dissabte, 25 d’agost de 2012

Em volien fer fora

Normalment no vaig a la platja en cap de setmana, hi ha massa gent. Però avui amb les ones era impossible banyar-se a les roques, i amb la calor que feia no s’hi podia estar, o sigui que he anat a la platja, jo sola, amb els nens. 
La platja, com no, estava estibada de gent. He caminat una bona estona i finalment he trobat un lloc, a uns dos metres d’una de les ombrel·les dels xiringuitos. M’hi he posat i del no res ha sortit una italiana, cridant com una energúmena, exigint-me que me n’anés del seu lloc, que ella havia pagat. Jo m’he retirat una mica, però ella ha continuat cridant. Finalment li he dit que la platja era de tots, m’he estirat i l’he ignorat. 
Quan he anat a banyar-me ella ha aprofitat per posar la seva tumbona sobre la meva tovallola. Quan he tornat de l’aigua he hagut de tornar-me a fer lloc, i ella tenia reforços: una altra italiana que m’ha cridat també. 
El seu argument era que elles havien pagat per estar a aquell lloc. Jo, però, ni estava sota la seva ombrel·la ni a la seva hamaca: només a uns dos metres (en una platja, repeteixo, atiborrada)
Elles em cridaven en italià, em tiraven sorra, jo només els deia que jo he pagat els meus impostos i tinc dret a estar a la meva platja. Els meus fills al·lucinaven, jo em mantenia ferma, elles ho han donat per impossible i se n'han anat.
Al cap d’una estona ha vingut el senyor de les hamaques, que m’ha dit que me n’havia d’anar. Jo li he dit que marxaria quan em mostrés la llei que diu que no puc asseure’m allà. Ell m’ha dit que la llei no la tenia impresa, però que si no marxava cridaria a la policia. Jo l’he convidat a cridar-la, i li he dit que conec la llei de costes i se que no em poden impedir estar allà, i que ningú em mouria d’allà, que al cap de mitja hora me n’aniria. 
Mentre, la italiana, que també havia fet fora a dues adolescents que no han volgut lluitar pels seus drets, (i que també estaven a més de dos metres d’ella) se n’ha anat a banyar. 
I allà estava jo, sola, amb els nens entusiasmats preguntant-me si se m’endurien emmanillada, jo amb un mal de ventre brutal, i preguntant-me perquè sempre em passen aquestes coses quan vaig sola. 
Al cap d’una estona, quan era hora de marxar, m’he adreçat a un senyor que semblava anar amb elles. En anglès, m’ha dit que era la seva dona. Li he dit que me n’havia d’anar perquè ja era tard, que no m’havien fet fora, i que li digués a la seva senyora que si m’hagués demanat una mica amablement que no em posés allà me n’hauria anat. Que ha d’aprendre amabilitat. 
Me n’he anat, i encara em tremolen les cames. 
Després he pensat altres coses que li podria dir. Sempre passa igual. 
Ja a ca nostra, mentre em dutxava amb aigua dolça i intentava endolcir el meu ànim, em preguntava, què passarà si arriben a construir la salvatjada de l’hotel a Sa Ràpita (us imagineu, mil persones més a la platja, cada dia?)
I també pensava que aquest és el perill dels mallorquins: que ens acabem creient que com que els turistes han pagat, tenen dret a fer-nos fora.