dissabte, 28 d’abril de 2012

Visca la química!

L'amor són només reaccions químiques del cervell i dura com a màxim tres anys.
Amb aquesta contundència s'expressava l'Y, un alumne de quinze anys, recolzat a una paret, parlant amb la X, una companya seva de classe. En la poca estona que els vaig sentir parlar, ella no va discutir-li aquesta afirmació sorprenent en un adolescent.
Em van fer pensar una estona llarga. En algun moment de l'adolescència vaig pensar quan m'enamorava que era química cerebral? Tant han canviat els joves? O és que jo era terriblement beneita?
Avui he vist que l'Y i la X anaven agafats de la mà i es feien una moixaina.
Sigui cupido, sigui química, sigui la màgia de la primavera, benvingut sigui aquest arrabatament.
No se si els durarà tres anys o tres mesos, però en bona hora s'hi han trobat.
Visca la química!

3 comentaris:

Assumpta ha dit...

Hehehehe jo no sé si ho pensa o no, però com a tema per lligar li va resultar bé, no? :-))

Anònim ha dit...

En J afirma que l'amor i les relacions tenen data de caducitat. Jo afegeixo que sí que és veritat que l'enamorament passa, que hi ha moments en què seria molt fàcil dir prou en una relació, però quan decideixes passar tota la vida amb una persona hi ha d'haver molt més que un enamorament. Dir que és l'amor el que s'acaba... jo no hi estic gens d'acord: l'amor és molt més que la química (que recordo que estava molt bé i que a vegades l'enyoro), és una complicitat, és un respecte, és un compartir bons moments i no tant bons, és no saber-se sola (quantes amigues separades que van decidir que volien una relació millor (millor?)ho estan!), és disfrutar més del sexe, i tantes i tantes coses...

Martha

Maria Escalas Bernat ha dit...

Si, Assumpta! Em va sorprendre que li digués això perquè jo el veia enamorat d'aquesta nena des de 1er d'ESO (ara fan tercer) Veig que li va funcionar.
Martha, tens tota la raó.