dissabte, 10 de març de 2012

Aquests nusos que s'han de desfer

Vaig a visitar el Julián, que em rep amb el seu somriure mig tímid i les seves formes suaus.
No m’enganya, però. Se que quan em tingui estirada boca avall i posi les seves mans d’acer a la meva esquena veuré les estrelles... i no pas de plaer!
Tot just començar ho nota. Estàs tocada, em diu.
És veritat, li contesto. Ha estat una setmana molt dura emocionalment. Amb molts dies aspres, amb tanta feina que no em veia amb cor de continuar, amb greus conflictes que m’han corcat l’ànima.
Mig em renya. Ja fa anys que em coneix, i em sembla que ja m’ha donat per impossible. M’abandono a la saviesa dels seus dits sobre la meva esquena mentre em parla amb veu dolça.
Sóc massa emocional, em diu. Sento massa les coses, m’entrego massa, em mullo massa, m’implico massa... i això passa factura al meu cos.
Si, tens raó, li dic. Hauria de trobar la manera de no deixar que les emocions em sacsegin tan fort.
Fem broma buscant el nom d’un medicament que em protegís d’aquestes tensions. Emocionul és el nom que guanya.
Estem una estona en silenci, i cada nus que troba en el meu cos, penso, és una llàgrima que no he deixat escapar, un crit que no ha sortit de la meva boca, una pregunta que no ha trobat resposta. Em fa mal, molt mal, però continua implacable i amabilíssim desfent la maranya de les meves emocions enquistades.
Com és possible que em facis tan mal? –li dic –Trobes punts de dolor que no sabia que tenia.
No el veig, però se que està somrient.
Després ve la continuació.
Podries buscar una manera de bloquejar les emocions, diu. Però pensa que et perdries moltes emocions dolentes... i moltes de bones.
Té raó.
Ha estat una setmana molt dura. Però també m’han passat coses bones. He sentit l’escalf de l’amistat intensament. He rigut molt a la sala de professors. Algun alumne m’ha fet sentir agraïda de la meva feina. He gaudit de la música. I aquests dies hi ha una lluna esplèndida que enamoraria a les pedres.
Si bloquejo les emocions em perdré tot això, i no vull.
La solució?
Ves a córrer, diu. Descarrega adrenalina.
Ara hi vaig, doncs.
Tot i que em sembla que per treure tots els nusos hauria de fer una ultra-marató.