dijous, 15 de setembre de 2011

Els problemes dels fills

En Miquel té un problema. En parlem una estona, camí de música. Ell està realment angoixat. Quan arribem a l'escola de música, m'abraça llargament. Estem una estona així, abraçats els dos, jo li beso el cabell, ell es separa, em mira i em diu, almenys tu m'abraces.
Es gira i s'en va a l'escola. Jo de tornada a casa, penso tantes i tantes i tantes coses que no se per on començar.
Com voldria estalviar-li els problemes. Que creixés feliç i confiat, sense haver d'enfrontar-se a coses que el superen. Malgrat sàpiga que és impossible, que la manera de créixer és tenint problemes i superant-los, com voldria poder fer-li la vida fàcil. Quin dolor que ens fa a les mares el patiment dels fills.
M'agradaria dir-li que és bo tenir alguns problemes, i que aquest en concret és senyal de que és bona persona. Que les qualitats que ara el fan tan vulnerable són les que el faran un adult feliç i capaç d'estimar i ser estimat. Que a vegades ens hem de tirar a l'esquena els problemes i tirar endavant. Que segurament ell ha de fer un canvi en la seva estratègia, però que l'ha de trobar ell, que no li podem donar mastegat, entre altres coses, perquè tampoc nosaltres sabríem ben bé com fer-ho.
No puc fer res: no puc estalviar-li problemes, no puc solucionar-los-hi, només puc estar al seu costat, com a mare, i vetllar d'abraçar-lo quan ho necessiti.