dijous, 8 de desembre de 2011

Aprendre a anar en bicicleta


Ahir des del balcó de casa vaig veure al parc una mare ensenyant a anar en bicicleta al seu fill. Tots hi hem passat, per aquesta època, les meves lumbars encara ho recorden. És extenuant: has d’agafar la bicicleta, empènyer-la una estoneta, anar corrents amb el teu fill, que agafa el manillar entusiasmat i vacil·lant, i després, quan et sembla que ha arribat a una certa velocitat, llençar-lo, deixar-lo anar, però continuar corrent al seu costat perquè en qualsevol moment pot perdre l’equilibri.
Algunes vegades li crides “Ja vas sol”, i només aquesta paraula màgica fa que es desequilibri i hagis de tornar a agafar-lo. Altres vegades el nen s’enfada quan cau, perquè diu que l’has deixat anar abans d’hora, o massa tard, i no entén que l’única manera d’aprendre a manejar la bicicleta és anar caient unes quantes vegades.
Jo veia els progressos d’aquell noi, que tindria uns sis o set anys, i la mare que corria esperitada al seu costat, i algun cop el noi queia i es girava a la mare, que havia quedat erera i anava ràpidament a espolsar-li la roba i a fer-lo tornar a pujar a la bicicleta. Veia també, o m’ho semblava des de la meva distància, que la mare era qui tenia més confiança en que el nen era capaç d’aguantar-se amb dues rodes.
Ben bé és això, del que es tracta quan eduquem, oi? Hem de saber acompanyar els nostres fills. Moltes vegades això ens fatiga enormement, però no podem deixar de córrer al seu costat, mantenint moltes vegades la nostra presència ben a prop però anant-los deixar anar ben a poc a poc, perquè vagin aprenent a anar sols.
A vegades la temptació de mantenir la nostra mà ferma a la seva bicicleta és molt forta. Tenim por que es facin mal, o que vagin per camins que no són ben bé els que nosaltres havíem pensat per a ells. Cal però ser conscients que no hi podrem ser sempre, i que a vegades, si mantenim la nostra ma, enlloc d’ajudar-los els tallem les ales.
I molt sovint veiem en ells un potencial que ni ells sospiten.
Som mares, doncs. I correm a bufar-los genolls quan han caigut, però si els estimem de debò, els farem tornar a pujar a la bicicleta i a pedalar.
Encara que això signifiqui que s’allunyin de nosaltres.

2 comentaris:

Toni Casanova ha dit...

M'ha encantat el símil Maria !! Que la simple observació de la mare ensenyant al seu fill anar en bici t'hagi evocat tota aquesta reflexió et fa una persona molt rica.
Et felicito sincerament per la teva habilitat escriptora i per compartirh-ho en el teu blog i el teu llibre.

Salutacions. Toni Casanova.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Moltes gràcies Toni.