diumenge, 22 de gener de 2012

Llegir, escriure


M'agrada llegir. M'agrada escriure. Ja que només tinc una vida, almenys puc viure també les dels que palpiten en els llibres que m'acompanyen.
De fa anys visc un munt de vides a l'hora. Per una banda, la dels llibres que llegeixo.
Ara estic amb la Raquel, (Muriel, com m'agrada, com m'agrada) No us la perdeu: La gatera, de Muriel Villanueva, ed. Amsterdam. Premi Just M. Casero 2011. la Raquel, que vaig conèixer divendres passat en aquest llibre de la Muriel, em té des d'aleshores pendent d'ella, i com m'agrada veure-li els peus nus a la sanefa de les rajoles d'aquests dos pisos bessons que té, i la roba que duu, i com m'agrada l'Arnau, i aquest Ricard... buf, no sabria dir-te.
A més, visc també unes altres vides: les dels meus personatges, que sovint em xiuxiuegen quan estic mig dormida, o mig desperta, la seva història. Després m'assec davant l'ordinador els dic, què era això que em deies mentre m'adormia? però ells callen juganers, i m'obliguen a buscar, escriure, suprimir, suprimir i suprimir i tornar a escriure i deixar-ho en cursiva a veure si demà em tornen a xiuxiuejar i aconsegueixo recordar què em van dir. I és que algunes vegades tinc la sensació que no estic escrivint la història, sinó que ella em va triar a mi.
No se si alguna vegada publicaré aquest novel·la. Però si se que haurà valgut la pena conèixer aquests personatges, alguns infeliços, alguns malvats, altres lluitadors. Sento que en algun lloc són vius, en alguna dimensió que no se ben bé si depèn de mi.
Aquests dies estic molt enfeinada i els tinc una mica adormits. Se el que passarà: com els gats, tots dignes, quan torni a buscar-los em faran el buit, pagaran amb el silenci els llargs dies d'absència.
Després, però, quan ja m'hagin perdonat, s'asseuran aquí darrera, gairebé tocant el respatller de la cadira, i em diran les seves penes. I es barallaran, no, això no ho diguis així, no em deixis sol, dona'm alguna alegria, que tinc la vida cosida de penes.
Ara deia que visc la vida dels meus personatges, però potser són ells que viuen a través meu, qui sap.