dilluns, 16 de juliol de 2012

trencaclosques


Aquests dies, a l’hora de la calor, el meu fill Miquel està fent un trencaclosques de 500 peces que li van dur els reis. No em pensava pas que pogués tenir tanta paciència, hauríeu de veure l’afició amb la que mira amb aire detectivesc cada peça abans de trobar-li el seu lloc. 
M’ha donat per pensar aquest joc. 
Les pel·lícules romàntiques ens van intoxicar i vam arribar a creure que la vida és un trencaclosques. En alguna banda de l’univers hi ha una persona per a nosaltres, ens dèiem i ens repetíem.
I així anàvem, i quan ens sentíem sols, ens consolàvem pensant que algú glatia per conèixer-nos, i com que a més creiem també en una mena de justícia, estàvem convençuts que algun dia coneixeríem aquella persona i entendríem com és que no havia funcionat mai abans amb cap altre. 
Doncs no funciona ben bé així, sabeu? Nosaltres som complerts. No necessitem cap altra persona que ens “acabi”. En tot cas, algú que ens complementi, no que ens completi, és un petit matís però ple de significat. I és un mal negoci acceptar ser “el que faltava” per la felicitat, “la meitat que no tenia”, etc. És molt feixuc ser el responsable de la felicitat d’una altra persona.
Perquè clar, si pensem que falta “l’altra meitat”, simplement podem donar la culpa dels nostres fracassos a la oportunitat. Tots coneixem gent que va encadenant una parella darrera una altra, i es pensa que el problema és que no ha trobat la persona adequada, quan el que passa és que és incapaç de deixar l’egoisme i adaptar-se a una altra persona. En canvi, també hi ha gent que és capaç de ser feliç amb qualsevol circumstància (i tampoc es tracta d’això, oi?)
No som peces d’un trenca-closques, som éssers complerts. No ens falta res, i l’única manera de construir una parella sòlida és des de la felicitat i la generositat, no esperant que l’altre “encaixi” amb les nostres mancances, sense fer res a canvi. 
Pensava en tot això, mentre mirava el meu fill buscant les peces. 
– Com pots fer-ho? – li dic mirant l’estampa: em sembla realment difícil: un llop en primer pla i un cel estrellat darrera. Totes les peces són molt semblants.
– És molt fàcil, mama! – em respon, encantat de ser ell el mestre– fixa’t – em diu mostrant-me dues peces blaves: aquesta és més fosca i va a aquesta banda, en canvi aquesta altra té un color més clar i està a prop de la lluna. 
I efectivament, les encaixa les dues amb aire triomfant. 
I torno a pensar que potser si que per encaixar cal parar esment a les petites coses, els petits detalls que fa que cada peça sigui irrepetible.