diumenge, 31 de juliol de 2011

Aixecar-se (o no)

Tinc molt clar que quan vaig a l'ofici de les Santes (del qual us he parlat aquí, aquí, aquí i aquí ) estic treballant. Em paguen per tocar.
Però resulta que no deixa de ser una missa. Sempre que hi vaig tinc el mateix dilema. Segueixo més o menys la missa, els músics estem a un racó. I no se mai si fer o no evident que estic a missa. O sigui, si aixecar-me en els moments claus.
Aquest any ho he fet, ves per on. Fa una mica de tall, però ho he fet. Era la única persona de l'orquestra que es va aixecar quan llegien l'evangeli, o en la consagració. Estava, deixeu que ho confessi, una mica incòmoda, perquè com a oboè estic asseguda just al mig de l'orquestra, i tenia la sensació que "se'm veia molt"
Però a l'hora, pensava que també està bé que es vegi. Vull dir que a vegades tinc la sensació que els cristians som més invisibles que altres tendències.
Us en poso un altre exemple. Els meus fills van a una escola laica. En aquesta escola hi ha un menú per a alumnes musulmans. Alguns cops els meus fills s'han quedat a dinar en divendres de quaresma, i jo he valorat la possibilitat de demanar per a ells un menú de cristians. No ho he fet, però no deixo de pensar que a vegades, per respecte, per no molestar, per no fer les coses difícils, ens estem tornant invisibles.
Per a mi el fet cristià va molt més enllà d'aixecar-se en una missa, o de menjar o no peix en divendres de quaresma. No se si sóc irreverent si ho dic, però no deixa de ser anecdòtic. Però a l'hora penso que, com en les relacions de parella, moltes vegades en aquest aspecte l'important són la multitud de petits detalls.
A vegades fa tall mostrar-se, manifestar-se, donar testimoni. Tampoc no se si vaig ser testimoni o algú va pensar que estava cansada de seure i aprofitava per aixecar-me quan podia.
La veritat, m'és igual el que van pensar els altres, però si m'importa el que sento jo.

4 comentaris:

Ramon Bassas ha dit...

Ben dit. Una vegada vaig assistir, per casualitat, a l'inici d'una xerrada sobre hàbits alimentaris de la diversitat religiosa als hospitals. Era un divendres que Quaresma. En el mateix hospital on es feia la xerrada (el de Mataró!), no s'hi podia menjar res que no fos carn, al restaurant. Quan ho vaig fer notar, tothom es pensava que ho deia com de broma.

penso que això té dos efectes negatius. Un, pensar que ja no hi ha cristians, a Mataró. Dos, tractar el fet religiós com quelcom forani, exòtic. les dues coses són d'una idiotesa monumental. Però estem en aquest paradigma.

Jo tb he anat 20 anys a Missa de les Santes, co si diéssim, formant part de la meva feia. I també m'aixecava. ben fet.

Assumpta ha dit...

Tens TOTA la raó i t'aplaudeixo que t'aixequessis... igualment, ja imagino que et senties una mica "estranya" essent tu l'única que s'aixecava i pensant això que "se't veia molt", però crec que vas fer molt bé :-)

Jo tinc el costum que, quan surto de casa, em senyo... i a vegades, si just sortir, passa una persona molt a prop, m'espero a que passi i em senyo després... si hi ha més gent però són a més distància doncs res, em senyo i ja està... però llavors em pregunto: "si jo tinc aquest costum, per què sembla que em fa una mica de vergonya fer-ho quan hi ha algú molt a prop? és que tinc por "que se'm vegi molt"?... Doncs res, encara que sigui una tonteria, a partir d'ara, passi qui passi jo em senyo i tan feliç :-))

En quant això que em dius del menú, fa cosa d'uns tres anys, un mossèn em va explicar que feia més anys, a una escola en la que ell anava a fer classe, havia proposat que els divendres de quaresma hi hagués l'opció que els nens poguessin triar alguna cosa de peix, o truita... i poc més que se li van riure a la cara... ell comentava que actualment, en aquesta mateixa escola, hi ha el menú especial per alumnes musulmans.

M'ha cridat l'atenció quan ho has explicat, perquè m'hi has fet pensar.

sísifo ha dit...

Yo no soy cristiana. Pero valoro tu gesto.
Considero que deberíamos expresarnos (en la religión o en cualquier otro ámbito de nuestra vida personal) como creamos conveniente siempre que eso no suponga coartar la libertad de nadie.
A menudo, “por no molestar” dejamos de hacer cosas o, lo que es peor, dejamos que nos molesten a nosotros.
Llámese ponerse un hiyab, piercings, llevar el pelo de colores o levantase en misa. Cada uno cree en lo que cree y eso no debería hacer daño a nadie.
¡Brindo por todo aquel que sea capaz de expresarse sin miedo!
Un saludo.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Ramon: em sembla que a tu t'ha passat alguna vegada el mateix que a mi: que gent m'ha dit "ah, doncs no sembles catòlica". Gent que es pensa que els catòlics són gent tancada, estremista, etc.
Assumpta: a mi això de senyar-me, o no, em passa en alguns àpats especials, i quan vaig en avió. Em fa tall, també. I també alguna vegada dissimulo, o espero a que no em mirin.
Sísifo: totalment d'acord amb tu