divendres, 6 de maig de 2011

Els ateus

Admiro els ateus. De cor ho dic, els admiro.
No estic parlant dels menja-capellans de torn. Tampoc parlo dels agnòstics, dels que, sigui per apatia o per mandra o per no se què, no es plantegen l'existència de Déu.
Estic parlant dels ateus. Dels que s'ho han pensat seriosament, i pensen que no hi ha res més. Que més enllà del nostre cos només hi ha fosca.
Admiro els ateus, que són capaços de començar cada dia, sabent com tots sabem que pot ser l'últim, i encarar-lo amb ganes. No se com es pot superar la mort d'una mare o d'un fill des de l'ateisme. Per això els admiro. Perquè hi ha gent que ho fa, sabeu?
Si jo fos atea estaria enfadada amb Déu (perdoneu la incongruència!) per no haver-me concedit la gràcia de la fe. O potser estaria enfadada amb Déu per no existir i haver-me deixat sola. No se.
Sempre m'he sentit intrigada per l'arbitrarietat d'aquest assumpte de la fe: diuen que és un do, i a mi em sembla terriblement injust que a alguns se'ls hagi concedit i a alguns no. Saber dibuixar també és un do, però no et canvia tan irremeiablement la vida com tenir fe o no tenir-ne. I em sembla una gran injustícia que hi hagi gent que s'hagi de llevar cada matí sense confiar en la presència amorosa que ens transcendeix.
No us estic dient que jo cregui en Déu perquè sigui més còmode. Hi ha moments de dubte, evidentment, a tots ens passa. També tinc molt clar que l'opció ètica que estic fent no és per la por al càstig o la confiança en el premi, sinó perquè racionalment penso que és la millor manera de que les coses funcionin. Vull dir que el missatge de Jesús podria ser també un missatge laic. Un ateu pot estar totalment d'acord amb un cristià en que s'ha d'estimar el germà, o lo de la biga i la palla, o mil coses més.
Els que creiem en Deu, però, tenim un plus en el missatge de Jesús, que fa que la vida s'encari d'una altra manera. I les penes i les zones fosques, que hi són, es viuen diferent, i cada nit donem gràcies al que se'ns ha estat concedit. I ens sentim estimats.
Per això sempre he admirat els ateus. Perquè no tenen tot això, i malgrat tot, continuen vivint i sent feliços, i per això penso que són molt forts d'esperit.

4 comentaris:

Assumpta ha dit...

La meva teoria probablement et semblarà absolutament infantil... i potser ho és, però jo me la crec totalment.

Déu és bo, Déu ens estima... tot Ell és amor...

Com pot ser doncs que a uns doni el do de la fe i a altres no? Oi que sembla que no pot ser? Doncs si sembla que no pot ser, és que NO és.

Déu no faria res injust... La injustícia és dolenta.

Conclusió: Déu dóna el do de la fe a TOTHOM... però a cadascú li arriba en un moment diferent de la vida (el concepte "temps" és quelcom que tenim nosaltres, en aquest món). Hi haurà a qui li arribarà aquest do des de petit, a altres de joves, d'adults i a alguns una dècima de segon abans de morir... Tant hi fa. Déu els donarà la mà igualment :-)

Un monjo de Montserrat (el Pare Hilari Raguer) que ens va fer un Curs al Seminar de Tarragona (de l'Associació Bíblica de Catalunya, els Cursos d'Estiu) ens va dir, com a reflexió personal, que ell creia en una mena de "Teoria de la il·luminació final" i jo també hi crec :-)

Dit això... és cert que hi ha gent que passa la immensa majoria del temps (temps humà) pensant que és atea, sense creure en Déu i que sí, penso com tu, que té mèrit la gent que, pensant així, mira de tirar endavant, de ser bona persona, de portar una vida humanament bona... però, vols dir que Déu no els està ajudant d'alguna manera? :-)

Gemma Sara ha dit...

Hola Maria, jo sóc d'aquests ateus que dius que no hem rebut el do de la fe. A mi em sembla molt misteriós aquest do que teniu els creients, perquè per mi és una evidència que Déu no existeix, però això no m'impedeix fer una vida feliç i sentir-me estimada per la gent que estimo, és a dir, per mi no és una manca no creure en Déu, per tant no té cap mèrit viure sense ell, és viure, simplement, sense més enllà. (Bé, és veritat que de cara a la mort potser és menys traumàtic creure en Déu, però em sembla que tampoc us fa molta gràcia, no? ;)

Gemma Sara ha dit...

Ah, i estem d'acord que podem compartir els valors del cristianisme sense ser cristians, són valors de la humanitat, dels drets humans...

Silveri Garrell ha dit...

La felicitat dels ateus només es pot entendre en que viuen en certa forma una gracia de Deu especial que els fa feliços de tal manera que no saben d'on els arriba la misteriosa felicitat i ni tan sols volen esbrinar-ho. Es la diferència amb nosaltres els creients que SI sabem d'on ens venen els regals i fem meditació per aprofundir en el Misteri. Però la felicitat dels ateus es gracies a les pregaries dels creients. Es clar que Deu no els fa favors gratuitament, altres son els que "paguèm" o que "paguen" també els martirs..