diumenge, 6 de maig de 2012

Si hagués tornat a trucar.

Sempre que penso en ella la veig dalt del tobogan, amb la seva cabellera rossa i espessa lluint al sol. És curiós com molt sovint recordem gestos petits i intranscendents.  Érem veïnes, teníem la mateixa edat i vam anar juntes a catequesi. Ella també tocava el piano, també era la germana major, ens agradaven les mateixes xuxes, teníem massa coses en comú per no fer-nos amigues.
Era una nena encantadora. Tenia la veu una mica esquerdada i els ulls molt expressius.
Vam anar juntes a catequesi fins a la confirmació. Després la vida ens va anar separant, però com que continuàvem vivint al mateix barri ens veiem sovint.
Un dia me la vaig trobar a l'estació de tren. S'havia aprimat un munt, i li vaig fer festes. No us podeu imaginar com me n'he penedit.
Al cap d'uns dies la seva mare em va trobar pel barri i em va dir que l'A. tenia anorèxia. Jo no havia sentit mai parlar d'aquesta malaltia, us estic parlant de fa uns vint-i-cinc anys, no "estava de moda". Tampoc existia internet, i no podia documentar-me com ara.
Em va dir truca-la, éreu tan amigues…
La vaig trucar moltes vegades. Quedàvem. Ella sempre se'n desdeia a darrera hora. O no es presentava, sense avisar. I en una època en la que no hi havia mòbils, que et deixessin penjada era un pal.
Jo m'empipava, però pensava va pobreta, s'ho està passant malament, dóna-li una altra oportunitat. I sempre em tornava a deixar plantada, i quan la tornava a trucar, al cap d'una setmana, ella no es disculpava. I jo em sentia malament, un punt humiliada, però després tornava a trucar.
Un dia me'n vaig atipar de veritat.
Vaig dir ja està, no la truco més. Si ella vol alguna cosa, ja sap on sóc, ja li he demostrat prou que m'interessa.
No va trucar. I jo tampoc.

L'Anna es va suïcidar fa uns vint anys. No veia sortida a la seva situació, i va tirar pel dret.
De fet, penso que va calcular malament, que en realitat només volia fer un toc d'atenció i li va sortir malament. Potser ho penso per consolar-me, perquè em costa acceptar que algú tot just encetant la  vintena opti per morir.
Encara penso molt sovint en ella. Quan el sol de la tarda il·lumina altres nenes que somriuen de dalt d'un tobogan, la torno a veure, amb el seu somriure i els seus cabells ondulats.
Penso si no hagués pogut trucar-la, ni que hagués estat una altra vegada. Potser li mancava una mica més, que no vaig saber donar-li.

Molt sovint em trobo els seus pares. Em fa mal que em vegin feliç, perquè suposo que pensen, com penso jo, que la seva filla seria com sóc jo ara.
Estic convençuda que si hagués tengut una mica més de paciència,  potser si els altres haguéssim sabut ajudar-la, ara seria una dona feliç. Potser fins i tot podria ajudar a sortir a altres noies del pou on ella era en aquell moment.
Moltes vegades ens sentim ofegats pels nostres problemes. El seu era molt i molt gran i no es va veure amb cor de continuar. Es va rendir, i ens va deixar a tots els que ens vam quedar amb una pena que mai superarem.
Quina llàstima que volgués acabar amb el seu patiment d'aquella manera tan brutal. Quina llàstima que no fos capaç de veure la llum al final del túnel.
Avui una nena dalt d'un tobogan ha cridat a una altra que estava a baix, i els records m'han visitat altre cop, i altre cop la pena i el sentiment de culpa, que mai em trauré de sobre.
Penso que l'hauria hagut de trucar una altra vegada. Potser per això encara ara sóc de les que truco i torno a trucar. De les que malgrat molt sovint sento que el meu orgull està tocat, torno a trucar. Almenys a la gent que penso que s'ho mereix.
És la lliçó que ella em va deixar.

3 comentaris:

Maria Escalas Bernat ha dit...

Si us plau, no em deixeu missatges en plan de "ja vas fer el que vas poder".

Cristina Carbonell ha dit...

Maria, estava malalta i tu no hi podies fer res! encara que l'haguessis trucat un munt de vegades !A més segur que tothom hagués actuat com tu.M'agrada molt com escrius, sempre quan acabo de llegir penso que t'ho haig de dir, i quan et veig no hi penso. Amb els teus escrits em fas rumiar, i a vegades em recordes situacions que jo també he passsat. A la meva classe també hi havia una noia amb anorexia, ningú sabia que li passava, però quan ens quedavem a dinar a l'escola tots ens queixavem de que només porquejava el menjar, que era molt lenta... segur que li vam fer mal moltes vegades, per sort se´n ha sortit, però estic segura que en aquella època no la vam ajudar gaire. Ara a mi també em sap greu!

Anònim ha dit...

Et felicito per l'escrit. Fa anys es va suïcidaruna companya de feina i sempre m'ha quedat aquesta cosa que expliques, i si hagués estat més per ella? És una gran pena.