dilluns, 26 de desembre de 2011

Nadal difícil

Ha estat un dia de Nadal difícil. El terrible constipat que arrossego des del primer dia de vacances ho ha fet encara més difícil. Estic com borratxa de cansament, talment com si se m’hagués posat damunt un elefant invisible, tinc el nas en carn viva, em molesta la llum als ulls, em fa mal tot el cos en general. Em sap greu perquè per a mi aquest Nadal ha estat tèrbol: tot ho veia com de molt enfora.

Ha estat el primer Nadal sense ella. No l’hem anomenat, però ha estat present en els nostres cors. Se’m va fer molt difícil, a missa, no tenir-la allà, rosari en mà, a primera fila. A l’hora de dinar, ja feia anys que amb nosaltres només compartia les postres. Li anava malament dinar tan tard, menjava frugalment a quarts d’una, i després s’asseia amb nosaltres a fer els torrons, a una hora que per a ella era gairebé la de sopar. Feia la ploradeta quan els nens deien el vers. Ens renyava si trobava que bevíem massa cava, cosa que a alguns ens feia riure i a altres els feia ràbia. Intentava ficar cullerada a totes les converses. Quan va anar fent-se gran i perdent la força, s’asseia i vigilava des dels seus ulls petits sense dir gaire res. De tants anys de preguntar-nos si seria el darrer, ja ens hi havíem avesat, i quasi que ens va venir de nou que ahir ella no hi fos per primer cop.

Però també ha estat el darrer Nadal sense el petit Bernat, que ens vindrà, si Déu vol, amb la primavera. Ens va fer gràcia pensar en com ens asseuríem l’any vinent, calcular on posaríem la trona, preguntar-nos si el proper dinar de Nadal s’aguantarà assegut o encara farà tentines. Gràcies al Bernat, el Tió continuarà visitant-nos i rebent cops de bastó, i els reis encara vindran amb misteri durant uns anys més.

Aquest Nadal boirós, mig trist mig esperançat, m’ha fet pensar molt ardentment en els que simplement no l’han passat amb els que voldrien estar. Els que en aquests dies noteu més ardent l’absència d’algú estimat, rebeu del més profund del meu cor una gran abraçada.

Potser és això, fer-se gran. Tenir absències el dia de Nadal.


4 comentaris:

Jaume Pubill Gamisans ha dit...

Fer-se gran és notar absències el dia de Nadal però també saber acceptar millor aquestes absències, saber mesurar justament les anades i vingudes i saber que la joia total no la tindrem ami aquí... Per molts anys, tieta!
Una abraçada

Anònim ha dit...

Algú va dir que la vida és un sospir entre dues eternitats. Com de meravellosament saps enllaçar sospir rere sospir Maria. Bon Nadal i bon any.

Vicent

isabel ha dit...

He trobat el teu bloc per casualitat i el que hi he pogut llegir m'ha agradat molt. L'aniré visitant de tan en tan...El Nadal és una història que es construeix amb el temps. A les absències s'hi sumen nouvinguts i noves experiències i amb el temps sempre hi apareix un dolor somort, melangiós, que encara li dona més sentit perquè sino no estariem vius... Tot plegat ens fa més savis.
Molt bon any!!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Jaume, tens raó. Ens anem fent grans i anem sumant absències. I ens sentim vius, també, de part dels que ja no hi són.
Vicent, molts gràcies pel compliment, i ban any també a tu. Isabel, passa-t'hi sempre que vulguis, ets molt ben rebuda. Espero no decepcionar-te!