divendres, 13 d’abril de 2012

El salt al buit

La fe no va de certeses, sinó de confiança. No funciona amb respostes fàcils, sinó amb esperança, que molt sovint se’ns fa costeruda. No deixa de ser un gran salt al buit. Algú amb més fe que jo, dirà que aquí hi ha la gràcia.
Jo, que em descobreixo pobra de fe, voldria en moments dolorosos com aquest tenir certeses, potser perquè davant de la mort d’una persona jove em flaqueja la confiança, perquè costa de creure que això sigui just. Voldria que algú em pogués demostrar que de veritat tot això té sentit. Que hi ha alguna raó de ser.
Com voldria saber-ho segur. Però no.
Ahir parlant amb els alumnes d’ètica sobre les sectes els deia precisament això: que davant les grans preguntes de la vida només trobaran més preguntes, i que desconfiïn sempre dels que els donin respostes absolutes i categòriques.
Ara mateix, però, com voldria, com desitjo, una resposta absoluta i categòrica que em digui que la mort de la Marga té algun sentit.

4 comentaris:

deomises ha dit...

Arran del teu comentari al blog de l'Assumpta, arribo al teu, de blog. I em trobo amb la mala notícia i, tot seguit, amb el salt al buit. Mal inici per començar a llegir-te?

Per si de cas, tornaré per ullejar millor d'altres posts. Malgrat tot, els escrits són sangglaçadors i de qualitat. Idò!


d.

Montse ha dit...

La mort no té cap sentit, la mort arriba quan menys t´ho esperes, la mort és injusta, la mort és desitjada quan algú pateix, la mort és associada a la gent gran, la mort no s´ensenya a les escoles, la mort no s´estudia a les extraescolars, la mort..... La mort de la Marga no té cap sentit, no hi ha una resposta absoluta. El sentit és que la vida està plena de contradiccions i de contrastos. Hume va dir que res existeix sense la causa i efecte. La vida no existiria sense la mort i la mort no existiria si no existís la vida. Segur que la Marga ja ha trobat sentit allà on sigui.

Assumpta ha dit...

Doncs a vegades hi ha coses que sentim però no sabem explicar... però crec que la MONTSE fa un comentari molt maco. És així... A mi se m'han mort diversos cosins de la meva edat al llarg del temps, el primer quan teníem 19 anys, després un altre prop dels 30 i el darrer amb 49... Dos de malaltia i un d'accident de cotxe.

Crec que ara estan millor, ho crec sincerament... ara bé, com ho explico? :-) Doncs no ho sé... De fet, seria tan absurd que vinguéssim a aquest món per passar uns anys i després res, que si no poso una mica de transcendència a la meva vida no entendria res.

A mi em resulta impossible no creure. Jo no puc "no-creure". Si intento imaginar-ho em resulta increïble :-)

I això no vol dir que jo sigui millor o pitjor... no, no, això no té res a veure, no. De fet, jo sóc bastant desastre i conec persones magnífiques que no són creients... No, no vull pas anar per aquí. Tan sols vull dir que, si deixo anar el meu cap lliure, sempre em porta a un pensament transcendent, creure en un Déu que ens estima em resulta lògic, tant des del cor com des del cap... Pensar que el que ara ens pot semblar injust, com la mort d'un jove, algun dia tindrà el seu sentit ple, és on em porta la meva reflexió.

Crec que m'explico fatal... però espero que s'entengui :-)

Maria Escalas Bernat ha dit...

Deomises, espero que no sigui mal inici i que et vagis passant per aquí. Espero també poder transmetre en aquest blog les meves immenses ganes de viure i el meu optimisme.
Montse, moltes gràcies pel teu comentari, de debò.
Assumpta: moltes gràcies també pel teu comentari. Jo també sento que està millor, però saps? quan reps una sotragada com aquesta intentes entendre-ho, i enlloc de fer-ho amb el cop ho intentes fer amb el cap… i no funciona!