dijous, 7 de juny de 2012

La lluitadora (1)



Me la trobo pel centre de Mataró. Té els ulls lluents, com estàs, li dic, i ella em contesta Maria, m’acabo de treure el segon de batxillerat. 
L’abraço. Estic molt i molt contenta per ella. 
Va ser alumna meva, fa molts anys. Estava malalta. Va estar tot el curs entrant i sortint de l’hospital. Tenia anorèxia. 
Va perdre aquell curs, i dos de després, lluitant contra aquesta terrible malaltia, contra l’angoixa  que li produïa el seu cos fràgil i escardalenc que ella veia enorme.
Després va marxar de l’escola on treballo. 
A hores d’ara els seus companys ja han acabat la carrera. Ella ha repetit molts cursos, però no s’ha rendit. Ha continuat lluitant. Contra l’angoixa, contra el cansament, contra l'auto-odi, contra els que li deien que es posés a treballar i deixés de ser una càrrega.
Que terribles que són les malalties mentals.
Ahir em va dir que la setmana vinent té la selectivitat, i que vol fer infermeria. Penso que serà una bona infermera, perquè sap el que és lluitar per sortir-se’n, i treure forces d’on no n’hi ha. 
Penso que si, que serà molt bona, i li ho dic, i ella somriu, i jo li dic, estic contenta, molt contenta per tu. 
Se’n va, menuda i feliç, trotant nerviosa, jo la miro allunyant-se i me n’alegro de pensar com aquesta història dura està tenint un final feliç

1 comentari:

Assumpta ha dit...

Ai, sí, Maria... terribles són les malalties mentals i, quina alegria fa llegir que algú se'n surt... Què tingui tota la sort del món, que se la mereix!! Segur, segur, que les teves paraules fan força perquè segueixi endavant :-))