dissabte, 23 de juny de 2012

L'ensenyament

S'acaba el curs. Ahir els nois van acabar les classes, els professors acabarem la setmana vinent.
Estic esgotada, deixeu que em queixi. Ha estat un curs molt dur emocionalment.
I el pitjor és mirar el curs vinent i preguntar-se si d'alguna manera serà millor o no.
Us explico: Ens treuen subvencions, cosa que vol dir, per exemple, que a l'escola on jo treballo l'any vinent no tindrem la vetlladora que acompanyava a una alumna que realment ho necessita (com ho farà ara? La mestra sortirà de classe per atendre-la quan ho necessiti? Se n'haurà d'encarregar el mestre de guàrdia?) Ens augmenten la ràtio dels alumnes, o sigui, ens demanen atenció a la diversitat, però ens omplen la classe fins al capdamunt d'alumnes realment molt diversos, als quals se'ns fa molt difícil atendre, perquè no ens donen eines. Constantment ens canvien els plans d'estudi. Ens rebaixen el sou. Carreguen sobre les nostres espatlles una responsabilitat enorme i confien en el nostre voluntariat per fer-la dignament.
A Mataró s'han reduït considerablement les places de PQPI, (Programa de Qualificació Professional Inicial) que era la sortida per els nois que no es veien amb cor de continuar amb la ESO. Ara aquests aniran al carrer. El que s'estalvien de professors s'ho gastaran d'aquí a uns anys en policies.
La feina de professor és absolutament vocacional. Compensa, perquè sents que estàs deixant empremta a nois que tiraran endavant i als quals tu ajudes. Perquè ni el sou, ni el reconeixement social, ni les condicions de treball compensen. Només compensa l'escalf dels nois i noies que tens a classe.
I estem igual de malament els treballadors de la pública com els de la concertada: a la pública no posen substitut per a baixes de menys de 15 dies. A la concertada estem sempre, i més en aquests moments, amb l'espasa de damocles a sobre de si la nostra escola podrà continuar o no, perquè la situació de crisi fa perillar moltes realitats que donen un servei imprescindible.
No se on anirem a parar. Els que decideixen com ha de ser l'educació estan molt lluny de la realitat que es viu a les aules i segur que no duen els seus fills a escola pública ni concertada, segur que la duen a la privada.
Perquè aquesta és una altra: redueixen les beques d'una manera que molts nois amb gran potencial hauran de deixar d'estudiar, perquè no s'ho podran permetre. A l'hora, però, obliguen a estar a l'aula a nois que no tenen ganes d'estudiar, i que saben que tanmateix no els podem fer res, perquè automàticament passaran de curs. Així que es dediquen a bombardejar les classes, perquè estan avorrits. I els professors hem de mantenir-los a l'aula fins que facin 16 anys. I els companys d'aquests s'acaben empeltant d'aquesta actitud, i moltes classes són absolutament demencials.
Aleshores molts professors, per pura supervivència, passen a adoptar una actitud laxa. I aviat a la classe l'activitat principal serà dibuixar una o amb un canuto.
Ens cal un reset de l'ensenyament. A nivell estatal. Aturar-nos a mirar com és l'educació, què volem, i com ho podem aconseguir. Cal que els professors siguin tractats amb respecte i reconeixement per la tasca que fan, que es donin eines als docents per atendre la diversitat, que es re-dissenyin els plans d'estudi i sobretot, que es facin escoltant els professors que estan picant pedra dia a dia, i entenent que no tothom ha de passar pel mateix sedàs, i més quan s'omplen la boca parlant de diversitat.  Cal que el fet que gent amb possibilitats no doni tot el que pot donar sigui viscut com una urgència que s'ha de solucionar.
Hi ha dos aspectes que ratllen la demagògia, els apunto sense desenvolupar-los: un és la indignació que provoca en molts de nosaltres veure que no hi ha diners per a ensenyament però si per rescatar la debacle de Bankia.
L'altre aspecte és preguntar-me si el que passa no és que a les classes dominants els interessa tenir una massa social inculta i aborregada per sota, i que reduint la qualitat de l'ensenyament s'assegurin que la gent continuarà sense qüestionar-se si un altre món és possible.
És urgent millorar la qualitat de l'ensenyament. Ens hi juguem el futur del país.

1 comentari:

Núria ha dit...

Maria, indiscutiblement, per les dues opcions que plantejes jo només trobo una resposta: l'aborregament ja els va anar molt bé ara ja unes quantes dècades, i ho volen tornar a repetir. jo n'estic convençuda, com també de la duríssima feina que feu els mestres i professors, per raons que coneixes molt bé.
I tot i això, a sobre hem de sentir la últimament frase de moda: "tu, que encara tens feina"... doncs sí, jo, que encara tinc feina haig de continuar lluitant "per mi i els meus companys".
Petons, que ja queda poc per les vacances (ja saps, els "tres mesos que teniu els professors") i heu de guardar força per l'any que vé, que no pinta suau...