestes coses petites les fan les grans persones. Has tingut molta sort de tenir-la :-)

Maria Escalas Bernat ha dit...

Si. He tingut sort d'haver estat amb ella tant temps.

Ítaca ha dit...

"Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa."
Aquest fragment del poema, per a mi és el més bonic, saps no fa gaire em va tocar llegir-lo davant d' un grup de gent i la seva majestuosa i alhora senzilla bellesa em van fer emocionar mentre el llegia, és meravellosament preciós! . Maria, una forta abraçada per a tu i també per ella, doncs ben segur que des de l' infinit t' acarona i t' acompanya. Saps, la meva àvia Margarita ens va deixar de forma terrenal, ja fa més de 10 anys, però jo sempre la tinc present, i és curiós perquè a vegades conec persones, tan bé siguin homes o dones que em recorden a ella. I identifico aquest trets en la blancor de la pell, la claror d' una mirada,la bondat, la lluita i la perseverança.