dissabte, 7 d’abril de 2012

I ara què.

I ara què?
Com s’han pogut capgirar tant les coses?
I tot allò que ens deies?
Eren tot paraules maques? Jugaves amb nosaltres? O només volies donar una mica d’esperança buida a les nostres vides sense sentit?
Ens has ensarronat com tots els altres.
On és ara el teu regne?
T’han clavat a la creu, i fins i tot tu has dit Déu meu perquè m’heu abandonat. Fins i tot tu has defallit.
T’han derrotat. T’han torturat, humiliat i assassinat cruelment, i el teu Déu els ho ha deixat fer. No eres el seu fill?
Ara ets mort, amortallat en una tomba nova.
I ens hem quedat sols.
Estem decebuts, tristos, perduts. No ens queda esperança.
Tot s’ha acabat.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Sí, sí, plora com una Magdalena. Però, com la Magdalena no deixis de considerar que fins aquí ja ha valgut la pena. Ell, tant estimat, l’ha alliberada, l’ha capgirada, l’ha seduïda. Demà, avançant-nos al nou dia, deixem-nos dur per la intuïció, per un impuls de vés a saber d’on... un últim contacte, un acomiadament... Com sempre, l’amor més intens de Maria s’avança als altres amors. Atansem-nos al que queda d’ell, necessitem quelcom més, esperem quelcom més... Es Pasqua, tindrem quelcom més!