dimecres, 15 d’agost de 2012

Per què escric?


Per què escrius?
M’ho va preguntar la Teresa, a principis d’estiu. Mai m’havia plantejat per què escriure, com tampoc em plantejo per què respirar o per què anar a fer esport. Escric, simplement. 
Vaig anar a la resposta fàcil: qui no té feines, el gat pentina. És ben cert que amb la feinada que tinc, embarcar-me amb el blog, amb la novel·la i amb les col·laboracions que puntualment faig a algunes publicacions, sembla una mica de bojos. 

Per què escric?

Aquest estiu hem anat de creuer pel Mediterrani. Ha estat una setmana molt intensa, ja aniré penjant entrades al blog. 
Un dels motius del viatge era poder visitar, finalment, Pompeya. 
Quan vaig ser-hi vaig sentir un pessigolleig especial. M’emocionava trepitjar les mateixes pedres que segles enllà trepitjaren altres peus tan llunyans i tan propers a la vegada. 
I allà, entre carrers mil·lenaris i temps congelat, vaig entendre per què escric. 

Escric per no morir. Perquè d’alguna manera, el que jo sóc passi als altres. 
Escric la novel·la per salvar de la mort als seus protagonistes.

Construeixo la meva Pompeya particular. Un moment en el què la història s’aturi, i puguem palpitar amb les vides anònimes dels que ens van precedir. 

Escric per guaitar al passat, per entendre el meu present. Escric amb l’esperança que el futur em contempli. 

1 comentari:

isabel trias ha dit...

Doncs jo escric per plaer. El pessigolleig que em produeix trobar la paraula justa per expressar el que sento m'excita i se m'emporta a paradisos perduts. S'assembla, encara que no és igual, al plaer de fer o escoltar música. No m'hi puc dedicar tant com voldria, tinc massa interferències personals, de feina i altres compromisos, però si alguna cosa em provoca les mans se me'n van soles al teclat. Es una sensació peculiar que només havia sentit d'adolescent i que he anat retrobant a poc a poc.
Es molt estimulant...