diumenge, 10 d’abril de 2011

Tast de l'altra vida

Quan una noia diu que es vol fer monja, sempre hi ha un munt de gent que la jutja, li demana si s'ho ha pensat bé i li recorda que no podrà tenir fills.
En canvi, quan dius que et cases, mai ve ningú a advertir-te que hauràs de centrar les teves energies en un projecte familiar que farà moltes vegades francament difícil una vida interior molt intensa.
Hi pensava, aquests dies. He estat a Sant Benet, una mica fent neteja interior, que ja calia, una mica d'escriure, una mica d'estudi... Hi he pensat molt. M'agrada, aquest tipus de fer tranquil, atent, senzill, pregar i treballar, donar gràcies a Deu, tenir present la gent que no hi és... no se, m'ha agradat molt.
I així com a les monges se'ls deixa disfrutar dels nebodets (totes les famílies hauríen de tenir una tia monja) va bé que a les que hem fet una opció de vida incompatible amb la vida monàstica ens deixin fer, de tant en tant, un tast d'espiritualitat d'aquella mena.
Us ho recomano.

3 comentaris:

Assumpta ha dit...

M'has fet riure amb això de que totes les famílies haurien de tenir una tia monja ;-)

Jo vaig bé!! perquè la tinc! :-))

No massa monja de monestir, ja que ha estat missionera a l'Àfrica i a Amèrica del Sud, però també em val, oi? :-)

Joan Josep Tamburini ha dit...

¡Ei! I tenir un tiet frare, que és el que jo sóc. Gràcies a això en Pol (9 anys) va anar al camp del Barça i la Laura(5 anys) em truca cada dos per tres per explicar-me les seves coses. És curios. és la meva fiola. Abans, el Dret Canònic no ens deixava ser padrins de baptisme. Quan som els que més ens podem cuidar d'ells i de vetllar per la seva Fe. ¡Ay aquesta esglèsia! Una abraçada: Joan Josep

Maria Escalas Bernat ha dit...

Si, tiet frare també conval·lida!!!
La meva tia monja també era de vida activa, assumpta.
La veritat és que era com una àvia secundària. L'estimava molt.