divendres, 23 de març de 2012

Un any

No ens n'hem adonat, i ja ha passat un any sense ella. L'altre dia, mirant un vídeo dels nens quan eren petits vaig sentir la seva veu de lluny, i un calfred em va recórrer l'espinada. És curiós com la veu és de les primeres coses que s'obliden de la persona.
Ha estat un any intens. Molt dur emocionalment. Ara se que no sóc la mateixa que ella va estimar, que he crescut, que m'he fet un any més sàvia, un any més pecadora, un any més persona, en aquest any que hem viscut sense ella passant el rosari a la taula camilla, mirant la finestra que guaita al mar. D'alguna manera em sento deutora del seu mestratge.
Malgrat se que no li explicaria ara les meves angúnies, com voldria tenir-la a prop encara. Tinc una foto seva a l'estudi. La miro, amb el seu etern vestit de topos, la mitja rialla, la feina a la mà, el cistell on guardava els seus tresorets.
Potser des d'algun racó del cel fa randa i mira els meus fills complaguda.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ningú marxa mai del tot quan queda un record... Per això no ens hem de sentir sols...