dijous, 14 d’abril de 2011

La lluita

Em trobo la I. Havíem treballat juntes fa anys. Ella va plegar per tenir cura de la seva filla petita, que ho necessita.
Li pregunto com estan. M'explica els seus progressos, com de contents que estan amb cada petita fita aconseguida, i diu que està convençuda que serà una nena feliç. Que arribarà on pugui, però serà feliç.
I jo penso en quina sort que ha tingut aquesta nena de néixer en aquesta famíla, amb uns pares que no viuen el seu hándicap com un càstig, sinó com un repte, amb uns pares que l'accepten i l'estimen i l'ajuden a treure el millor d'ella, sense forçar-la, amb carinyo, amb respecte, amb acompanyament constant, però sense agobiar-la.
Diu també que no és tan fàcil. Que hi ha moments durs. No em retrata un món teletubi, no nega la lluita. Però tampoc l'esperança, l'alegria, l'agraïment per cada petita passa endavant.
Una vegada vaig llegir que són els fills els que trien néixer dels pares. Estic convençuda que aquesta nena ha triat molt bé.
També estic convençuda que serà una nena feliç. I segur que serà una dona realitzada.