dilluns, 18 de juliol de 2011

Pescado fresco

Record el meu padrí, amb el capell de palla i la camisa vella descordada, arribant de pescar amb una senalla ben atapeïda de peixos de tota casta: serrans, vaques, donzelles, esparralls, raors, aranyes, calamars o sípies, depenent de la temporada o del lloc on haguessin anat a pescar. Molts peixos encara boquejaven i es movien nerviosos, lluents i porucs. A mi m'anguniejaven: semblaven horroritzats, sense entendre què els passava, alguns amb la mandíbula destrossada per l'ham, lluitant frenèticament contra no sabien què, fent contorsions per intentar tornar a l'aigua salvadora, sense saber que estaven totalment sentenciats i maldament tornessin a l'aigua ja no podrien viure més.
En canvi, m'agradava acariciar els calamars i veure la fosforescència de la pell canviant de color. Em semblava màgic. A més els calamars no em feien llàstima, suposo que perquè arribaven ja tots morts i no se'ls veia cap ferida.
És típic, quan un pescador arriba, mostrar la feta als que estan a port. Si hi ha un col·lectiu que sigui propens a bravejar és aquest. Fa molts anys, al port de Pollença, on anaven molts militars a estiuejar, el meu padrí estava mostrant la pescada a peu de pantalà. Acabava d'arribar, i els peixos encara es movien, i tothom feia espants. Va passar per allà una senyora molt estirada i tota endiumenjada, la dona d'un coronel importantet de Madrid.
I es va dignar a acostar-se al meu padrí, que tot joiós assaboria l'èxit del matí, va fer una ullada a la senalla, i parlant poc a poc, amb aquella veu engolada i arrossegant les vocals, va dir-li al seu acompanyant, sense ni mirar al meu padrí:
“En Madrid sí que comemos pescado fresco!”
El meu padrí es va enrabiar molt, però la meva padrina ho explicava morta de rialles, realment és impressionant que la senyora no s'avergonyís de la imbecil·litat supina que estava dient.

Pensava en aquesta anècdota l'altre dia, parlant amb en Toni. Estic a Sa Ràpita, el meu racó de món preferit (no el més maco, segur, però el meu, al capdavall). Els ajuntaments dels quals depenen Sa Ràpita i S'Estanyol tenien un projecte molt interessant, de fer un passeig al llarg de la costa, on es pogués anar en bicicleta i caminar sense por a que els cotxes se t'enduguin per davant. Però la llei de costes ho impedeix. Resulta que costes està a Madrid, ja es sap que a Madrid hi entenen molt de costes, i a més mengen peix més fresc que nosaltres, i consideren més apropiat una carretera amb una vorera just a ran (m'estranya que encara no hagin matat a cap infant, suposo que quan hi hagi una desgràcia tothom es lamentarà)
Damunt les roques de davant ca nostra hi havia fins fa uns anys uns escà, o sigui, una petita construcció per a guardar una barca. N'hi havia molts a Sa Ràpita, cosint el literal. Eren centenaris, fets de pedra, amb porta de fusta, i feien olor a llargues estones guaitant el mar. Els joves ens hi trobàvem a recer d'un o altre per xerrotejar els vespres d'estiu. La llei de costes, però, els va fer enderrocar tots, algú en un despatx a Madrid, sense pensar en l'encant o valorar si realment era un atemptat al paisatge (que no ho era) va decidir enderrocar una part important del nostre patrimoni.

Així ens va, depenent de lleis de costes redactades i fetes complir des dels despatxos de Madrid per senyors encorbatats que sí que comen pescado fresco.

1 comentari:

Joan Josep Tamburini ha dit...

A mi em recordes aquella senyora que va demanar "huevos frescos" i es va empipar molt perquè la pagesa l'hi va portar uns acavats de collir del galliner i que estaven ben calentets...Una abraçada: Joan Josep