dissabte, 29 de setembre de 2012

Aniversari

Ara fa cent anys, el municipi de Santanyí, a Mallorca, era molt pobre, tenia poc més de cinc mil habitants, i molts d'ells emigraven a Argentina, Cuba, Algèria, i fins i tot Menorca.
Un dels habitants d'aquell municipi era un home que torrava cafè en el seu bar i feia de carter del poble. Em puc imaginar aquell espais amb sostres molt alts, miralls una mica picats,  rajoles fent una quadrícula blanca i negra, vells amb espardenyes, boina, i una cigarreta penjada eternament dels llavis. Quasi veig les mosques mandroses surant indolents en les tardes d'estiu, la llum que passa pels finestrals una mica entel·lats, el so de les fitxes del dominó sobre el marbre de les taules.
Aquest senyor del bar, que era sorrut i malhumorat, anava sovint a Cuba en vaixell de vela. S'hi estava uns mesos i tornava, a vegades just a temps de conèixer el fill que havia engendrat a la passada visita i encarregar-ne un de nou.
Mentre, la seva dona pujava els fills, fins a nou, dos nens i sis nenes, més una petitona que va morir de meningitis amb quatre anys.

En aquella casa humil va néixer avui fa cent anys un dels homes més importants de la meva vida.
Al principi de la seva vida aquell nen va fer vida de poble: jugava al carrer, feia alguna malesa amb els amics, encalçava gossos, i tenia una noieta ullada amb la qual es va acabar casant. El seu destí era viure anònimament, continuar fent de carter, tocant el clarinet a la banda, anant a les festes dels pobles, manxant l'orgue els dies de festa major...
Després la guerra el va sorprendre fent la mili, i la seva vida va canviar irremeiablement.
Va viure en carn pròpia el llarg camí del segle XX. Va néixer en un poble aleshores humil,  sense llum elèctrica, va morir a molts kilòmetres, en una ciutat de cent-mil habitants, rodejat dels que l'estimàvem.
Avui hauria fet cent anys el meu estimat padrí, el pare del meu pare, en Pere Vetlla pels Santanyiners, Pedro Escalas Ferrando en el DNI.
En aquesta foto ens veieu junts, l'any 70. Mentre enceto aquest segle XXI amb incertesa, miro enrere amb carinyo el llegat d'aquell nen humil de poble.
El meu padrí no morirà mentre jo visqui