dimarts, 18 d’octubre de 2011

La JOBAC

Em van preguntar què era això que anava a fer diumenge passat a la tarda i no vaig saber què dir. Com explicar el que va ser la JOBAC per a mi?
No podia explicar-ho en una resposta curta.
Després hi vaig anar pensant. En un moment concret, quan tenia vint anys i em pensava que em menjava el món, em vaig acostumar a revisar la meva vida. A la llum de l'evangeli. I a què aquesta revisió em portés a un compromís. En el que jo podia fer.
No érem il·luminats, ni sectaris, ni perro-flautes. Els grups eren força homogenis. Encara recordo un company divagant sobre què era i què no era sortir amb una noia. Ens vam acostumar a dur sempre una bíblia i posar-la damunt la taula. Perquè sempre hi fos present, malgrat alguns dies no la obríem.
Ens vam ajudar molt. Vam forjar amistats més fortes que les ventades de la vida. Algun es va perdre pel camí, altres van trobar parella. El Bartolo es va morir. L'Àngels es va fer carmelita. L'Àlex també va entrar en una comunitat, on hi ha estat divuit anys sense perdre el contacte amb el grup, i de fet, va venir a la trobada el passat diumenge.
Molts joves se sentien força lluny de l'església “oficial”, però passar per la Jobac els feia conèixer capellans tan “enrotllats” que es replantejaven tot el tema, i arribaven a acceptar la universalitat de l'església, o sigui, que tots hi cabem.
Els joves que vam passar per la Jobac sentíem que allà parlàvem del que realment ens preocupava. Sentíem un Jesús de veritat, implicat en els barris, en els problemes dels joves, que ens interpel·lava, molt sovint incòmode en els seus plantejaments.
Ser de la JOBAC em va ajudar a créixer com a persona i com a cristiana, i sempre n'estaré agraïda.

Deixeu-me que us expliqui una petita anècdota. Jo sempre he tocat a totes les celebracions. De fet, em sembla que en l'únic casament al qual no he tocat ha estat en el meu!
Bé doncs, les vetlles pasquals a Tarragona eren molt reeixides. Els músics ens ho curravem molt, i la veritat és que la música sempre era de bastant nivell, amb molts músics molt variats. Això implicava, però, que moltes vegades no podiem estar tant per a la celebració, perquè estavem preparant partitures, o tocant, o el que fos.
Recordo una vegada que el Toni Roman portava els cants. I just abans de començar la vetlla, darrera aquelles cortines de pedaços a quadrets (recordeu?) en Toni ens va proposar fer una senzilla pregària. Perquè després segurament estaríem atabalats, però convenia recordar bé el que fèiem i perquè.
Aquest era l'esperit de la JOBAC. Al servei, però mai perdent la raó que ens hi portava: l'esperit.

Diumenge passat, a la trobada de presentació del llibre que sobre la Jobac ha escrit la Montserrat Sintes, ens vam retrobar molts. Per a mi va ser molt especial tornar a tocar a la celebració, al costat del Jordi, el Dani i el Miquel Àngel, amb els quals havíem tocat en tantes pasqües, amb el Morlans portant els cants, com no.
Em pregunto què viuran els meus fills. Si podran trobar, com jo vaig trobar, algun grup que els faci sentir part de l'església com a mi em va fer sentir la JOBAC.


6 comentaris:

quim ha dit...

Molt bé!! m'ha agradta molt i ajuda a dinbar sentit al que vam fer, ser i viure, i ara això ens segueix ajudant a sentir el tresor profund ee la fe i anar al que e´s fonbamental, ara de més grans. Moltes gràcies pel treu tedstimoni i per la TEVA MÚSICA, teu, quim cervera

Jordi Morrós ha dit...

Les sensibilitats religioses deuen ser una mostra més de les diferents sensibilitats humanes.

Guaita els carcamals i cavernícoles de "Germinans germinabit" (GG) com comenten la trobada del diumenge 16.

http://www.germinansgerminabit.org/splendor2011/splendor2011.htm

Les sensibilitats poden ser diverses, però el respecte no s'hauria de perdre mai, i aquesta gent de GG fa anys que han perdut el més mínim sentit del què vol dir ser respectuós des de la diversitat.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Jordi, aquests de Germinans fa temps que no els llegeixo. No es mereixen ni un segon de la meva atenció.
Quim, moltes gràcies a tu, per tot.

Anònim ha dit...

Bon dia, Maria. No és que vulgui comentar la teva entrada, sinó que et ull recordar que esper que m'enviis una foto teva per fer l'article de Ressò sobre el teu llibre. si t'estimes més que no surti la foto, m'ho dius i només hi posaré la portada del llibre. Recorda que la meva adreça és datiljlj@infocampos.com.

Una besada.

Jaume Lladó

Mariona ha dit...

Hola!! No sé ben bé com, "he anat a petar", al teu blog, i m'ha agradat. Només dir-te, que crec que sí que és possible que els teus fills puguin viure així la fe, en el món en el que vivim.
Tinc 19 anys i, tot i que costa trobar llocs on es visqui realment el missatge de Jesús, hi ha pasques joves, hi ha Taizé amb molts joves (moltes guitarres, molts cants, moltes il·lusions)...Déu hi és sempre, només cal buscar-lo!

Anònim ha dit...

Hola!! No sé ben bé com, "he anat a petar", al teu blog, i m'ha agradat. Només dir-te, que crec que sí que és possible que els teus fills puguin viure així la fe, en el món en el que vivim.
Tinc 19 anys i, tot i que costa trobar llocs on es visqui realment el missatge de Jesús, hi ha pasques joves, hi ha Taizé amb molts joves (moltes guitarres, molts cants, moltes il·lusions)...Déu hi és sempre, només cal buscar-lo!