divendres, 31 d’agost de 2012

Bonica lluna

He sortit fora al balcó. La lluna m'enamora. Mig amagada darrera els núvols, es reflexa en el mar en calma. Jo la miro. Que maca que estàs avui, li dic, com si pogués sentir-me o l'importés una mica el que penso d'ella.
Després penso que de fet, no és la lluna que està maca. Ella està igual, però em guaita des d'una cortina de núvols trencats i em captiva amb els jocs de llum que fa al cel, i sobre el mar.
Potser amb la nostra vida passa igual. El que la fa irrepetible, preciosa, són els núvols, els problemes que ens tapen, i la nostra capacitat de brillar per sobre de les dificultats que ens entelen.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tens tota la raó aquests dies la lluna està preciosa!
El què hauríem de fer més sovint és contemplar-la i notar la seva energia, et fa veure les coses amb més claretat.
Helena